Survey
* Your assessment is very important for improving the workof artificial intelligence, which forms the content of this project
* Your assessment is very important for improving the workof artificial intelligence, which forms the content of this project
UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA Facultat de Veterinària ESTUDI D’EFICÀCIA DELS CANNABINOIDES SOBRE MODELS CUTANIS CANINS SANTIAGO CERRATO TOMÀS Directores: Anna Puigdemont i Pilar Brazís Departament de Farmacologia, de Terapèutica i de Toxicologia Programa de Doctorat en Farmacologia Bellaterra, 2013 UNIVERSITAT AUTÒNOMA DE BARCELONA Departament de Farmacologia, de Terapèutica i de Toxicologia Facultat de Veterinària La Dra. Anna Puigdemont Rodríguez, Catedràtica d’Universitat del Departament de Farmacologia, de Terapèutica i de Toxicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, i la Dra. Pilar Brazís Caubet, Directora d’Univet S.L. CERTIFIQUEN: Que el treball titulat: “Estudi d’eficàcia dels cannabinoides sobre models cutanis canins”, l’autor del qual és SANTIAGO CERRATO TOMÀS, ha estat realitzat sota la seva direcció i que compleix amb les condicions exigides per optar al títol de Doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona. Dra. Anna Puigdemont Rodríguez Dra. Pilar Brazís Caubet Bellaterra, 15 de Maig del 2013 3 4 AGRAÏMENTS 5 6 AGRAÏMENTS Arribat al final d’aquesta etapa, en la que he trobat innumerables satisfaccions i alguna que altra dificultat, em refermo en la idea que la major part del mèrit de la consecució d’aquesta tesis doctoral no està en la meva aportació personal, sinó en la participació de les persones i institucions sense les quals aquest treball no hagués arribat a bon port. Per això, és un plaer disposar d’aquest espai per poder expressar els meus agraïments i poder ser just i conseqüent amb elles, ja que m’han permès créixer tant personalment com professionalment. En primer lloc agraeixo l’oportunitat que l’Anna i la Pilar em van concedir a l’hora de realitzar aquesta tesi doctoral, la qual, sense la seva direcció, suport i confiança, no hauria estat possible. Així mateix, també he d’agrair la seva contribució en la meva formació com a investigador i permetre’m desenvolupar aquesta tasca a Univet i al Departament de Farmacologia. Moltíssimes gràcies! A l’Helena i a tota la meva família pel suport explícit i implícit en tot el que fet, mil gràcies! A tots els companys del Departament de Farmacologia, Toxicologia i Terapèutica i en especial a l’Anna, la Maria, la Mariona, la Judith, en Toni i en Pere amb els qui he compartit tants bons moments i espero compartir-ne de millors. A totes les companyes d’Univet amb les qui és un plaer treballar i gaudir de bons moments i millors àpats i en especial a la Laura per ser tan bona companya, i per encomanar-me tant entusiasme i optimisme. Thanks to Innovet for supported in part this work. Especially thanks to Maria Federica della Valle for her invaluable help in the elaboration of these studies. I also would like to thank Alda Miolo, Stefania Petrosino and Vicenzo Di Marzo for their essential contribution to the different studies. A l’Agencia de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR). Aquest treball s’ha desenvolupat parcialment amb el suport del Comissionat per a Universitats i Recerca del Departament d’Innovació, Universitats i Empresa de la Generalitat de Catalunya, a través del programa FIE convocats per l’AGAUR. “Les ciències tenen les arrels amargues, però molt dolços els fruits.” Aristòtil (384 aC – 322 aC) 7 8 CONTINGUTS CONTINGUTS Abreviacions 13 I. SUMMARY 17 II. REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA 21 1. Cannabinoides 23 1.1. Cànnabis 23 1.2. Cannabinoides 24 1.3. Endocannabinoides 25 1.4.Receptors cannabinoides 26 1.5. Sistema endocannabinoide 28 2. PEA 29 2.1. Metabolisme de la PEA: síntesi i degradació 30 2.2. Aliamides i accions farmacològiques de la PEA 32 2.3. Anàleg sintètic: adelmidrol 33 3. Inflamació al·lèrgica: resposta primerenca i tardana 34 3.1. Sensibilització 35 3.2. Fase primerenca o aguda 35 3.3. Fase tardana o crònica 36 4. Mastòcits 38 4.1. Funcions dels mastòcits 39 4.2. Els mastòcits i la dermatitis atòpica en el gos 41 4.3. Els mastòcits com a diana terapèutica 44 9 CONTINGUTS III. HIPÒTESI I OBJECTIUS 47 IV. CAPÍTOLS 51 CAPÍTOL 1/CHAPTER 1 53 1. EFFECTS OF PALMITOYETHANOLAMIDE ON IMMUNOLOGICALLY INDUCED HISTAMINE, PGD2 AND TNF ALPHA RELEASE FROM CANINE SKIN MAST CELLS. 1.1. Abstract 55 1.2. Introduction 55 1.3. Material and methods 57 1.3.1. Reagents 57 1.3.2. PEA dissolution 57 1.3.3. Isolation and culture of canine skin MCs 58 1.3.4. Sensitization and activation of cutaneous MCs 58 1.3.5. Determination of histamine release from canine skin MCs 59 1.3.6. Determination of PGD2 release from canine skin MCs 59 1.3.7. Determination of TNFα release from canine skin MCs 60 1.3.8. Statistical analyses 60 1.4. Results 60 1.4.1. Effects of ethanol and PEA on cellular viability 60 1.4.2. Effects of PEA on anti-IgE-induced histamine release 62 1.4.3. Effects of PEA on anti-IgE-induced PGD2 release 63 1.4.4. Effects of PEA on anti-IgE-induced TNFα release 63 1.5. Discussion 65 1.6 Acknowledgements 68 1.7. References 68 10 CONTINGUTS CAPÍTOL 2/CHAPTER 2 75 2. EFFECTS OF PALMITOYLETHANOLAMIDE ON THE CUTAENOUS ALLERGIC INFLAMMATORY RESPONSE IN ASCARIS HYPERSENSITIVE BEAGLE DOGS. 2.1. Abstract 77 2.2. Introduction 77 2.3. Material and methods 79 2.3.1. Drugs, chemicals, and reagents 79 2.3.2. Animals 79 2.3.3. Experimental protocol 80 2.3.4. Intradermal challenge 80 2.3.5. PEA extraction and detection by high-pressure liquid chromatography (HPLC) 81 2.3.6. Data analysis 81 2.4. Results 82 2.5. Discussion 87 2.6. Conflict of interest statement 90 2.7. References 90 CAPÍTOL 3/CHAPTER 3 95 3. INHIBITORY EFFECTS OF TOPICAL ADELMIDROL ON ANTIGENINDUICED SKIN WHEAL AND MAST CELL BEHAVIOR IN A CANINE MODEL OF ALLERGIC DERMATITIS. 3.1. Abstract 97 3.2. Introduction 97 3.3. Material and methods 99 3.3.1. Drugs, Chemicals, and Reagents 99 3.3.2. Animals 100 3.3.3. Experimental protocol 100 3.3.4. Planimetry 101 11 CONTINGUTS 3.3.5. Collection of skin biopsy specimens 101 3.3.6. Histopathology 102 3.3.7. Data analysis 102 3.4. Results 103 3.4.1. Macroscopic results 103 3.4.2. Microscopic results 104 3.5. Discussion 105 3.5.1. Magnitude of the inhibitory effect on skin wheal 106 3.5.2. The purported mechanism involves mast cell control 108 3.5.3. Practical considerations 110 3.6. Conclusions 111 3.7. Competing interests 112 3.8. Authors’ contributions 112 3.9. Acknowledgements 112 3.10. References 112 V. DISCUSSIÓ GENERAL 121 5.1. La PEA, els MCs i el seu mecanisme d’acció 123 5.2. La PEA en el model de dermatitis al·lèrgica en gossos Beagle 129 5.3. Bioseguretat i tolerabilitat de la PEA 132 5.4. L’adelmidrol en el tractament tòpic de la dermatitis al·lèrgica 134 VI. CONCLUSIONS 141 VII. REFERÈNCIES (REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA I DISCUSSIÓ) 145 12 ABREVIACIONS 13 14 Abreviacions AEA: anandamida ALIA: autocoide antagonista de les lesions locals AMPc: fosfat d’adenosina cíclic CB: cannabinoide CB1 i CB2: receptor cannabinoide 1 i 2 DA: dermatitis atòpica eCB: endocannabinoide EPR: fase primerenca FAAH: amida hidrolasa d’àcids grassos FcεRI: receptor d’alta afinitat de les IgEs IgE: immunoglobulina E IL: interleuquina LPR: fase tardana LT: leucotriè MC: mastòcit NAE: N-acetiletanolamina NAPE: N-acilfosfatidiletanolamina NAT: N-acetiltransferasa PAA: amidasa àcida de les N-acetiletanolamides PEA: palmitoiletanolamida PG: prostaglandina PLD: fosfolipasa D SCF: factor de cèl·lules mare TNFα: factor de necrosi tumoral alfa 2-AG: 2-araquidonilglicerol 15 16 I. SUMMARY 17 18 I. SUMMARY The incidence of spontaneous allergic reactions in dogs, e.g. atopic dermatitis, appears to be increasing. Although management of this kind of diseases combines different interventions depending on the particular aetiology, the most widespread therapeutic approach still relies on glucocorticoids, which can lead to a variety of adverse effects, especially with chronic treatments. Therefore, it is important to develop new effective therapies for controlling allergic and inflammatory processes associated with a number of skin diseases in the dog. In this sense, recent studies have shown the existence of new endogenous lipid mediators (endocannabinoids) with anti-inflammatory and analgesic properties, e.g. palmitoylethanolamide (PEA). PEA and its synthetic analogue adelmidrol belong to a group of fatty acid amides called aliamides which are able to act through the downregulation of mast cell (MC) degranulation. Although its pharmacological efficacy is well known in skin inflammatory diseases, the mechanism of action of this family of compounds is still unclear. To better understand the cellular effects of aliamides in dogs, canine mast cells freshly isolated from skin biopsies were incubated with IgE-rich serum and were challenged with anti-canine IgE. Histamine, prostaglandin D2 (PGD2) and tumour necrosis factoralpha (TNFα) release was measured in the presence and absence of increasing concentrations of PEA. The results showed a significant inhibition of histamine, PGD2 and TNFα release in the presence of PEA, showing the ability of this aliamide to downmodulate skin MC activation. Once observed PEA effects in canine MCs, the objective was to evaluate its efficacy on the cutaneous allergic inflammatory reaction induced in hypersensitive Ascaris suum dogs. Therefore, the formation of wheals was induced in dogs skin by intradermal injections of Ascaris extract, substance P and anti-canine IgE, before and after a single oral administration of PEA at doses of 3, 10 and 30 mg/kg. The results showed a significant reduction in wheal area induced by both antigen and anti-canine IgE challenge after PEA administration at two higher doses. 19 Finally, the efficacy of topical adelmidrol treatment during 8 consecutive days was evaluated on induced early and late inflammatory responses in Ascaris hypersensitive dogs. Therefore, the formation of wheals was performed by repeated intradermal injections of antigen extract and two biopsies per dog were obtained from injection points (adelmidrol-treatment and vehicle-treatment). The results showed a significant reduction in the antigen-induced wheal areas after 4 and 7 days of adelmidrol treatment, whereas no effects were observed with vehicle treatment. Moreover, the cellular recruitment were analysed in biopsies obtained after 8 consecutive days of topical adelmidrol or vehicle treatment. The results revealed a significant decrease of mast cell number with adelmidrol treatment in comparison with vehicle treatment. Therefore, our findings showed that the anti-inflammatory effects of PEA and adelmidrol observed in dogs could be due, at least in part, to its ability to inhibit the release of both preformed and newly synthesised MCs mediators and to reduce the MCs cell numbers. In conclusion, PEA and adelmidrol might constitute a new therapeutic strategy for the treatment of allergic inflammatory skin diseases in companion animals. 20 II. REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA 21 22 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA II. REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA 1. Cannabinoides 1.1. Cànnabis El cànnabis és un gènere de plantes amb flor que inclou tres espècies (Cannabis sativa, Cannabis indica i Cannabis ruderalis), totes elles originàries del centre i sud d’Àsia (figura 1). Figura 1. Planta del cànnabis (adaptat de Khöler’s Medeizinal Plfanzen, Brandt et al., 1887) El cànnabis va ser una de les primeres plantes cultivades per l’home i les primeres evidencies del seu ús daten del 4000 aC a la Xina, on estudis arqueològics indiquen que es cultivava per a la utilització de les seves fibres (Li i Lin, 1974). La marihuana i altres derivats de la planta del cànnabis s’han utilitzat com a planta medicinal des de fa milers d’anys, així com per a finalitats recreatives. No obstant, les primeres referències de l’ús del cànnabis per les seves qualitats terapèutiques van ser descrites en la Farmacopea Xinesa al segle I, en base a les 23 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA tradicions orals que es remunten al 2700 aC (Touwn, 1981). A l’Índia, des de l’any 1000 aC, el cànnabis tenia una forta associació amb les pràctiques religioses, i en els textos sagrats “Vedas” (els textos més antics de la literatura Índia) es refereixen a ella com "una font de felicitat, donant de l'alegria i la que porta la llibertat" (Touwn, 1981). Durant els darrers anys, la recerca científica ha permès eliminar les objeccions ètiques i morals derivades de l’ús del cànnabis com a droga d’abús, que limitaven l’estudi dels seus possibles usos terapèutics. Els efectes farmacològics del cànnabis i dels seus derivats avui en dia són ben coneguts i inclouen sedació, efectes analgèsics, antiinflamatoris i antiemètics, a més d’estimulador de la gana, entre d’altres (Ashton, 2001; Burstein, 1999; Adams i Martin, 1996). 2.2. Cannabinoides El terme cannabinoide (CB), estrictament, es refereix a un grup de compostos químics que actuen sobre el receptor cannabinoide 1 o 2 (CB1 i CB2), o sobre tots dos, i que són activats per varis compostos presents en el cànnabis. No obstant això, hi ha altres molècules que no activen els receptors CB però que sovint se les inclou dins d’aquest grup degut a les seves propietats cannabimimètiques. Els principals tipus de CBs es classifiquen com a fitocannabinoides (produïts de forma natural per varies plantes), endocannabinoides (produïts de forma natural pel cos humà i per animals) i CBs sintètics (produïts químicament per l’home). Històricament, les aplicacions terapèutiques i psicoactives del cànnabis daten de centenars d’anys, però la recerca del cànnabis va estar restringida a un nombre reduït de científics fins les darreres dècades. Doncs no va ser fins a principis del segle XIX, quan Sir W.B. 0’Shaughnessy va experimentar metòdicament les propietats medicinals del cànnabis (0’Shaughnessy, 1838-1840). En la dècada del 1940, Jacob i Todd (1940), i Adams et al. (1940), per tal d’aclarir el paper biològic i fisiològic del cànnabis en els essers humans, van elucidar l’estructura i síntesis del primer CB de la planta del cànnabis, el cannabinol. Més tard, 24 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA Gaoni i Mechoulam (1964) van elucidar l’estructura del ∆9-tetrahydrocannabinol (THC) (figura 2), el CB més notable i responsable de l’activitat psicotròpica del cànnabis (Howlett et al., 2004). Altres CBs presents en la planta del cànnabis són el cannabicromèn, el cannabidiol, entre d’altres. Fins l’actualitat, s’han identificat més de 60 CBs de la planta del cànnabis (Elsohly i Slade, 2005). Figura 2. Estructura química del THC. Malgrat tot, va ser la identificació dels receptors CB1 i CB2 (Matsuda et al., 1990; Munro et al., 1993) que va permetre l’inci de la comprensió del mecanisme d’acció dels CBs. 1.3. Endocannabinoides Els endocannabinoides (eCBs) són molècules lipídiques produïdes de forma ubiqua a l’organisme i que contenen llargues cadenes de àcids grassos poliinsaturats, amides, èsters i èters. Una de les característiques més notables dels endocanabinoides és que no s'emmagatzemen a l’interior de les cèl·lules, sinó que es sintetitzen i s'alliberen a demanda després de l'estimulació cel·lular (Di Marzo i Deutsch, 1998). El terme “endocannabinoides” vas ser proposat per Di Marzo i Fontana (1995) per anomenar els agonistes endògens dels receptors dels CBs, tal i com Guillemin et al. (1977) van anomenar les endorfines (de endogen i morfina), als compostos capaços d’agonitzar els receptors endògens activats per la morfina. 25 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA Un cop va ser aïllat el receptor CB1, l’estudi dels CBs es va centrar en la recerca dels agonistes endògens per aquests receptors, produïts pels teixits dels mamífers. La hipòtesi d’aquesta línia de recerca era que els receptors dels CBs no havien estat seleccionats per l’evolució només per ser una diana dels fitocannabinoides. Al 1992, Devane et al. van identificar el primer eCB al cervell del porc, la Naraquidonoiletanolamida o anandamida (AEA), de la paraula sànscrita ananda, que significa “portador de pau i felicitat interior”. Tres anys més tard es va descobrir un segon eCB, el 2-araquidonilglicerol (2-AG) (Mechoulam et al., 1995). Des de llavors, s’han descobert un gran nombre de lípids endògens amb activitat eCB, també coneguts com endocannabinoid-like compounds, com per exemple la N-palmitoiletanolamida (PEA) i la N-oleoiletanolamida (figura 3). Figura 3. Estructura química de la 2-AG, AEA, OEA i PEA (André i Gonthier, 2010). 1.4. Receptors cannabinoides Els CBs exerceixen els seus efectes farmacològics a través dels seus receptors. Els principals subtipus de receptors cannabinoides són el CB1 i CB2. Aquests receptors contenen una única cadena polipeptídica, amb un C-terminal intracel·lular, un Nterminal extracel·lular i set hèlixs α transmembranals acoblades a proteïna G (Munro et al., 1993). No obstant això, es troben diferents classes estructurals dels receptors, que tenen la capacitat única d'activar diferents cascades de senyalització que, al seu torn, influeixen en l'eficàcia de l’agonista. Entre aquestes vies trobem la inhibició de l'adenilat ciclasa (Howlett i Mukhopadhyay, 2000), l’estimulació de la proteïna quinasa 26 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA activada per mitogen (Woelkart et al., 2008; Bouaboula et al., 1995) i la fosfatidilinositol-3-quinasa (Carracedo et al., 2006; Gomez Del Pulgar et al., 2002; Molina-Holgado et al., 2002), i en el cas de CB1, també la modulació de canals iònics (Mu et al., 1999; Pertwee, 1997; Mackie i Hille, 1992). Els eCBs, així com també els fitocannabinoides i els anàlegs sintètics, mostren diferent grau de selectivitat pels receptors CB1 i CB2, que juntament amb les diferències considerables en la distribució i localització d’aquests receptors en el cos, determinen les funcions que desenvolupen (Pertwee et al., 2010). El receptor CB1 s’expressa tant a nivell del sistema nerviós central com a nivell perifèric. A nivell central, el CB1 s’expressa de forma abundant en certes regions de l’encèfal com el cerebel, el hipocamp, el tàlem, el hipotàlem, a més d’altres (Cota et al., 2003; Tsou et al., 1998; Westlake et al., 1994; Herkenham et al., 1991); i a nivell perifèric es troba a l’endoteli vascular, a la musculatura llisa, a les sinapsis dels nervis perifèrics, al tracte gastrointestinal, al fetge, als ulls, als testicles i en cèl·lules del sistema immune (Croxford, 2003; Pertwee, 1997). Els efectes de l’activació dels CB1 a nivell central inclouen la reducció de la temperatura corporal i la locomoció, catalèpsia, alteracions en la memòria, sedació, i eufòria; efectes també observats en l’ús del cànnabis (Adams i Martin, 1996). A nivell perifèric, l’activació dels receptors CB1 en les terminacions nervioses produeix analgèsia (Gutiérrez et al., 2007; Calignano et al., 1998; Jaggar et al., 1998), incrementa la lipogènesi al fetge (Osei-Hyiaman et al., 2005), redueix la tos (Calignano et al., 2000) i inhibeix el trànsit intestinal (Calignano et al., 1997). En canvi, el receptor CB2, al que normalment se l’anomena perifèric perquè es troba de forma escassa a les cèl·lules neuronals del sistema nerviós central, s’expressa de forma elevada a les cèl·lules del sistema immunitari (incloent les cèl·lules de la microglia del sistema nerviós central), al pàncrees i als teixits limfoides com el timus, amígdales, la medul·la òssia i la melsa (Galiègue et al., 1995; Lynn i Herkenham, 1994; Munro et al., 1993). Per aquestes raons es considera que els receptors CB1 són responsables dels efectes psicoactius produïts per certs cannabinoides, metre que els 27 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA receptors CB2 tindrien un paper més rellevant en els processos inflamatoris i immunològics (Basu et al., 2011; Ashton i Glass, 2007; Munro et al., 1993). 1.5. Sistema endocannabinoide El sistema d’endocannabinoides és el conjunt de receptors CBs i els seus lligands endògens (eCBs), a més, dels enzims involucrats en la seva síntesi i degradació. La identificació dels diferents enzims involucrats en la síntesi i degradació dels eCBs ha permès una millor comprensió del sistema d’endocannabinoides, a més de la recerca de nous fàrmacs per modular l’acció d’aquests enzims. Una regla general per a la ruta de biosíntesi dels eCBs és que es sintetitzen a partir de fosfolípids de la membrana cel·lular a través d’una fosfolipasa. Els eCBs AEA i 2-AG es sintetitzen mitjançant dues vies principals de síntesi (figura 4). L’AEA es forma a partir del precursor fosfatidiletanolamina present a la membrana plasmàtica a través de l’activació de dos enzims: la N-aciltransferasa (NAT) i la fosfolipasa D (PLD) (Sugiura et al., 1996; Di Marzo et al., 1994). El fosfat d’adenosina cíclic (AMPc) i Ca2+ poden modular l'activitat de la NAT i així controlar la quantitat de substrat disponible per a la síntesi d’AEA (Cadas et al., 1996). En canvi el 2-AG es genera a partir de la fosfolipasa C, que transforma els lípids de la membrana en diacilglicerol, amb el que la diacilglicerol lipasa produeix el 2-AG. No obstant això, altres vies poden estar involucrades en la síntesi d’aquests eCBs (Muccioli, 2010). La degradació dels eCBs es realitza principalment a través de dos enzims intracel·lulars, l’amida hidrolasa d’àcids grassos (FAAH) i la monoacilglicerol lipasa, que respectivament hidrolitzen l’AEA i el 2AG, a més d’altres compostos (Dinh et al., 2002a i 2002b, Cravatt et al., 1996). 28 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA Figura 4. Representació de les vies principals de la síntesi i degradació dels endocannabinoides (adaptat de Hashimotodani et al., 2007). 2. PEA La PEA presenta propietats cannabimimètiques, és a dir, exerceix accions farmacològiques semblants als CBs, però presenta una baixa afinitat pels receptors CB1 i CB2, per això, juntament amb altres compostos endògens, són coneguts com endocannabinoid-like compounds. La PEA és un compost endogen derivat dels àcids grassos saturats, químicament coneguda com a N-(2-hidroxietil) hexadecanamida o N- (2-hidroxietil)-palmitamida, i que també s‘anomena palmidrol a través de la Denominació Comuna Internacional. És una N-acetiletanolamina (NAE) que es produeix de forma natural, de manera que es pot trobar a baixes concentracions en la majoria d’organismes incloent llevats, plantes i mamífers (Muccioli et al., 2009; Ozalp i Barroso, 2009; Chapman, 2004) i desenvolupa diverses accions que col·lectivament es considera que tenen uns efectes protectors i homeostàtics, tant en els animals com en les plantes (Petrosino et al., 2010a; Re et al., 2007; Chapman, 2004). 29 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA La PEA es va descobrir a finals dels 1950, quan es va demostrar que els efectes antial·lèrgic i antiinflamatori observats en la utilització del rovell de l’ou, l’oli de cacauet i la lecitina de la soja com a suplements dietètics (Long i Martin, 1956; Coburn et al., 1954), eren deguts a una fracció lípidica específica que corresponia a la PEA (Kuehl et al., 1957). Posteriorment, aquest compost es va identificar en els teixits dels mamífers (Bachur et al., 1965). Malgrat que aquesta descoberta va conduir a la realització d’estudis clínics amb aquest compost (Masek et al., 1974; Perlik et al., 1971) i a la seva comercialització a l’antiga Txecoslovàquia, per raons desconegudes, es va interrompre tant el seu ús com el seu estudi durant més de 20 anys (Lo Verme et al., 2005). No va ser fins el descobriment de l’AEA l’any 1992, que va retornar el interès per la PEA i les seves propietats farmacològiques. Doncs, al 1993, el grup de recerca liderat per la guanyadora del premi Nobel Rita Levi Montalcini, va realitzar un estudi on el tractament amb PEA va reduir de forma significativa la degranulació dels MCs induïda per substancia P a l’orella de rates (Aloe et al., 1993). 2.1. Metabolisme de la PEA: síntesi i degradació Totes les NAEs es produeixen a demanda, és a dir, no s’emmagatzemen en vesícules a l’interior de les cèl·lules, sinó que són enzimàticament sintetitzades a partir dels corresponents fosfolípids de la membrana cel·lular quan les cèl·lules reben un estímul potencialment perjudicial. Així doncs, la PEA, de la mateixa manera que altres NAEs, actua localment i els seus nivells tissulars estan fortament regulats a través d’un balanç entre les vies anabòliques i catabòliques, respectivament mitjançades per un enzim biosintètic específic per les N-acetilamines, la PLD i un enzim hidrolitzant, l’amidasa àcida de les N-acetiletanolamines (PAA) (Petrosino et al., 2010b; Petrosino i Di Marzo, 2009). Per tant, la biosíntesi del PEA es desenvolupa a nivell de la membrana plasmàtica en dos passos (Lo Verme et al., 2005). El primer és la transferència de l’àcid palmític de la fosfatidilcolina a la fosfatidiletanolamina per formar la Nacilfosfatidiletanolamina (NAPE) a través de la NAT, per un mecanisme que depèn de calci i AMPc. En segon lloc, es produeix l’escissió de la NAPE, que allibera la PEA al 30 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA citoplasma a través de l‘enzim PLD. Després de fer el seu efecte, la PEA es degrada a través de la PAA, encara que també pot ser degrada per la FAAH (figura 5). La PAA és un enzim que no presenta homologia amb l’enzim FAAH, que originalment es va identificar com a responsable de la inactivació de les NAEs a àcids grassos i etanolamina. Per tant, existeixen dues vies que catalitzen la mateixa reacció (Ueda et al., 2010). Figura 5. Síntesi i degradació de la PEA (Lo Verme et al., 2005): fosfatidilcolina (PC), fosfatidiletanolamina (PE), N-acetiltransferasa (NAT), N-acilfosfatidiletanolamina (NAPE), amidasa àcida de les Nacetiletanolamines (PAA), fosoflipasa D (PLD), palmitoiletanolamida (PEA), amida hidrolasa d’àcids grassos (FAAH), amidasa àcida de les Nacetiletanolamides (PAA). 31 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA Degut a que la PAA i la FAAH són enzims intracel·lulars, la PEA extracel·lular és transportada a l’interior de la cèl·lula per ser desactivada, tot i que gràcies a les seves propietats lipòfiles podria penetrar per difusió passiva a l’interior de la cèl·lula. Així doncs, tant les cèl·lules neuronals com les immunològiques, com per exemple els mastòcits (MCs), recapten la PEA a través d’un transportador específic (Jacobsson i Fowler, 2001; Bisogno et al., 1997). 2.2. Aliamides i accions farmacològiques de la PEA Al 1993, Aloe et al. van observar que la PEA reduïa de forma significativa la degranulació dels MCs induïda per substancia P a l’orella de rates. Llavors es va especular que la producció endògena de PEA de forma local, podria ser una resposta adaptativa per modular l’activació dels MCs i en conseqüència el desenvolupament del procés inflamatori. Per això, sovint es descriu la PEA com un autocoide local antagonista de les lesions (en anglès Aucotoid Local Injury Antgonist), d’on sorgeix l’acrònim ALIA, encunyat pel grup de Levi-Montalcini, per donar nom a la família d’amides amb aquestes propietats. Els autocoides són molècules reguladores produïdes de forma local que es sintetitzen en resposta a un estímul que pot ser una lesió o un procés inflamatori, com per exemple les prostaglandines (PGDs). No obstant, les aliamides tindrien la funció de contrarestar alguns dels efectes desencadenats per la lesió com la inflamació i el dolor (Hansen et al., 2000; Moesgaard et al., 2000; Facci et al., 1995). Diferents estudis corroboren aquesta hipòtesi, per la qual els nivells de PEA es veuen significativament incrementats després de produir-se una lesió (GarciaOvejero et al., 2009; Franklin et al., 2003; Schäbitz et al., 2002; Epps et al., 1979). Els principals efectes farmacològics descrits per l’administració de la PEA comprenen els antiinflamatoris i analgèsics. Aquestes propietats han estat repetidament demostrades tant in vitro com in vivo i s’ha observat que els MCs tenen un paper clau tant en la inflamació neurogènica com immunogènica a nivell del teixits perifèrics (Hsu et al., 2010; Tore i Tuncel, 2009; Brown et al., 2008; Kinet, 2007; Theoharides et al., 2007). A més a més, la PEA també actua desenvolupant un paper neuroprotector a nivell del sistema nerviós central i perifèric, i fins i tot, pot actuar 32 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA inhibint la ingesta (Lo Verme et al., 2005; Sheerin et al., 2004; Franklin et al., 2003; Conti et al., 2002; Lambert et al., 2002; Rodríguez de Fonseca et al., 2001). Per altra banda, és interessant que els MCs, a més de ser dianes farmacològiques de la PEA, també tenen la capacitat de sintetitzar-la (Bisogno et al., 1997). S’ha demostrat que també els macròfags peritoneals, adipòcits, les cèl·lules beta pancreàtiques, astròcits, neurones i cèl·lules de la microglia produeixen PEA (Muccioli i Stella, 2008; Matias et al., 2007; Walter et al., 2002; Stella i Piomelli, 2001; Schmid et al., 1997; Di Marzo et al., 1994). Per tant, diferents tipus cel·lulars que van des de cèl·lules immunitàries fins a cèl·lules del sistema nerviós central, produeixen PEA, suggerint una implicació en diversos processos fisiològics i patològics. Tot i que s’ha demostrat l’eficàcia clínica de la PEA, no esta del tot clar quin seria el mecanisme d’acció pel qual actuaria aquest compost (Re et al., 2007). 2.3. Anàleg sintètic: adelmidrol L’adelmidrol és el derivat de la dietanolamida de l'àcid azelaic, que també es coneix com a N, N'-bis-(2-hidroxietil)-nonandiamida. L’adelmidrol és un anàleg de la PEA, i com aquest compost, presenta efectes antiinflamatoris i antinociceptius (KeppelHesselink, 2012; Sasso et al., 2012; Scarampella et al., 2001; Luongo et al., 2011; Costa et al., 2008; Wise et al., 2008; Re et al., 2007; Lo Verme et al., 2005; Conti et al., 2002). Aquest compost durant molt de temps ha demostrat ser un tractament tòpic eficaç per trastorns cutanis inflamatoris en persones (Nazzaro-Porro, 1987), i els seus efectes antiinflamatoris i mecanisme d'acció han estat recentment investigats (Mastrofrancesco et al., 2010). L’adelmidrol, com membre de la família de les aliamides, té propietats cannabimimètiques, amb capacitat de controlar la hiperreactivitat dels MCs en diverses condicions fisiopatològiques (Cantarella et al., 2011; Esposito et al., 2011; De Filippis et al., 2009; Re et al., 2007; Mazzari et al., 1996). No obstant , a diferència de la PEA, que és un producte altament lipòfil, l’adelmidrol és més adequat per l’aplicació 33 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA tòpica perquè exhibeix propietats amfipàtiques, que faciliten una absorció més eficaç, ja que l‘epidermis està composta per capes lipòfiles i capes hidròfiles, disposades alternativament. A més, en les últimes dècades, l'ús de la teràpies tòpiques ha augmentat en la dermatologia veterinària, especialment per a les lesions localitzades que caracteritzen els estadis inicials de certs desordres d’hipersensibilitat en els gossos. En aquest tipus de processos al·lèrgics, seria preferible l’ús de teràpies tòpiques, minimitzant la necessitat de tractaments sistèmics (Olivry et al., 2010; Rosenkrantz, 2006). 3. Inflamació al·lèrgica: resposta primerenca i tardana EL terme al·lèrgia va ser encunyat per Clemens von Pirquet l’any 1906 per referir-se als signes i símptomes de reactivitat (reaccions d’hipersensibilitat) que es manifestaven en certs individus quan s’exposaven a determinades substàncies. Malgrat que von Pirquet es referia a la malaltia del sèrum (reacció d’hipersensibilitat tipus III) (Silverstein, 2000), aquest terme actualment s’utilitza per referir-se a totes aquelles respostes adaptatives anormals del sistema immune dirigides contra substancies de l’ambient sense un component infecciós (al·lergen), associades tant a la producció d’immunoglobulines E (IgEs) com també a l’expansió de limfòcits T específics per a un determinat al·lergen. Malgrat això, hi ha certs tipus d‘al·lèrgies, com la dermatitis de contacte, on es postula que les IgE específiques no tindrien un paper tan important (Galli et al., 2008). Durant un procés al·lèrgic, després de l’exposició d’un individu sensibilitzat amb un al·lergen específic, és produeix una resposta inflamatòria. Aquesta és una característica fisiopatològica important en diversos trastorns com l'asma al·lèrgic, la dermatitis atòpica (DA) o èczema, la febre del fenc (rinitis al·lèrgica), diverses manifestacions al·lèrgiques oculars i algunes al·lèrgies alimentàries (Holgate et al., 1999; Kay, 2001; Eder et al., 2006). En alguns individus, les reaccions al·lèrgiques en front a al·lèrgens del medi ambient, la dieta o determinats medicaments, poden donar lloc a reccions potencialment mortals anomenades reaccions anafilàctiques (Kay, 2000). 34 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA L’al·lèrgia és una de les malalties més esteses arreu del món occidental. La predisposició per desenvolupar de forma espontània determinades reaccions d’hipersensibilitat al·lèrgica és coneguda com atòpia i està lligada tant a factors genètics com ambientals (Eder et al., 2006; Lawson i Senthilselvan, 2005). De la mateixa manera que en els humans, la incidència de reaccions al·lèrgiques espontànies en els gossos, com per exemple la DA, sembla anar en augment (Nødtvedt et al., 2006). 3.1. Sensibilització El desenvolupament d’una resposta al·lèrgica requereix el contacte previ de l’individu amb un determinat al·lergen. En aquest procés, un cop l’al·lergen ha penetrat dins l’organisme, és reconegut i processat per les cèl·lules presentadores d’antigen, que en la pell s’anomenen cèl·lules de Langerhans (Wollenberg i Bieber, 2000). Aquestes cèl·lules migren cap als nòduls limfàtics, on presenten l’al·lergen als limfòcits T, que en presència de l’interleuquina 4 (IL-4) adquireixen les característiques dels limfòcits TH2. Aquest limfòcits, a través de la producció de les IL-4 i IL-13, i de la interacció directa amb els limfòcits B dirigeixen la producció i la síntesi de IgEs específiques per l’al·lergen. Les IgEs produïdes pels limfòcits B, es distribueixen sistèmicament a través de la circulació limfàtica i sanguínia, de manera que acaben unint-se als receptors d’alta afinitat de les IgE (FcεRI) dels MCs en els teixits on resideixen. D’aquesta manera, els MCs es sensibilitzen, i així, en els subsegüents contactes amb l’al·lergen s’indueix la resposta al·lèrgica (Akdis i Akdis, 2007; Larché et al., 2006; Geha et al., 2003; Kay, 2001). 3.2. Fase primerenca o aguda La fase primerenca (EPR) de la reacció al·lèrgica (hipersensibilitat tipus I) es desenvolupa en els subsegüents contactes amb l’al·lergen. L’al·lergen interacciona amb les IgEs específiques unides a la membrana dels MCs, provocant l’agregació i l’entrecreuament dels receptors FcεRI, que en darrera instància indueixen la seva 35 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA activació (Holgate i Church, 1995). Els següents esdeveniments intracel·lulars indueixen la secreció de diferents mediadors proinflamatoris, tant preformats com de nova síntesi, que acaben orquestrant la EPR de la reacció al·lèrgica (Williams i Galli, 2000) (Figura 5). Així doncs, els MCs alliberen tres tipus de compostos bioactius procedents de la degranulació dels grànuls citoplasmàtics (histamina, heparina, proteoglicans, proteases i algunes citoquines), del metabolisme dels fosfolípids de membrana (PGDs, leucotriens -LTs- i el factor plaquetari activador de les plaquetes) i de la transcripció gènica (citoquines, quimiocines i factors de creixement) (Kraft i Kinet, 2007; Rivera i Gilfillan, 2006; Marshall, 2004). La secreció dels mediadors preformats es produeix quan els grànuls citoplasmàtics es fusionen amb la membrana plasmàtica en un procés anomenat degranulació (Dvorak, 2005). Per altra banda, l’activació dels receptors FcεRI presents a la membrana dels MCs també indueix la síntesi i secreció de PGDs i LTs a través de la metabolització de l’àcid araquidònic per les vies de la cicloxigenasa i lipoxigenasa (Boyce, 2007). Aquest dos tipus de mediadors (preformarts i derivats lipídics) contribueixen al desenvolupament dels signes clínics i dels símptomes aguts de la EPR de la reacció al·lèrgica (Kay 2001; Galli et al., 2005). Aquests signes i símptomes varien en funció del teixit on es produeix la resposta, que en la pell inclouen la vasodilatació, reflectint l’acció dels mediadors sobre les terminals nervioses i donant lloc a la formació d’eritema, la formació d’edema per el increment de la permeabilitat vascular, i la pruïja per l’estimulació dels nociceptors dels nervis sensorials perifèrics (Cevikbas et al., 2007). 3.3. Fase tardana o crònica La fase tardana (LPR) d’una reacció al·lèrgica es desenvolupa hores després del contacte amb l’al·lergen i sempre està precedida per la EPR. Els MCs, en resposta a les IgEs i els al·lergens, alliberen un ampli ventall de citoquines, quimiocines i factors de creixement de nova síntesi, però aquesta secreció es produeix d’una forma més lenta que la dels mediadors preformats. Els mediadors de nova síntesi són majoritàriament els responsables del desenvolupament de la LPR de la reacció inflamatòria amb el 36 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA reclutament cel·lular (Kraft i Kinet, 2007; Gilfillan i Tkaczyk, 2006) (Figura 5). A la pell les principals manifestacions clíniques de fase tardana són la persistència de l’edema i l’eritema (vermellor), dolor, escalfor i induració de la regió afectada. Aquests efectes reflecteixen el procés desenvolupat, on es produeix el reclutament local i l’activació de cèl·lules inflamatòries (com per exemple limfòcits, eosinòfils, monòcits, neutròfils i basòfils) i com també la producció persistent de mediadors proinflamatoris per part dels MCs del teixit (Galli et al., 2008). En aquesta fase, quan l’estímul al·lergènic persisteix durant el temps, la inflamació al·lèrgica desenvolupada pot esdevenir crònica (Holgate et al., 1993; Olivry et al., 1996; Galli, 1997). Figura 5. Fases de la reacció al·lèrgica cutània (adaptat de De Mora et al., 2006): antigen (Ag), cèl·lula de Langerhans (LC), mastòcit (MC), limfòcit T (T), limfòcit B (B), immunoglobulines E (IgEs), resposta primerenca (EPR) i tardana (LPR) de la inflamació al·lèrgica. 37 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA 4. Mastòcits Els MCs tenen un paper central en el desenvolupament de la resposta inflamatòria com a cèl·lules immunoreguladores. En el gos, els MCs estan involucrats en la patogènesis d’una gran varietat de malalties al·lèrgiques de la pell, com la dermatitis atòpica i l’hipersensibilitat a la picada de puça (Hammerberg et al., 2001; von Ruedorffer et al., 2003). Els MCs van ser identificats per primera vegada al finals del segle XIX, pel Dr. von Recklinghausen (von Recklinghausen, 1863) i Paul Ehrlich (Ehrlich, 1877) a través de tècniques bàsiques de tinció, gràcies a l’observació microscòpica dels seus nombrosos grànuls citoplasmàtics. Però va ser Ehrlich qui va encunyar el terme “Mastzellen” (en alemany Mast fa referència al “engreix del bestiar”), ja que segons ell, aquest grànuls tenien la funció de nodrir el teixit circumdant. Posteriorment, amb el descobriment dels mecanismes que provoquen la seva activació i l’alliberació de mediadors cel·lulars, van ser considerades cèl·lules crítiques en la patogènia dels processos d’hipersensibilitat tipus I (Galli, 1993). Els MCs deriven de diferents cèl·lules precursores de la medul·la òssia i altres teixits hematopoiètics. Algunes cèl·lules d’aquest llinatge es troben en circulació en forma de progenitors immadurs i s’estableixen en els teixits perifèrics on acaben de madurar sota la influència del microambient local, a través de diverses citoquines com per exemple el factor de cèl·lules mare (SCF) (Chen et al., 2005; Kitamura i Ito, 2005). A més, els MCs són cèl·lules que presenten un llarg període vital, de manera que poden tornar a entrar en un cicle cel·lular i proliferar després de rebre els estímuls concrets. Per altra banda, també poden incrementar el seu número de forma local, ja sigui per un increment en la proliferació, el reclutament cel·lular i/o maduració (Galli i Tsai, 2010). En els vertebrats, els MCs estan distribuïts àmpliament en teixits vascularitzats, sobretot en zones exposades a l’ambient, per sota dels epitelis, formant part del teixit connectiu, com per exemple a la pell, a les vies respiratòries i al tracte digestiu (Galli et al., 2005). No obstant això, també es poden trobar MCs als nòduls limfàtics, al cor, vasos sanguinis i a la uretra (Kube et al., 1998). 38 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA En el gos, el nombre de MCs està altament correlacionat amb els nivells de triptasa als teixitis, així doncs, els nivells més alts s’han trobat als intestins, encara que també s’han trobat MCs a la pell (Becker et al., 1985), vies respiratòries (Peeters et al., 2005; Su et al., 1993), a la medul·la òssia on s’originen (Bookbinder et al., 1992; Shull et al., 1992), al tracte gastrointestinal (Szabó et al., 1997; Soll et al., 1988), als testicles (Auchampach et al., 1997; Ennis et al., 1989), al cor (Frangogiannis et al., 1998), al cervell (Matsumoto et al., 2001) i al fetge (Morimoto et al., 1998). A la pell, els MCs es troben majoritàriament al voltant de les vènules i en la unió dermo-epidèrmica, a prop de la base dels fol·licles pilosos i en la dermis més profunda, al voltant dels vasos sanguinis (Kube et al., 1998; Becker et al., 1985). La població de MCs en humans, rates i ratolins, compren diferents subpoblacions i un alt grau d’heterogeneïtat. També en el gos podem trobar aquestes característiques (De Mora et al, 2006). Així doncs, les tincions metacromàtiques basades en la sensibilitat dels MCs a la formalina, han revelat que en el gos hi ha dos subpoblacions de MCs, els MCs del teixit connectiu i els MCs de la mucosa (Becker et al., 1985; Osborne et al., 1989). Per altra banda, en funció del contingut en proteases s’han establit 3 poblacions diferents: MCs que només contenen quimasa, MCs que només contenen triptasa i MCs que contenen quimasa i triptasa (Noviana et al., 2004). Així doncs, donat que els MCs poden madurar a diferents teixits, la heterogeneïtat dels MCs podria ser conseqüència del microambient tissular que dirigeix l’expressió gènica i per tant el seu fenotip. Malgrat tot, sembla que la heterogeneïtat dels MCs és molt més elevada que la corresponent a les diferents subpoblacions descrites, ja que s’ha suggerit que el fenotip dels MCs podria canviar de forma dinàmica en funció de les condicions del microambient (nivell de citoquines, hormones, interaccions amb altres cèl·lules, etc.) (Moon et al., 2009). 4.1. Funcions dels mastòcits Durant gran part del segle XX, la implicació dels MCs en el desenvolupament dels trastorns al·lèrgics mediats per IgE, va ser l’única funció coneguda, encara que semblava improbable que l’evolució seleccionés els MCs per respondre únicament 39 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA contra antígens externs. Ara sabem que els MCs també estan implicats en altres processos fisiològics (Moon et al., 2009). i) Al·lèrgia: com anteriorment s’ha vist, els MCs són les principals cèl·lules efectores en les reaccions al·lèrgiques inflamatòries d’hipersensibilitat tipus I. Aquestes reaccions es desencadenen principalment per la unió dels antígens a les IgEs lligades als MCs a través del receptor FcεRI, provocant l’alliberació de diferents mediadors. Cal dir també que el control de l’activació dels MCs a través del antigen-IgE-FcεRI no és l’única via, sinó que també hi ha altres mecanismes reguladors. Per exemple, s’ha observat que el sistema nerviós central i el sistema nerviós perifèric poden modular les reaccions al·lèrgiques (Hakim-Rad et al., 2009). Una via moduladora alternativa és l’activació del receptor ST2 a través de la IL-33, que pot activar els MCs en absència dels antígens, però necessita que els MCs estiguin sensibilitzats amb IgEs. A més, aquesta via produeix una exacerbació de l’activació dels MCs en presència de l’antigen i s’ha observat un increment dels nivells de IL-33 en pacients amb DA (Pushparaj et al., 2009). ii) Homeòstasi: els MCs contribueixen al manteniment i regulació de diversos processos fisiològics. En primer lloc, s’ha observat que els MCs participen en les diferents fases de la cicatrització de les ferides (inflamació, proliferació i remodelació) secretant diferents factors com l’heparina, la triptasa, la quimasa, el factor de creixement fibroblàstic, el factor de creixement de l’endoteli vascular, el factor de creixement derivat de les plaquetes, el factor de creixement neuronal, que indueixen la formació de nous vasos sanguinis i la proliferació de cèl·lules epitelials i fibroblasts (Rao i Brown, 2008; Weller et al., 2006; Egozi et al., 2003; Maurer et al., 2003; Noli i Miolo, 2001; Muramatsu et al., 2000; Blair et al., 1997, Azizkha, et al. 1980). A més, els mediadors dels MCs també influencien el flux sanguini i la permeabilitat vascular, la secreció de diverses glàndules. Per altra banda, els MCs a través de la histamina, el factor de necrosi tumoral alfa (TNFα) i la substancia P, també estarien implicats en el cicle del fol·licle pilós (Maurer et al., 2003; Cindik et al., 2000; Maurer et al., 1997). Una altra funció dels MCs és la contribució a la remodelació del teixit 40 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA ossi (Nagasaka et al., 2008; Chiappetta i Gruber, 2006). Finalment, s’ha observat que els MCs, sorprenentment, també actuen limitant la inflamació al·lèrgica a través de la secreció de IL-10 (Grimbaldeston et al., 2007). iii) Immunitat innata i adquirida: a més del paper que els MCs desenvolupen en l’al·lèrgia i l’homeòstasi, els MCs també són en gran mesura responsables del sistema immunològic innat i de la defensa de l’organisme en front patògens (virus, bacteris, fongs, paràsits), ja que es distribueixen i localitzen en la primera línia de defensa. Diferents patògens, i així com també alguns dels seus productes, poden activar els MCs a través de diferents receptors com per exemple els receptors Toll-like, el receptor del complement, i els FcεRI (Marshall, 2004). Així doncs, un cop activats els MCs, els diferents mediadors que alliberen contribueixen en el reclutament de les cèl·lules efectores com els neutròfils que inicien el procés d’eliminació dels patògens. Els MCs també dirigeixen el desenvolupament de les respostes de la immunitat adquirida, a través de l’activació de les cèl·lules dendrítiques i les cèl·lules T, i de la seva migració cap als nòduls limfàtics (Galli et al., 2008). A més a més, hi ha certes evidències que proposen que els MCs també serien capaços de ser cèl·lules presentadores d’antigen per vies directes o indirectes (Kambayashi et al., 2009; Gaudenzio et al., 2009; Kambayashi et al., 2008). 4.2. Els mastòcits i la dermatitis atòpica en el gos La DA és la malaltia inflamatòria crònica de la pell més comuna en el gos. S’estima que afecta al 15% de la població i en més del 27% del casos, esta associada a pruïja (Hillier i Griffin, 2001). L'etiologia d'aquesta malaltia no està completament compresa, però està acceptat que és multifactorial i es manifesta per complexes interaccions entre factors genètics i ambientals, incloent canvis en la barrera epidèrmica i del sistema immunitari innat i adaptatiu. Aquest trastorn majoritàriament s’associa a una reacció d’hipersensibilitat tipus I dirigida per IgEs en front a al·lèrgens específics (Halliwell, 2006), encara que hi ha certs casos on no s’observa una associació amb les IgEs. 41 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA La DA en el gos és molt similar a la seva homòloga humana. Clínicament, pel que fa referència al tipus i distribució de les lesions, consisteixen en màcules eritematoses, un eritema generalitzat i vesícules petites i supurants en les primeres fases, que afecten principalment les regions de la cara i on la pell presenta plecs. Tant en els homes com en els gossos aquest trastorn es caracteritza per una predisposició genètica, una edat primerenca d’aparició, dermatitis i pruïja, nivells elevats d’IgEs als al·lèrgens ambientals i una predisposició a les infeccions secundàries recurrents amb bacteris i llevats (DeBoer i Marsella, 2001; Griffin i DeBoer, 2001). En l'actualitat, hi ha dues hipòtesis per explicar la patogènia d'aquesta malaltia, que probablement són complementàries: (I) hi ha un defecte primari que produeix una desregulació del sistema immunològic que causa una sensibilització i inflamació davant al·lèrgens ambientals mitjançada per IgEs. (II) existeix un defecte intrínsec en la pell (probablement els individus estan genèticament predisposats) que pertorba la funció de barrera de la pell i que permet la penetració dels al·lèrgens i patògens (Kawakami et al., 2009; Elias i Schmuth, 2009). En la DA es desencadena una resposta aberrant del sistema immunitari que condueix a un increment inapropiat en la producció de IgEs específiques pels al·lèrgens. Aquestes IgEs s’uneixen als seus receptors en els MCs de la dermis i en les subsegüents exposicions a l’al·lergen indueixen la degranulació dels diferents mediadors, com per exemple la histamina, responsables dels signes clínics de la DA. A més, en el gos també s’ha observat una hiperplàsia de les cèl·lules de Lagnerhans, responsables de la presentació de l’antigen (Olivry et al., 1996 i 1997). La resposta humoral normal més comuna del sistema immunològic davant l’exposició a la majoria d’antígens estranys és la producció de IgGs més que no pas IgEs, i ve determinada pel tipus de limfòcits T-helper (TH1 o TH2), predominants. L’activació i predomini dels limfòcit TH1 o TH2 comporta un predomini de les IgGs o IgEs, respectivament. Aquests dos tipus de respostes es caracteritzen per diferents perfils de citoquines alliberades després de l’activació dels limfòcits (Tizard, 2000) i en la DA canina s’ha observat un resposta predominant tipus TH2 (Nuttall et al., 2002). Els 42 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA factors que determinen els tipus de resposta predominant són complexes i inclouen influències genètiques i ambientals. Els MCs exerceixen varies funcions en la DA ja que són les principals cèl·lules efectores durant la EPR i la LPR de la reacció inflamatòria i tenen un paper important en el procés de sensibilització i la inflamació crònica. En aquest trastorn s’ha observat que el número de MCs es troba incrementat i que aquests són hiperreactius (Olivry et al., 1997). Doncs, l’activació dels MCs desencadena l’alliberació d’una gran quantitat de mediadors proinflamatoris tant preformats com de nova síntesi, entre els que s’inclouen la histamina, els LTs, les PGDs, la triptasa, la quimasa, a més de molts altres. Així doncs, els MCs tenen un paper essencial en el desenvolupament de la pruïja a través de mediadors com la histamina, la triptasa, les IL-6 i IL-8 i el GMCSF. En aquest sentit, l’associació dels MCs amb les terminacions nervioses té un paper clau en el desenvolupament de la pruïja, ja que aquestes terminacions es poden activar a través de neuropèptids presents en els MCs, com per exemple la substància P i la neuroquinina A que activen el receptor activat per proteinasa PAR-2 de les terminacions. L’expressió d’aquest receptors es troba incrementada en al DA, així com també els nivells de triptasa, que en darrera instancia és la responsable de l’alliberació de la substancia P i neuroquinina A (Kawakami et al., 2009). L’estrès pot agreujar també la pruïja a través de l’amplificació de la inflamació mitjançada pels limfòcits T (Elenkov, 2002). Els MCs també poden contribuir a la fase de sensibilització als al·lèrgens, modulant les funcions de la barrera epidèrmica o interaccionant amb les cèl·lules de Langerhans. A més, les infeccions secundàries en la pell dels gossos amb DA i entre les que majoritàriament trobem el Staphylococus i la Malassezia, són cofactors importants en la patogènia de la DA i en la hiperreactivitat dels MCs (DeBoer i Marsella, 2001). Finalment, els MCs també alliberen una gran quantitat de citoquines, responsables del reclutament cel·lular en la LPR, que s’inicia a les 6-12h després de l’activació dels MCs. L’infiltrat cel·lular inflamatori pot persistir durant dies (Olivry et al., 2001). La LPR manté la pell inflamada més enllà de l’activació dels MCs contribuint a canvis inflamatoris crònics en la pell dels pacients amb DA (DeBoer, 2004). 43 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA 4.3. Els mastòcits com a diana terapèutica Donat el paper essencial dels MCs en l’al·lèrgia i altres malalties inflamatòries, s’han desenvolupat diferents estratègies terapèutiques per modular o inhibir les funcions dels MCs o bé les accions desenvolupades pels seus mediadors alliberats (Moon et al., 2009): i) inhibidors del desenvolupament i supervivència dels MCs: es pensa que els esteroides no tenen efectes directes sobre l’alliberació de mediadors, sinó que actuarien induint l’apoptosi, el reclutament, la diferenciació, modificant el fenotip, o reduint el número de MCs en el teixit (Smith et al., 2002; Johnson, 1998; Fuller et al., 1995; Irani et al., 1995; Pipkorn et al., 1989; King et al., 1985). ii) inhibidors i antagonistes dels mediadors dels MCs: aquests fàrmacs inhibeixen l’activació de diferents tipus cel·lulars amb receptors pels mediadors alliberats pels MCs com la histamina, la PGD2, o els LTs. Els principals fàrmacs d’aquest grup són els antihistamínics clàssics, antagonistes del receptor H1 de la histamina (Akdis et al., 2008); els antagonistes del receptor CysLT1, receptor dels LTs (Kanaoka and Boyce, 2004); els antagonistes del receptor CRTh2, receptor de la PGD2 (Ishizuka et al., 2004), que indueix la migració i activació dels eosinòfils, basòfils i cèl·lules Th2, i que contribueix a la LPR i al dany cel·lular (Hirai et al., 2001); i per últim els anticossos contra el TNFα (Wallis, 2008; Pache et al., 2009), malgrat que els MCs probablement no són la única font TNFα en nombrosos processos inflamatoris. iii) inhibidors de la síntesis dels mediadors dels MCs: els fàrmacs antiinflamatoris no esteroïdals tenen efectes antiinflamatoris, antipirètics i analgèsics. Malgrat que es suposa que actuen inhibint la síntesis d’alguns dels mediadors dels MCs, com per exemple les PGDs, probablement aquest no és el seu principal mecanisme d’acció (Moon et al., 2009). iv) inhibidors de l’activació del mastòcit o de l’alliberació de mediadors: dins aquest grup de fàrmacs trobem el cromoglicat disòdic, molt utilitzat en el passat com a estabilitzador dels MCs (Patalano i Ruggieri, 1989), encara que 44 REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA també actuaria sobre eosinòfils i neutròfils (Moqbel et al., 1986) i que no és efectiu per tots els fenotips de MCs (Befus et al., 1987; Pearce et al.,1982); la sulfasalazina malgrat que no es coneix molt el seu mecanisme d’acció, s’ha observat que inhibeix la secreció dels MCs (Bissonnette and Befus, 1997); l’Omalizumab, un anticòs monoclonal que s’uneix al domini Fc de la IgE, prevenint l’activació del MC i reduint els nivells de IgE circulants (Milgrom et al., 1999); l’Imatinib, un inhibidor del receptor SCF dels MCs (Hungness i Akin, 2007); inhibidors de la calcineurina (ciclosporina, tacrolimus, pimecrloimus) que actuen inhibint l’alliberació de mediadors dels MCs (Kovalik et al., 2012; Grassberger et al., 2004; Liu et al., 1991); per últim trobem la PEA, un endocannabinoide que modularia l’activació dels MCs i inhibiria l’alliberament de mediadors. Explicar el mecanisme d’acció de la PEA serà un dels objectius d’aquesta tesi doctoral. 45 46 III. HIPÒTESI I OBJECTIUS 47 48 HIPÒTESI I OBJECTIUS III. HIPÒTESI I OBJECTIUS Els antecedents bibliogràfics anteriorment exposats ens permeten formular la següent hipòtesi general: “L’efecte antiinflamatori dels cannabinoides podria ser el resultat, almenys en part, de la seva acció inhibitòria sobre la degranulació dels mastòcits. Per tant, els cannabinoides i els seus anàlegs sintètics podrien ser un bon tractament dels processos al·lèrgics de la pell en el gos.” A continuació s’exposen les hipòtesis específiques per cada un dels diferents estudis així com també els objectius marcats per tal de verificar-les. Hipòtesi 1: La PEA inhibeix la degranulació dels MCs canins immunològicament induïts. Objectiu 1.1 • determinar els efectes de diferents concentracions de PEA sobre la resposta secretora (alliberament d’histamina, PGD2 i TNFα) dels mastòcits aïllats de la pell de gos i estimulats amb anti-IgE canina. Hipòtesi 2: La PEA administrada a una dosis única a gossos Beagle espontàniament hipersensibles a Ascaris suum pot reduir la resposta inflamatòria cutània desenvolupada després de la injecció intradèrmica de diferents estímuls immunològics i no immunològics (anti-IgE canina, antigen i substancia P). 49 HIPÒTESI I OBJECTIUS Objectiu 2.1 • estudiar l’efecte modulador del PEA, administrada per via oral, sobre la resposta inflamatòria induïda per diferents estímuls immunològics i no immunològics en un model d’al·lèrgia cutània en gossos Beagle conscients. Hipòtesi 3: L’aplicació crònica d’adelmidrol pot reduir tant la resposta inflamatòria primerenca com la tardana induïda per la injecció intradèrmica de l’antigen en gossos Beagle espontàniament hipersensibles a Ascaris suum. Objectiu 3.1 • avaluar l’efecte modulador de l’adelmidrol (anàleg sintètic de la PEA) administrat tòpicament, sobre la resposta inflamatòria primerenca induïda per antigen en gossos hipersensibles. Objectiu 3.2 • avaluar l’efecte de l’adelmidrol administrat tòpicament sobre la resposta inflamatòria tardana, caracteritzant l’infiltrat cel·lular en la pell dels gossos 24 h desprès de la injecció intradèrmica d’antigen. 50 IV. CAPÍTOLS 51 52 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1: Effects of palmitoyethanolamide on immunologically induced histamine, PGD2 and TNF alpha release from canine skin mast cells. Santiago Cerrato, Pilar Brazís, Maria Federica della Valle, Alda Miolo and Anna Puigdemont. Veterinary Immunology and Immunopathology 133, 9-15 (2010). 53 54 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 1. Effects of palmitoyethanolamide on immunologically induced histamine, PGD2 and TNF alpha release from canine skin mast cells. 1.1. Abstract Palmitoylethanolamide (PEA) is an endocannabinoid-like compound and the parent molecule of the aliamide family, a group of fatty acid amides able to act through the downregulation of mast cell (MC) degranulation. PEA has been proven to exert both analgesic and anti-inflammatory activity, and recent studies have shown its ability in reducing clinical symptoms of inflammatory skin diseases, both in humans and in animals. Although its pharmacological efficacy is well known, the mechanism of action of this family of compounds is still unclear. To better understand the cellular effects of aliamides in dogs, canine MCs freshly isolated from skin biopsies were incubated with IgE-rich serum and were challenged with anti-canine IgE. Histamine, prostaglandin D2 (PGD2) and tumour necrosis factor-alpha (TNFα) release was measured in the presence and absence of increasing concentrations of PEA, ranging from 10-8 M to 10-5 M. Histamine, PGD2 and TNFα release, immunologically induced by canine anti-IgE, were significantly inhibited in the presence of PEA. The maximum inhibitory effect on histamine release was observed at 3 x 10-6 M PEA concentration achieving an inhibition of 54.3 ± 5.2%. PGD2 release was significantly inhibited at 10-5 M and 10-6 M PEA oncentrations with 25.5 ± 10.2% and 14.6 ± 5.6% of inhibition, respectively. Finally, PEA inhibited TNFα release to 29.2 ± 2.0% and 22.1 ± 7.2%, at concentrations of 10-5 M and 3 x 10-6 M, respectively. The results obtained in the present study showed the ability of the aliamide PEA to down-modulate skin MC activation. Therefore, our findings suggest that the beneficial effect of PEA, observed in inflammation and pain clinical studies, could be due, at least in part, to its ability to inhibit the release of both preformed and newly synthesised MC mediators. 1.2. Introduction The function of MCs has been widely studied and their central role as immunoregulatory cells, in allergic and non-allergic reactions, is well known (De Mora 55 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 et al., 2006). Cutaneous MC hyper-releasability has been involved in the pathogenesis of a vast array of canine skin diseases, like atopic dermatitis (Hammemberg et al., 2001) and flea bite hypersensitivity (von Ruedorffer et al., 2003; Wuersch et al., 2006). MC contains granule-associated preformed mediators that can be rapidly released after cell activation, together with newly synthesised compounds like lipid-derived eicosanoids and cytokines. Histamine plays a central role in the early phase of the inflammatory processes; moreover, other inflammatory mediators like prostaglandins (PG), leukotrienes (LT) or cytokines like TNFα present a slower release and a more relevant role in the late phase reactions. These bioactive substances contribute to the initial symptoms of atopic or allergic diseases and induce the transcription of inflammatory cytokines and chemokines, which are in part responsible for the late phase reaction associated with an inflammatory process that can become chronic (Galli, 1997; Holgate et al., 1993). In the last years, pharmaceutical research has been focused on the inhibition of MC degranulation to control allergic and inflammatory processes. Aliamides (autocoid local injury antagonist amides) and endocannabinoids are considered as an emerging class of regulators of MC behaviour (De Filippis et al., 2008; Aloe et al., 1993). Palmitoylethanolamide (PEA) is an endocannabinoid-like compound isolated from mammalian and vegetable tissues that is considered to be the parent molecule of the aliamide family (Lambert et al., 2002; Jack, 1996). PEA levels increase in inflamed tissues, particularly the skin (Petrosino et al., 2008a, b), and accumulating evidence suggests that this response serves to reduce the severity of signs and symptoms or even to oppose disease progression, supporting the hypothesis of an ‘‘autoprotective’’ role of PEA (Di Marzo, 2006; Darmani et al., 2005). Moreover, PEA has been repeatedly shown to suppress inflammatory hyperalgesia and oedema in a wide range of animal models (Costa et al., 2008; Wise et al., 2008; D’Agostino et al., 2007; Iuvone et al., 2007). In human pilot studies, PEA has been proved to reduce the clinical symptoms of atopic dermatitis in children (Pulvirenti et al., 2007) and atopic eczema in adults (Eberlein et al., 2008). Regarding companion animals, a clinical study in cats with eosinophilic granuloma and eosinophilic plaque showed that one-month treatment with PEA resulted in a clinical improvement of signs and lesions (Scarampella et al. 56 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 2001). Moreover, a 7 day treatment with PEA was able to delay but not to prevent development of clinical signs in an experimental model of canine atopic dermatitis (Marsella et al., 2005). Despite its proven clinical efficacy, the mechanism of action of PEA is still debated (Re et al., 2007). The main objective of the present study was to assess the potential ability of PEA to modulate the histamine, PGD2 and TNFα release induced by anti-canine IgE in sensitized canine skin MCs. 1.3. Material and methods 1.3.1. Reagents PEA was purchased from Innovet (Milano, Italy). Hyaluronidase (type I-S), protease (pronase E, type XIV), DNase (type I) and bovine albumin (Cohn fraction V) were purchased from Sigma–Aldrich (St. Louis, MO, USA). Bacterial collagenase (type I), A23187 calcium ionophore, MEM, phosphate saline buffers and penicillin– streptomycin were purchased from Gibco (Rockville, MD, USA). Polyclonal goat anticanine IgE was purchased from Bethyl Laboratories (Montgomery, TX, USA). Recombinant canine stem cell factor (SCF) was purchased from RD Systems (Minneapolis, MN, USA). 1.3.2. PEA dissolution PEA was stored as stock solution in ethanol (10-2 M) and was serially diluted in PBS with Ca2+ 0.9 mM and Mg2+ 0.49 mM (PBS+/+) to the desired concentrations for dose–response experiments. The final concentration of ethanol contained in the highest concentration of PEA tested was lower than 0.7% (v/v). 57 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 1.3.3. Isolation and culture of canine skin MCs Skin biopsies were obtained from the abdominal area of 18 dogs euthanized in the Clinical Veterinary Hospital of the Universitat Autònoma de Barcelona. Cutaneous cells were isolated by a procedure developed in our laboratory (Brazis et al., 2002). Briefly, skin samples were chopped into 0.5–1 mm3 fragments, after removal of the subcutaneous fat tissue. The skin fragments were washed twice by centrifugation (400 rcf, 10 min) and then were enzymatically digested for 180 min in 15 mL of Eagle’s minimum essential medium (MEM) per gram of skin containing 22.3 mg of bacterial collagenase, 18 mg of hyaluronidase, 12 mg of protease and 1.5 mg of DNAse supplemented with bovine albumin and antibiotics. After digestion, the cutaneous cells were filtered, washed once with MEM and twice in phosphate buffered saline without Ca2+ and Mg2+ (PBS-/-). MCs were counted by staining with Kimura’s methachromatic stain (Kimura et al., 1979). Cells were stimulated either immediately after the digestion process (histamine and PGD2) or after 4 days (TNFα) of culturing with exogenous SCF (6 ng/mL). 1.3.4. Sensitization and activation of cutaneous MCs Before stimulation, cells were sensitized in MEM (37 °C, 2 h) containing a 10% of IgE-rich serum from atopic or Ascaris suum-sensitive dogs to achieve maximal occupancy of IgE receptors in MC membrane. MCs were washed twice in PBS-/- and resuspended in PBS+/+. Then, the cell suspension was distributed in aliquots at a concentration 7.5 x 104 MC/mL for histamine and PGD2 experiments and 2 x 105 MC/mL for TNFα determination. Prior to stimulation cells were incubated for 15 min at 37 °C with PEA at decreasing concentrations (10-5 M, 10-6 M, 10-7 M and 10-8 M). Activation was performed in duplicate by incubating the cells with 1 mg/mL of anticanine IgE during 15 min (for histamine and PGD2) and 4 h (for TNFα) at 37 °C. Then, activation was stopped at 0 °C and samples were centrifuged at 836 rcf, 10 min at 4 °C to separate cell pellet and supernatant. As positive control, cells were incubated with 1 mM of A23187 calcium ionophore and 1 mg/mL of anti-canine IgE, in the absence of PEA, for 15 min at 37 °C. And as negative control, PBS was used as stimulus. 58 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 Total histamine per MC was calculated by measuring the histamine content remaining in the pellet of negative control, after centrifuging. To determine the potential cytotoxicity of PEA in ethanol, cells were incubated at the same time periods with increasing concentrations of PEA in ethanol. Negative control was performed with PBS+/+. Cell viability was assessed by trypan blue dye. Control tubes containing 0.7% of ethanol alone were tested in all the experiments. 1.3.5. Determination of histamine release from canine skin MCs Histamine concentration was assessed with a commercially competitive ELISA kit (Immunotech, Marseille, France). Briefly, supernatants from samples and standards were acylated and added to labelled histamine-specific antibody coated wells. Concomitantly, histamine–alkaline phosphatase was added to compete for the limiting number of antibody binding sites. The bound enzymatic activity was then measured by the addition of a chromogenic substance and colour was read at 405 nm. Histamine release was expressed as the net result of subtracting spontaneously released histamine from the histamine secreted after stimulation with either, canine anti-IgE antigen or A23187 calcium ionophore. 1.3.6. Determination of PGD2 release from canine skin MCs To study PGD2, a commercially available ELISA test cross-reacting with canine PGD2 was used (Gueck et al., 2002). Supernatants were collected and immediately stored at -80 °C until they were measured with a PGD2 acetylcholinesterase (AChE) enzyme immunoassay (Cayman Chemical Company, Ann Arbor, MI, USA). This assay was based on the competition between PGD2 and PGD2–AChE conjugate for a limited number of PGD2 monoclonal antibody binding sites. The product of the enzymatic reaction was read at 405 nm. 59 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 1.3.7. Determination of TNFα release from canine skin MCs TNFα was measured using an ELISA kit (R&D Systems,Minneapolis, MN, USA). Samples were pipetted into wells coated with a monoclonal antibody specific for TNFα. TNFα antigen and a biotinylated monoclonal antibody specific for TNFα were incubated simultaneously. After washing, the enzyme (streptavidin–peroxydase) was added. After incubation a substrate solution (hydrogen peroxide and tetramethylbenzidine) was added to induce a coloured reaction product that was read at 450 nm. 1.3.8. Statistical analyses The results were expressed as mean ± standard error (mean ± SEM) of six experiments. Differences between means of PEA treatment and anti-canine IgE control were tested for significance by Student’s t-test for paired data at a level of significance of 0.05. Percentage of inhibition (I%) of different cellular mediator was calculated as follows: I% mediator control mediator treatment mediator control 100 where mediator control was the mediator (histamine, PGD2 or TNFα) released in the absence of drug treatment, and mediator treatment was the mediator released in the presence of PEA. 1.4. Results 1.4.1. Effects of ethanol and PEA on cellular viability The number of canine cutaneous MCs yielded per gram of skin represented 3% of the total cutaneous cells (Fig.1). Ethanol was selected as PEA solvent. Cells were 60 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 incubated in the presence of different dilutions of ethanol in PBS, either with or without PEA. A good viability was observed with ethanol dilutions, under 0.7% of ethanol (96.1 ± 2.0%). When PEA was added, the viability was also acceptable (94.0 ± 1.9%). However, it is well known that organic solvents can also affect MC degranulation at very low concentrations. The effects of different dilutions of ethanol on histamine release from canine MCs were tested. The more concentrated ethanol dilution (0.7%) used in PEA 10-5 M concentration induced a histamine release of 10%. However, the 0.07% dilution of ethanol (used in PEA 10-6 M) did not cause significant histamine release. Figure 1. Freshly isolated MCs obtained from dog skin (arrows). (a) 100x scale bar: 100 µM and (b) 400x scale bar: 25 µM. 61 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 1.4.2. Effects of PEA on anti-IgE-induced histamine release The mean total histamine content was 4.82 ± 0.45 pg/MC. Spontaneous histamine release measured in dispersed skin cells in the absence of any stimulus was less than 7% in all the experiments. Regarding positive controls the maximum histamine release achieved was 29.3% for A23187 (1 mM) and 19.1% for anti-canine IgE (1 mg/mL) stimulation. Figure 2 shows the inhibitory effects of PEA on anti-IgE induced histamine release from isolated canine skin MCs in a concentration-dependent manner. The maximum inhibitory effect was observed at the PEA 3 x 10-6 M concentration achieving an inhibition of 54.3 ± 5.2%. At the PEA 10-5 M concentration, the histamine released induced by ethanol did not allow to observe the inhibitory effects of PEA. Histamine release inhibition (% of anti-IgE control) 100 80 * ** 60 * ** ** 40 20 * 0 10-8 10-7 10-6 [PEA] (M) Figure 2. Histamine release inhibition induced by increasing PEA concentrations in freshly dispersed skin MCs after a 15 min challenge with anti-IgE (n = 6). *P < 0.05 and **P < 0.01 by comparison with PEA treatment to anti-IgE control. 62 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 1.4.3. Effects of PEA on anti-IgE-induced PGD2 release Anti-canine IgE induced the synthesis and release of PGD2 (6.9 x 10-2 pg/MC) from sensitized skin MCs. The inhibitory effects of PEA on PGD2 synthesis and release are shown in Fig. 3, as is observed, a dose–response curve was obtained when cells were incubated with increasing concentrations of PEA. At the higher PEA concentrations (10-5 M and 10-6 M), significant results were observed, with 25.5 ± 10.2% and 14.6 ± 5.6% of inhibition, respectively. 100 PGD2 release inhibition (% of anti-IgE control) 80 60 40 ** 20 * 0 10-8 10-7 10-6 10-5 [PEA] (M) Figure 3. PGD2 release inhibition induced by increasing PEA concentrations in freshly dispersed skin MCs after a 15 min challenge with anti-IgE (n = 6). *P < 0.05 and **P < 0.01 by comparison with PEA treatment to anti-IgE control. 1.4.4. Effects of PEA on anti-IgE-induced TNFα release Freshly isolated and cultured canine MCs were also tested for their ability to synthesise and release TNFα. MCs freshly isolated and stimulated with anti-IgE under 63 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 the same stimulation conditions described for other mediators, released very low levels of TNFα (4–5 pg/mL) and the inhibitory effects of PEA were not observed. However, when MCs were cultured for 4 days in the presence of exogenous SCF, 18.8 ± 1.8 pg/mL of TNFα was produced after 4 h of stimulation with anti-IgE. The production of TNFα in these cells was four times higher in comparison with cytokine production in MCs non-cultured in a supplemented medium. Figure 4 shows the inhibitory effects of PEA on TNFα release. As observed, PEA inhibited TNFα secretion in a concentration-dependent manner, with an inhibitory effect of 22.1 ± 7.2% and 29.2 ± 2.0% at 10-5 M and 10-6 M PEA concentrations, respectively. TNF-alpha release inhibition (% of anti-IgE control) 100 80 60 * 40 ** 20 0 10-7 10-6 10-5 [PEA] (M) Figure 4. TNFα release inhibition induced by increasing concentrations of PEA in skin MCs after 4 days of culture with exogenous SCF and after a 4 h challenge with anti-IgE (n = 6). *P < 0.05 and **P < 0.01 by comparison with PEA treatment to anti-IgE control. 64 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 1.5. Discussion In the present study, freshly isolated canine skin MCs were used, for the first time, to evaluate the PEA effect on the release of preformed and newly synthesised mediators. Histamine, PGD2 and TNFα release, immunologically induced by anti-canine IgE, were significantly and dose–dependently inhibited in the presence of 10-5 M and 10-6 M concentrations of PEA. The results strongly support the hypothesis that the effects of PEA, described in clinical studies in humans and companion animals, are exerted, at least in part, through the modulation of MC degranulation. Several studies have discussed the mechanism of action of PEA and different hypotheses have been postulated to explain the in vivo anti-inflammatory and antinociceptive effects of this aliamide (Re et al., 2007). The original hypothesis suggests the existence of an autacoid local injury antagonism (ALIA) process, through which PEA down-modulates MC degranulation (Mazzari et al., 1996; Facci et al., 1995; Aloe et al., 1993). Although recent evidence seems to corroborate this hypothesis (Costa et al., 2008; Iuvone et al., 2007; Scarampella et al., 2001), different studies argued that PEA does not affect the function of MCs (Jonsson et al., 2006; Stempelj et al., 2006; Lau and Chow, 2003; Granberg et al., 2001). Another hypothesis on the mechanism of action of PEA suggests a direct agonism on cannabinoid receptors (Farquhar-Smith and Rice, 2003; Conti et al., 2002; Calignano et al., 2001). However, PEA exhibits poor affinity for the traditional cannabinoid receptors (Lo Verme et al., 2005; De Petrocellis et al., 2002; Griffin et al., 2000; Showalter et al., 1996). In order to explain some of the apparent discrepancies between in vitro and in vivo data on PEA action, a further hypothesis was proposed, i.e., the ‘‘entourage effect’’ (Lambert and Di Marzo, 1999; Ben-Shabat et al., 1998). According to this hypothesis, PEA acts by enhancing the anti-inflammatory and anti-nociceptive actions of endogenous compounds, able to activate cannabinoid receptors (CB1 and CB2) or the transient receptor potential vanilloid receptor type 1 (TRPV1) channel. This hypothesis is corroborated by recent evidence indicating that CB1 and TRPV1 receptors mediate the PEA-induced anti-nociception in a model of neuropathic pain (Costa et al., 2008). Finally, PEA has been shown to act as an endogenous ligand for newly discovered receptors, i.e., the nuclear peroxisome proliferator-activated receptor-alpha, PPAR-α (Lo Verme et al., 2005) and the orphan G 65 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 protein-coupled receptor, GPR55 (Ryberg et al., 2007). Actually, MCs express some of the direct or indirect molecular targets of PEA, like the cannabinoid (Stander et al., 2005; Samson et al., 2003; Facci et al., 1995) vanilloid (Stander et al., 2004; Biro et al., 1998) and PPAR-γ receptors (Maeyama et al., 2005). Therefore, it might be argued that the three aforesaid hypotheses on the mechanism of action of PEA are much more interconnected than previously thought, with the MC being the unifying element (Re et al., 2007). The results of the present study strongly corroborate this hypothesis. In canine mature MCs, histamine release induced by anti-canine IgE was significantly reduced (50%) at 10-6 M concentration of PEA. This is a low effective compound concentration compared to other compounds tested in dog MC release studies. Years ago, in our laboratory Garcia et al. (1998) showed that sodium cromoglycate, a MC stabilizer, and dexamethasone, a glucocorticoid, failed to inhibit histamine release from isolated canine skin MCs following both IgE-dependent and independent stimulation. Only cyclosporin A, a potent immunosuppressor, salbutamol, a β-adrenergic agonist, and rolipram, a selective phosphodiesterase IV inhibitor, were able to inhibit histamine release mediated by the IgE high affinity receptor (FcεRI). However, the higher inhibitory effects for CsA and for salbutamol (67.3% and 46.0%, respectively) were observed at 10-5 M concentration and rolipram produced a weak inhibition (19.2%), just at the higher concentration (10-4 M). Since histamine is known to play a crucial role in skin inflammation and hyperalgesia (Gschwandtner et al., 2008; Zuo et al., 2003) the modulation of its release by PEA might have important therapeutic implications in skin diseases. When PEA effects on PGD2 synthesis and release were analysed, a clear and significant inhibitory effect was observed at the higher PEA concentrations studied. These results could explain the involvement of aliamides in the control of inflammatory responses, in view of the complex and dual role played by PGD2 in inflammatory reactions (Sandig et al., 2007). Several studies supported the protective anti-inflammatory, anti-oedema and analgesic properties of PEA in a wide range of animal models (Costa et al., 2008; Wise et al., 2008; D’Agostino et al., 2007; Lo Verme et al., 2005), our results indicated the role in MC down-modulation of ethanolamines. 66 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 Finally, TNFα production, in immunologically challenged freshly isolated skin MCs, was studied. The low levels of TNFα released after stimulation by canine anti-IgE made not possible to investigate the inhibitory effects of PEA. The expression of this cytokine is usually very low. Brazis et al. (2000) demonstrated that no preformed TNFα was found in the granules of skin MCs, suggesting that most of the cytokine released into the medium was newly synthesised upon stimulation. The role of SCF, a cell growth promoter, is crucial in the culture and stimulation of MCs to obtain measurable amount of this cytokine. When cells were cultured from 2 to 4 days in the presence of SCF, increasing levels of TNFα were released and clear inhibitory effects by PEA were observed. The powerful effect of SCF, as a supplementary factor added to the culture medium, on TNFα production, could reflect an overall MC recovery affecting particularly late phase signaling mechanisms. In the present study PEA showed a dose– effect relationship, this result disagrees with that found by Granberg et al. (2001) that did not notice any significant effect of PEA upon TNFα secretion in an immunologically challenged MC line. The discrepancy may depend on the different cell lines used and different experimental conditions. The inhibitory effect exerted by PEA on TNFα release from canine MCs is particularly suggestive in view of the emerging role of this cytokine in skin inflammation. MC-derived TNFα recruits neutrophils (von Stebut et al., 2003), enhances T cell activation (Nakae et al., 2005), and dendritic cell migration during acquired immune response in the skin (Suto et al., 2006). Moreover, TNFα has been shown to promote the elongation of cutaneous nerve fibres during a model of contact hypersensitivity (Kakurai et al., 2006). These data clearly demonstrate that MCderived TNF may contribute to the expression of immune responses in skin inflammatory and allergic disorders and suggest that the down-modulation of its release may provide a therapeutic benefit in these conditions. In conclusion, our results suggest that the anti-inflammatory and antinociceptive effects previously shown for PEA could be due, at least in part, to its ability to down-modulate MC release of preformed and newly synthesised mediators. Therefore, PEA may have a therapeutic potential in treating, not only acute or chronic inflammatory skin diseases, but also other dermatological diseases involving MC 67 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 hyperactivity. More preclinical and clinical studies in dogs are needed to confirm this promising activity observed in skin MCs. 1.6. Acknowledgements The authors are grateful to Tamara Rivero for her excellent technical assistance. This work was partially supported by a grant of Agency for Management of University and Research of the Catalan Ministry for Innovation, Universities and Enterprise, Spain. 1.7. References Aloe, L., Leon, A., Levi-Montalcini, R., 1993. A proposed autacoid mechanism controlling mastocyte behaviour. Agents Actions 39 (Spec. No. C),145–147. Ben-Shabat, S., Fride, E., Sheskin, T., Tamiri, T., Rhee, M.H., Vogel, Z., Bisogno, T., De Petrocellis, L., Di Marzo, V., Mechoulam, R., 1998. An entourage effect: inactive endogenous fatty acid glycerol esters enhance 2-arachidonoyl-glycerol cannabinoid activity. European Journal of Pharmacology 353, 23–31. Biro, T., Maurer, M., Modarres, S., Lewin, N.E., Brodie, C., Acs, G., Acs, P., Paus, R., Blumberg, P.M., 1998. Characterization of functional vanilloid receptors expressed by mast cells. Blood 91, 1332–1340. Brazis, P., Torres, R., Queralt, M., de Mora, F., Ferrer, L., Puigdemont, A., 2002. Evaluation of cell-surface IgE receptors on the canine mastocytoma cell line C2 maintained in continuous culture. American Journal of Veterinary Research 63, 763– 766. Brazis, P., Queralt, M., de Mora, F., Ferrer, L., Puigdemont, A., 2000. Stem cell factor enhances IgE-mediated histamine and TNF-alpha release from dispersed canine cutaneous mast cell. Veterinary Immunology and Immunopatholology 75, 97–108. Calignano, A., La Rana, G., Piomelli, D., 2001. Antinociceptive activity of the endogenous fatty acid amide, palmitoylethanolamide. European Journal of Pharmacology 419, 191–198. Conti, S., Costa, B., Colleoni, M., Parolaro, D., Giagnoni, G., 2002. Antiinflammatory action of endocannabinoid palmitoylethanolamide and the synthetic cannabinoid nabilone in a model of acute inflammation in the rat. British Journal of Pharmacology 135, 181–187. 68 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 Costa, B., Comelli, F., Bettoni, I., Colleoni, M.P., Giagnoni, G., 2008. The endogenous fatty acid amide, palmitoylethanolamide, has anti-allodynic and anti-hyperalgesic effects in a murine model of neuropathic pain: involvement of CB1. TRPV1 and PPARgamma receptors and neurotrophic factors. Pain 139, 541–550. D’Agostino, G., La Rana, G., Russo, R., Sasso, O., Iacono, A., Esposito, E., Mattace Raso, G., Cuzzocrea, S., Lo Verme, J., Pomelli, D., Meli, R., Malignano, A., 2007. Acute intracerebroventricular administration of palmitoylethanolamide, an endogenous PPAR-{alpha} agonist, modulates carrageenan-induced paw edema in mice. The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics. 322, 1137–1143. Darmani, N.A., Izzo, A.A., Degenhardt, B., Valenti, M., Scaglione, G., Papasso, F., Sorrentini, I., Di Marzo, V., 2005. Involvement of the cannabimimetic compound, Npalmitoylethanolamine, in inflammatory and neuropathic conditions. A review of the available pre-clinical data and first human studies. Neuropharmacology 48, 1154– 1163. De Filippis, D., D’Amico, A., Iuvone, T., 2008. Cannabinomimetic control of mast cell mediator release: new perspective in chronic inflammation. Journal of Neuroendrocrinology 20 (Suppl. 1), 20–25. De Mora, F., Puigdemont, A., Torres, R., 2006. The role of mast cells in atopy: what can we learn from canine models? A thorough review of the biology of mast cells in canine and human systems. The British Journal of Dermatology 155, 1109–1123. De Petrocellis, L., Bisogno, T., Ligresti, A., Bifulco, M., Melck, D., Di Marzo, V., 2002. Effect on cancer cell proliferation of palmitoylethanolamide, a fatty acid amide interacting with both the cannabinoid and vanilloid signalling systems. Fundamental and Clinical Pharmacology 16, 297–302. Di Marzo, V., 2006. Biochemistry and pharmacology of fatty acid amides-effects on inflammation, pain and pruritus and new perspectives in veterinary medicine. Journal of Veterinary Pharmacology and Therapeutics 29 (Suppl. 1), 2–4. Eberlein, B., Eicke, C., Reinhardt, H.W., Ring, J., 2008. Adjuvant treatment of atopic eczema: assessment of an emollient containing N-palmitoylethanola mine (ATOPA study). Journal of the European Academy of Dermatology and Venereology 22, 73–82. Facci, L., Dal Toso, R., Romanello, S., Buriani, A., Skaper, S.D., Leon, A., 1995. Mast cells express a peripheral cannabinoid receptor with differential sensitivity to anandamide and palmitoylethanolamide. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 92, 3376–3380. Farquhar-Smith, W.P., Rice, A.S., 2003. A novel neuroimmune mechanism in cannabinoid-mediated attenuation of nerve growth factor-induced hyperalgesia. Anesthesiology 99, 1391–1401. 69 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 Garcia, G., Ferrer, L., de Mora, F., Puigdemont, A., 1998. Inhibition of histamine release from dispersed canine skin mast cells by cyclosporine A, rolipram and salbutamol, but not by dexamethasone or sodium cromoglycate. Veterinary Dermatology 9, 81–86. Galli, S.J., 1997. The mast cell: a versatile effectors cell for a challenging world. International Archives of Allergy and Immunology 113, 14–22. Granberg, M., Fowler, C.J., Jacobsson, S.O., 2001. Effects of the cannabimimetic fatty acid derivatives 2-arachidonoylglycerol, anandamide, palmitoylethanolamide and methanandamide upon IgE-dependent antigen-induced beta-hexosaminidase, serotonin and TNF alpha release from rat RBL-2H3 basophilic leukaemic cells. NaunynSchmiedeberg’s Archives of Pharmacology 364, 66–73. Griffin, G., Tao, Q., Abood, M.E., 2000. Cloning and pharmacological characterization of the rat CB(2) cannabinoid receptor. Journal of the Pharmacology and Experimental Therapeutics 292, 886–894. Gschwandtner, M., Purwar, R., Wittmann, M., Ba¨umer, W., Kietzmann, M., Werfel, T., Gutzmer, R., 2008. Histamine upregulates keratinocyte MMP-9 production via the histamine H1 receptor. The Journal of Investigative Dermatology 128, 2783–2791. Gueck, T., Aschenbach, J.R., Fuhrmann, H., 2002. Influence of vitamin E on mast cell mediator release. Veterinary Dermatology 13, 301–305. Hammerberg, B., Olivry, T., Orton, S.M., 2001. Skin mast cell histamine release following stem cell factor and high-affinity immunoglobulin E receptor cross-linking in dogs with atopic dermatitis. Veterinary Dermatology 12, 339–346. Holgate, S.T., Robinson, C., Church, M.K., 1993. Mediators of immediate hypersensitivity. In: Middleton, E., Reed, C.E., Ellis, E.F., Adkinson, N.F., Yungigner, J.W., Busse, W.W. (Eds.), Allergy: Principles and Practice, fourth Ed. Mosby-Year Book, St. Louis, Missouri, USA, pp. 267–301 Iuvone, T., De Filippis, D., D’Amico, A., Petrosino, S., Di Marzo, V., 2007. Protective role of aliamides and endocannabinoid system during lambda-carrageenan-induced granuloma formation. In: Proceedings 3rd International Conference on ‘‘Phospholipase A2 and Lipid Mediators’’, Sorrento, Italy, p. 143. Jack, D.B., 1996. Aliamides: A new approach to the treatment of inflammation. Drug News and Perspectives 9, 93–98. Jonsson, K.O., Persson, E., Fowler, C.J., 2006. The cannabinoid CB(2) receptor selective agonist JWH133 reduces mast cell oedema in response to compound 48/80 in vivo but not the release of betahexosaminidase from skin slices in vitro. Life Sciencies 78, 598– 606. 70 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 Kakurai, M., Monteforte, R., Suto, H., Tsai, M., Nakae, S., Galli, S.J., 2006. Mast cellderived tumor necrosis factor can promote nerve fiber elongation in the skin during contact hypersensitivity in mice. The American Journal of Pathology 169, 1713–1721. Kimura, I., Moritani, Y., Tanizaki, Y., 1979. Basophils in bronchial asthma with reference to reagin-type allergy. Clinical Allergy 3, 195–202. Lambert, D.M., Di Marzo, V., 1999. The palmitoylethanolamide and oleamide enigmas: Are these two fatty acid amides cannabimimetic? Current Medicinal Chemistry 6, 757– 773. Lambert, D.M., Vandevoorde, S., Jonsson, K.O., Fowler, C.J., 2002. The palmitoylethanolamide family: A new class of anti-inflammatory agents? Current Medicinal Chemistry 9, 663–674. Lau, A.H., Chow, S.S., 2003. Effects of cannabinoids receptor agonist on immunologically induced histamine release from rat peritoneal mast cells. European Journal of Pharmacology 464, 229–235. Lo Verme, J., Fu, J., Astarita, G., La Rana, G., Russo, R., Calignano, A., Piomelli, D., 2005. The nuclear receptor PPAR-a mediates the anti-inflammatory actions of palmitoylethanolamide. Molecular Pharmacology 67, 15–19. Maeyama, K., Emi, M., Tachibana, M., 2005. Nuclear receptors as targets for drug development: peroxisome proliferator-activated receptor gamma in mast cells: its roles in proliferation and differentiation. Journal of Pharmacological Sciences 97, 190– 194. Marsella, R., Joyce, J., Nicklin, C., Lopez, J., 2005. Evaluation of the effects of palmitoylethanolamide on clinical signs in house dust mite allergic high IgE Beagle dogs using a randomized, double blinded, placebo controlled design. Veterinary Dermatology 16, 202 (Abstract from the ACVD/ASVD Congress, 2005, Saratosa, Florida). Mazzari, S., Canella, R., Petrelli, L., Marcolongo, G., Leon, A., 1996. N-(2- hydroxyethyl) hexadecanamide is orally active in reducing edema formation and inflammatory hyperalgesia by down-modulating mast cell activation. European Journal of Pharmacology 300, 227–236. Nakae, S., Suto, H., Kakurai, M., Sedgwick, J.D., Tsai, M., Galli, S.J., 2005. Mast cells enhance T cell activation: Importance of mast cell-derived TNF. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 102, 6467–6472. Petrosino, S., Karsak, M., Cristino, L., Gaffal, E., Tu¨ tting, T., Ueda, N., Zimmer, A., Bisogno, T., Di Marzo, V., 2008a. Protective role of palmitoylethanolamide in keratinocytes and its involvement in contact allergic dermatitis.In: 18th Annual 71 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 Symposium on the Cannabinoids, International Cannabinoid Research Society, Burlington, Vermont, p. 10. Petrosino, S., Albanese, F., Abramo, F., Di Marzo, V., 2008b. Increased skin levels of the aliamide palmitoylethanolamide and other endogenous fatty acid amides in dogs with atopic dermatitis. In: 33rd Annual WSAVA/FECAVA Congress, Dublin, Ireland, p. 707. Pulvirenti, N., Nasca, M.R., Micali, G., 2007. Topical adelmidrol 2% emulsion, a novel aliamide, in the treatment of mild atopic dermatitis in pediatric subjects: a pilot study. Acta Dermatovenerologica Croata 15, 80–83. Re, G., Barbero, R., Miolo, A., Di Marzo, V., 2007. Palmitoylethanolamide, endocannabinoids and related cannabimimetic compounds in protection against tissue inflammation and pain: Potential use in companion animals. The Veterinary Journal 173, 23–32. Ryberg, E., Larsson, N., Sjögren, S., Hermansson, N.-O., Leonova, J., Elebrig, T., Nilsson, K., Drmota, T., Greasley, P.J., 2007. The orphan receptor GPR55 is a novel cannabinoid receptor. British Journal of Pharmacology 152, 1092–1101. Samson, M.T., Small-Howard, A., Shimoda, L.M., Koblan-Huberson, M., Stokes, A.J., Turner, H., 2003. Differential roles of CB1 and CB2 cannabinoid receptors in mast cells. Journal of Immunology 170, 4953–4962. Sandig, H., Pease, J.E., Sabroe, I., 2007. Contrary prostaglandins: the opposing roles of PGD2 and its metabolites in leukocyte function. Journal of Leukocyte Biology 81, 372– 382. Scarampella, F., Abramo, F., Noli, C., 2001. Clinical and histological evaluation of an analogue of palmitoylethanolamide, PRL 120 (comicronized Palmdirol INN) in cats with eosinophilic granuloma and eosinophilic plaque: A pilot study. Veterinary Dermatology 12, 29–39. Showalter, V.M., Compton, D.R., Martin, B.R., Abood, M.E., 1996. Evaluation of binding in a transfected cell line expressing a peripheral cannabinoid receptor (CB2): identification of cannabinoid receptor subtype selective ligands. The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics 278, 989–999. Stander, S., Moormann, C., Schumacher, M., Buddenkotte, J., Artuc, M., Shpacovitch, V., Brzoska, T., Lippert, U., Henz, B.M., Luger, T.A., Metze, D., Steinhoff, M., 2004. Expression of vanilloid receptor subtype 1 in cutaneous sensory nerve fibers, mast cells, and epithelial cells of appendage structures. Experimental Dermatology 13, 129– 139. Stander, S., Schmelz, M., Metze, D., Luger, T., Rukwied, R., 2005. Distribution of cannabinoid receptor 1 (CB1) and 2 (CB2) on sensory nerve fibers and adnexal structures in human skin. Journal of Dermatological Science 38, 177–188. 72 CAPÍTOL 1 / CHAPTER 1 Stempelj, M., Bavec, A., Ferjan, L., 2006. Regulation of nerve growth factor induced histamine and arachidonic acid release from rat mast cells by cannabinoids. Inflammation Research 55 (Suppl. 1), S09–S10. Suto, H., Nakae, S., Kakurai, M., Sedgwick, J.D., Tsai, M., Galli, S.J., 2006. Mast cellassociated TNF promotes dendritic cell migration. Journal of Immunology 176, 4102– 4112. von Ruedorffer, U., Fisch, R., Peel, J., Roosje, P., Griot-Wenk, M., Welle, M., 2003. Flea bite hypersensitivity: new aspects on the involvement of mast cells. Veterinary Journal 165, 149–156. von Stebut, E., Metz, M., Milon, G., Knop, J., Maurer, M., 2003. Early macrophage influx to sites of cutaneous granuloma formation is dependent on MIP-1alpha/beta released from neutrophils recruited by mast cell-derived TNFalpha. Blood 101, 210– 215. Wise, L.E., Cannavacciulo, R., Cravatt, B.F., Marun, B.F., Lichtman, A.H., 2008. Evaluation of fatty acid amides in the carrageenan-induced paw edema model. Neuropharmacology 54, 181–188. Wuersch, K., Brachelente, C., Doherr, M., Reist, M., Sattler, U., Forster, U., Bertoni, G., Peel, J.E., Welle, M., 2006. Immune dysregulation in flea allergy dermatitis – A model for the immunopathogenesis of allergic dermatitis. Veterinary Immunology and Immunopathology 110, 311–323. Zuo, Y., Perkins, N.M., Tracey, D.J., Geczy, C.L., 2003. Inflammation and hyperalgesia induced by nerve injury in the rat: a key role of mast cells. Pain 105, 467–479. 73 74 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2: Effects of palmitoylethanolamide on the cutaneous allergic inflammatory response in Ascaris hypersensitive Beagle dogs. Santiago Cerrato, Pilar Brazís, Maria Federica della Valle, Alda Miolo, Stefania Petrosino, Vicenzo Di Marzo and Anna Puigdemont. Veterinary Journal 191, 377-382 (2012). 75 76 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 2. Effects of palmitoylethanolamide on the cutaneous allergic inflammatory response in Ascaris hypersensitive Beagle dogs. 2.1. Abstract Palmitoylethanolamide (PEA) is an endogenous lipid mediator with antiinflammatory and anti-hyperalgesic properties. The main objective of the present study was to evaluate the effects of PEA on the cutaneous allergic inflammatory reaction induced by different immunological and non-immunological stimuli in hypersensitive dogs. Six spontaneously Ascaris hypersensitive Beagle dogs were challenged with intradermal injections of Ascaris suum extract, substance P and anticanine IgE, before and after a single oral administration of PEA at doses of 3, 10 and 30 mg/kg. A significant reduction in wheal area induced by both antigen and anti-canine IgE challenge was observed after PEA administration. No significant differences were observed between the two higher doses studied, suggesting that the 10 mg/kg dose had exerted the maximum inhibitory effect. When blood levels of PEA were compared with the effects at different times, an evident correlation was obtained. However, the anti-inflammatory effects of PEA were more long-lasting than their plasma concentrations. The intradermal injection of substance P did not reveal any skin reaction (wheal or erythema formation) at any of the concentrations tested. In conclusion, PEA might constitute a new therapeutic strategy for the treatment of allergic inflammatory skin diseases in companion animals. 2.2. Introduction The incidence of spontaneous allergic reactions in dogs (atopic dermatitis) appears to be increasing (Nødtvedt et al., 2006). Although management combines different interventions depending on the particular aetiology, the most widespread therapeutic approach still relies on glucocorticoids, which can lead to a variety of adverse effects especially with chronic treatments (Blois et al., 2009). Therefore, it is important to develop new effective mechanism-oriented approaches for controlling 77 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 allergic and inflammatory processes associated with a number of skin diseases in the dog and cat. The skin mast cell (MC) plays a pivotal role in both innate and allergic immune responses through the release of bioactive mediators in response to a wide range of biological, chemical, microbial and physical stimuli, (Hershko and Rivera, 2009; Hofmann and Abraham, 2009; Metz and Maurer, 2009; Metz et al., 2008; De Mora et al., 2006; Wuersch et al., 2006; von Ruedorffer et al., 2003; Hammerberg et al., 2001). MC degranulation leads to an initial early phase reaction with the subsequent induction of transcription of inflammatory cytokines and chemokines, which contribute to the late phase reactions through the recruitment of inflammatory cells, such as lymphocytes and eosinophils, and may ultimately result in chronic skin inflammation (Galli, 1997; Olivry et al., 1996; Holgate et al., 1993). The modulation of the early phase allergic reaction can thus become an effective mechanism-based strategy to reduce the development of the inflammatory mediator cascade and to control the more damaging chronic phase. Recent studies have shown the existence of new endogenous lipid mediators with anti-inflammatory and antinociceptive properties (Re et al., 2007; Lambert et al., 2002). Palmitoylethanolamide (PEA) is one of these lipids and belongs to the autacoid local injury antagonist (ALIA) amide family (Lambert et al., 2002; Jack, 1996). PEA is a long chain N-acylethanolamine that can be found in low concentrations in most organisms, including yeasts, plants and mammals (Muccioli et al., 2009; Ozalp and Barroso, 2009; Chapman et al., 2004). It is produced on demand during inflammatory and degenerative processes (Sagar et al., 2009) and its local elevation is considered to exert protective roles (Re et al., 2007). In cats with eosinophilic granuloma, Scarampella et al. (2001) showed an improvement of clinical signs and lesions after 1 month of treatment with PEA. Another study carried out by Marsella et al. (2005) demonstrated that after 7 days of treatment, PEA was able to delay but not prevent the development of clinical signs of atopic dermatitis in a canine experimental model. More recently, PEA was found to counteract dinitrofluorobenzene (DNFB)-induced dermatitis in rats (Petrosino et al., 78 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 2010). These anti-inflammatory and anti-allergic effects may be due, at least in part, to the ability of PEA to down-modulate mediator release from canine skin MCs (Cerrato et al., 2010). Despite these encouraging in vitro results, so far no studies have investigated the in vivo effect of PEA on acute cutaneous reactions in dogs. The main objective of the present study was to evaluate the potential inhibitory effects of PEA, administered orally in a single dose, on the skin reaction induced by different immunological and non-immunological stimuli (anti-canine IgE, Ascaris suum antigen and substance P) in hypersensitive Beagle dogs. In addition, we correlated the anti-inflammatory activity of PEA with its plasma levels at different times after oral treatment. 2.3. Material and methods 2.3.1. Drugs, chemicals, and reagents PEA was supplied by Innovet in the ultramicronized form (Milano, Italy). Ascaris suum extract was purchased from Greer Laboratories (Lenoir, NC, United States). Anticanine IgE was purchased from Bethyl Laboratories (Montgomery, TX, USA). Evans blue dye, substance P acetate salt hydrate and histamine diphosphate salt were obtained from Sigma–Aldrich (St. Louis, MO, USA). 2.3.2. Animals Six spontaneously hypersensitive Beagle dogs with mean body weights of 14.0 ± 0.6 kg were used. The animals were fasted overnight before oral administration of the tested drug. All experiments and procedures were performed in accordance with European regulations governing the care and treatment of laboratory animals and were approved by the Animal Care and Use Committee of the Universitat Autònoma de Barcelona. 79 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 2.3.3. Experimental protocol The method used was based on the measurement of the wheal area induced by intradermal injections of A. suum extract solution, substance P (SP) and anti-canine IgE in the skin before and after oral administration of an aqueous suspension of PEA in carboxymethylcellulose (0.5%) at three different doses (3, 10, 30 mg PEA/kg). 2.3.4. Intradermal challenge Before any treatment administration, intradermal injections were performed to determine basal conditions (baseline values). In order to better visualize wheal areas, a 2% w/v Evans blue dye solution in saline was given IV (0.4 mL/kg) 30 min before the first intradermal injections of stimuli. Then 40 µL of A. suum extract (0.1 mg/mL), SP (0.1, 1 and 10 nM) and anti-canine IgE (1 µg/mL) were administered using a Hamilton syringe (type 701LT) (Hamilton Company, Reno, NV, United States) in the shaved lateral thoracic area of the awaken dogs. Wheal areas were measured 10 min after each injection by applying an acetate sheet over the reaction site, thus allowing us to draw an outline of the wheal with indelible ink. Histamine (0.01 mg/mL) and saline were also injected as positive and negative controls, respectively. Each dog was then given a single dose of PEA with a flexible oesophageal tube with a washout period of 1 week between different PEA doses (3, 10, 30 mg/kg). A. suum extract, anti-canine IgE, SP, saline and histamine were injected again 1, 2, 4, 8 and 24 h after PEA administration. Wheal areas were measured with an image analyzer MIP 4 ADVANCED (Digital Image System, Barcelona, Spain) and the percentage of inhibition was calculated for each dog, each time and each dose. A control study was also conducted in each dog without treatment to determine whether cutaneous wheal responses induced by successive stimuli intradermal injections were maintained uniform over time (8 h). To guarantee test 80 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 reproducibility all experiments were performed by the same investigator blinded to treatment. 2.3.5. PEA extraction and detection by high-pressure liquid chromatography (HPLC) Plasma levels study was performed after the completion of the efficacy study. The objective was to evaluate whether PEA levels were quantifiable and whether metabolites were produced. The higher dose of PEA was selected and only the male dogs (n = 4) were used to avoid possible hormone-dependent variability. Determination of PEA plasma levels was performed after 0, 1, 2, 4 and 8 h of oral PEA administration (30 mg/kg dosing). Blood samples were obtained through a catheter inserted into a cephalic vein. The samples were collected at pre-established times. To determine PEA plasma levels, blood samples were collected and placed into spray-coated lithium-heparin tubes (BD Vacutainer, Franklin Lakes, NJ, United States). Afterwards, blood samples were centrifuged at 1881 g for 10 min and the collected plasma was stored at -80 °C until analysis using HPLC. Plasma was Dounce homogenized and extracted with chloroform/methanol/Tris HCl 50 mM pH 7.5 (2:1:1, v/v) containing internal standards. The lipid extract was pre-purified by open-bed chromatography on silica columns eluted with increasing concentrations of methanol in chloroform. After extraction and purification, PEA-containing fractions were subjected to isotope-dilution liquid chromatography–atmospheric pressure chemical ionizationmass spectrometric analysis (LC–APCI-MS) by using a Shimadzu HPLC apparatus (LC-10ADVP) coupled to a Shimadzu (LCMS-2010) quadruple MS via a Shimadzu APCI interface as described previously (Matias et al., 2002). The concentrations of PEA are given as pmol/mL blood. 2.3.6. Data analysis Wheal areas are expressed in mm2 as means ± standard deviation (mean ± SD) from six experiments. Results are expressed as the percentage of inhibition observed 81 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 at any time (tn area) in comparison with the area obtained in the same dog before starting the treatment (baseline area). Wheal inhibition was calculated with the following formula, % 100 Plasma levels of PEA (30 mg/kg) are expressed in pmol/mL as means ± SD from four experiments. Statistical analysis was performed using SAS v9.1.3 (SAS Institute, Cary, NC, United States). Statistical significance level was set at 0.05. Response variables were summarized using mean, SD, coefficient of variation (CV) and sample size when necessary. Multiple comparisons correction was performed using Dunnett’s correction when comparisons were performed to a control level or Tukey’s correction for pair wise comparisons. 2.4. Results The expected side effects of the oral administration of PEA at the established doses (3, 10, 30 mg/kg) were excitation and anxiety or sedation and drowsiness. The veterinary control confirmed that PEA did not produce any side effects. Mean wheal areas induced by successive histamine, anti-canine IgE and A. suum extract injections in untreated dogs were measured to assess the repeatability of the wheal area over time. Despite the differences observed between dogs (CV > 10%), no differences were observed within-dogs (CV < 5%). For this reason the inhibitory effects in each dog were calculated from they own basal value. Table 1 showed the wheal areas obtained with all stimuli in each animal at different times. 82 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 Table 1. Cutaneous wheal areas obtained with repeated intradermal injections of histamine, anti-IgE and Ascaris suum during 8 h without treatment. AREA (mm2) Animal Histamine Mean ± SD Anti-IgE Mean ± SD Ascaris suum Mean ± SD A B C D E F 68.3 ± 2.3 57.5 ± 1.3 65.2 ± 2.3 91.5 ± 3.7 66.0 ± 2.0 70.1 ± 1.8 45.9 ± 1.0 49.3 ± 1.0 46.9 ± 1.4 63.0 ± 1.4 45.8 ± 1.1 56.0 ± 1.0 42.9 ± 1.0 45.3 ± 2.3 58.9 ± 1.3 40.7 ± 1.0 56.8 ± 1.4 66.0 ± 1.3 The intradermal injection of SP did not develop any skin reaction at the tested concentrations (0.1, 1 and 10 nM), even when the evaluation was performed at different times after challenge (5, 10 and 20 min). Therefore, the inhibitory effect of PEA after SP challenge was not evaluated. Fig. 1a and b show the percentage inhibition observed after a single oral PEA administration (3, 10 and 30 mg/kg) on wheal areas induced by A. suum antigen and anti-canine IgE, respectively. Wheal areas induced by A. suum antigen were evaluated. The higher studied doses of PEA significantly reduced the antigen-induced skin reaction 1, 2 and 4 h after PEA administration. The maximum inhibitory effects (29.3 ± 8.7 and 32.3 ± 10.5%) were observed at the 10 and 30 mg/kg doses and at 1 h and 2 h after compound administration, respectively (P < 0.01; Fig. 1a). 83 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 60 a ** Wheal inhibiton (%) 40 ** ** ** ** * * 3 mg/kg 10 mg/kg 30 mg/kg 20 0 0 5 10 15 20 25 time (h) 60 Wheal inhibition (%) b ** ** 40 ** ** ** ** 3 mg/kg 10 mg/kg 30 mg/kg * 20 0 0 5 10 15 20 25 time (h) Figure 1. Mean inhibition percentage (±SD) (n = 6) of wheal areas induced in conscious hypersensitive Beagle dogs by Ascaris suum extract (a) and anti-canine IgE (b) at several times after oral administration of palmitoylethanolamide (PEA) at 3, 10 and 30 mg/kg. *P < 0.05 and **P < 0.01 vs. baseline values. 84 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 Similar results were found when intradermal challenge was performed with anti-canine-IgE. The higher tested doses of PEA resulted in a significant reduction of wheal areas 1, 2 and 4 h after PEA administration, but the most effective inhibition was reached 2 h after treatment at the 10 and 30 mg/kg doses, with significant mean inhibition percentages of 32.4 ± 9.4% and 31.7 ± 14.9%, respectively (P < 0.01; Fig. 1b). Table 2 provides the concentration of PEA observed in blood samples obtained after a single oral dose of PEA (30 mg/kg) in the four Beagle dogs evaluated. Blood samples were collected before and 1, 2, 4 and 8 h after treatment. As shown in Table 2, PEA returned to basal values 4 h after treatment. Table 2. Plasma concentrations of palmitoylethanolamide (PEA) after oral administration at 30 mg/kg (n = 4). PEA plasma levels (pmol/mL) Time (h) 0 1 2 4 8 Dog Mean ± SD A B C D 9.5 76.5 76.0 11.6 14.4 5.2 37.9 55.1 8.4 9.1 10.8 52.5 72.4 10.0 15.4 18.9 50.6 32.6 10.8 9.7 11.1 ± 5.7 54.4 ± 16.1* 59.0 ± 18.9* 10.2 ± 1.4 12.2 ± 3.2 * P < 0.01. Fig.2 shows the average PEA plasma levels measured after a single oral dose of 30 mg/kg. The highest concentrations of PEA in plasma (54.4 ± 16.1 pmol/mL and 59.0 ± 19.8 pmol/mL) were found 1 h and 2 h after dosing and these concentrations were statistically different from basal values (10 pmol/mL). 85 100 100 80 80 ** anti-canine IgE (%) A. suum (%) PEA [pmol/ml] ** 60 60 ** ** 40 ** ** 40 ** ** 20 pmol/ml Wheal inhibition (%) CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 20 0 0 0 2 4 6 8 time (h) Figure 2. Mean plasma levels (±SD) of palmitoylethanolamide (PEA) (n = 4) and mean inhibition percentage (± SEM) of wheal areas (n = 6) induced in conscious hypersensitive Beagle dogs by Ascaris suum extract and anti-canine IgE at several times after oral administration of PEA at 30 mg/kg. **P < 0.01 vs. baseline values. Fig 3. shows the wheal areas induced by different stimuli and controls in hypersensitive Beagle dogs skin. Inhibitory effects observed at these times (0, 1, 2, 4 and 8 h) are also represented to obtain a pharmacokinetic–pharmacodynamic correlation. 86 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 Figure 3. Skin wheals induced in hypersensitive Beagle Beagle dogs 20 min after an intradermal injection of 40 µL of Ascaris suum extract, anti-canine IgE, histamine, substance P and saline solution. 2.5. Discussion In the present study the anti-allergic and anti-inflammatory properties of PEA, an endogenous lipid mediator belonging to the ALIAmide family, were evaluated after a single oral treatment in A. suum hypersensitive Beagle dogs. This is the first time that the efficacy of ultramicronized PEA in reducing immediate skin reaction in this canine model of skin allergy is reported. Spontaneous hypersensitivity to A. suum antigens in Beagle dogs provides an established model of allergic dermatitis (De Mora et al., 2006). Following intradermal exposure to A. suum extract, an immediate MC-mediated wheal and pruritus develops (Brazís et al., 2006; De Mora et al., 2006; Torres et al., 2006; Brazís et al., 1998; Queralt et al., 1998). 1998). Afterwards, a marked cutaneous eosinophilia is observed, indicative of the development of a late phase allergic reaction (Torres et al., 2003). 87 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 Treatment of A. suum hypersensitive Beagle dogs with a single dose of ultramicronized PEA resulted in significant reduction of skin wheal areas induced by A. suum extract and anti-IgE antibody. These data are in agreement with an earlier experimental study, showing that PEA inhibits skin inflammation in a model of atopic dermatitis in mice, i.e. the allergic dermatitis induced by DNFB (Petrosino et al., 2010). Moreover, that study also reported that PEA down-regulates the expression and levels of the inflammatory cytokine MCP-2 (monocyte chemotactic protein-2), a chemokine produced by challenged keratinocytes (Petrosino et al., 2010) and responsible for the recruitment of MCs (Romagnani, 2002). In a previous study performed in our laboratory, PEA was found to reduce the release of histamine, prostaglandin (PG) D2 and tumour necrosis factor (TNF)-α from immunologically challenged canine skin MCs (Cerrato et al., 2010). Interestingly, TNFα was also reduced by PEA treatment in a dose-dependent manner in an experimental model of chronic skin inflammation (α-carrageenin-induced granuloma) in rats (De Filippis et al., 2010). It can thus be speculated that the effect of PEA relies on its ability to down-modulate the degranulation of skin MCs and the consequent release of inflammatory mediators and vasoactive amines, with histamine being deeply involved in the wheal and flare reaction in dogs (Roßbach et al., 2009). The maximal inhibition of anti-canine IgE-induced wheal was achieved 2 h after oral treatment with a single dose of 3, 10 or 30 mg/kg PEA, with the mean inhibitory effects of the two higher doses being 32.4 ± 9.4% and 31.7 ± 14.9%, respectively. Similar results were found when an intradermal challenge was performed with A. suum extract. Although significant inhibition was observed with the two higher doses of PEA, no differences were observed between them, both in the anti-IgE and the A. suum experiments. This suggests the existence of a plateau at the 10 mg/kg dose, which could explain the maximum effects of PEA achieved at this concentration. These results are in agreement with those observed in a recent study in an acute inflammation model (carrageenin-induced paw oedema) in rats (Wise et al., 2008). A significant anti-inflammatory effect of PEA was observed after systemic treatment at 12.5, 25 and 50 mg/kg, but no differences were observed among the doses studied. Moreover, this optimal dose for PEA to exert anti-inflammatory effects (i.e. 10 mg/kg), 88 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 irrespective of the route of administration, has also been shown in previous studies (Conti et al., 2002; Costa et al., 2002; Mazzari et al., 1996). The intradermal injection of SP did not induce any skin reaction (wheal or erythema formation). Several experiments were conducted to confirm the lack of cutaneous reaction following SP challenge (Fig. 3). Moreover, the skin reaction was evaluated 5, 10 and 20 min after challenge. These results are in disagreement with a previous study in healthy and atopic dogs where inflammatory reactions were observed using lower concentrations of SP (0.1, 0.5 and 1 nM) (Marsella and Nicklin, 2001). In that study, however, no significant difference was detected in the wheal areas between the three tested concentrations of SP and, more importantly, lower responses were reported to occur in atopic dogs compared with clinically normal dogs. A possible explanation for the apparent discrepancy between these results and our findings could reside in the postulated increase in cutaneous SP concentrations in the skin of hypersensitive Beagle dogs used in the present study and the consequent decrease in reactivity to SP injections. According to Marsella and Nicklin (2001), this would suggest a similarity between the model used and naturally occurring atopic disease. In order to correlate the observed anti-allergic activity of PEA with its blood levels, plasma samples were taken during 24 h after oral treatment. The absorption of PEA was very fast and the peak plasma concentration was found between 1 and 2 h after administration. Blood levels of PEA decreased rapidly and returned to basal levels 4 h after administration. Plasma concentration of PEA and anti-inflammatory effects exhibited a parallel time-course during the 8 h following oral treatment. It is interesting to note that although PEA plasma levels returned to basal value 4 h after administration, the inhibitory effects lasted up to 8 h after treatment. The rapid return to basal levels may be due to amidases that are known to rapidly inactivate PEA to palmitic acid and ethanolamine (Ueda et al., 2001; Cravatt et al., 1996). On the other hand, differences between the rapid elimination of PEA and the slower decrease of the inhibitory effects may be related to the ability of PEA to up-regulate the levels or enhance the action of other endogenous bioactive compounds, as has been suggested previously (Hoareau et al., 2009; Lambert and Di Marzo, 1999). 89 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 In conclusion, treatment of hypersensitive dogs with a single oral dose of ultramicronized PEA resulted in a significant reduction of allergic wheal reactions in the skin. The dose of PEA exerting the maximum anti-allergic effect was 10 mg/kg. The anti-inflammatory effect of PEA outlasted its plasma levels. Further studies are needed to understand better the long-lasting mechanisms involved in the anti-inflammatory and anti-allergic effects of PEA. Clinical studies comparing PEA treatment with other classic therapeutic agents, such as glucocorticoids, are necessary to confirm the efficacy of this treatment in allergic dogs. 2.6. Conflict of interest statement Alda Miolo is an employee of CeDIS (Science Information and Documentation Centre), Innovet Italia srl. Maria Federica dellaValle is a science consultant for Innovet Italia srl. This work was supported in part by Innovet Italia srl. 2.7. References Blois, S.L., Caron, I., Mitchell, C., 2009. Diagnosis and outcome of a dog with iatrogenic hyperadrenocorticism and secondary pulmonary mineralization. Canadian Veterinary Journal 50, 397–400. Brazis, P., Queralt, M., de Mora, F., Ferrer, L., Puigdemont, A., 1998. Comparative study of histamine release from skin mast cells dispersed from atopic, ascarissensitive and healthy dogs. Veterinary Immunology and Immunopatholology 66, 43–51. Brazís, P., Barandica, L., García, F., Clough, G.F., Church, M.K., Puigdemont, A., 2006. Dermal microdialysis in the dog: In vivo assessment of the effect of cyclosporin A on cutaneous histamine and prostaglandin D2 release. Veterinary Dermatology 17, 169– 174. Cerrato, S., Brazis, P., della Valle, M.F., Miolo, A., Puigdemont, A., 2010. Effects of palmitoylethanolamide on immunologically induced histamine, PGD2 and TNFa release from canine skin mast cells. Veterinary Immunology and Immunopathology 133, 9–15. Conti, S., Costa, B., Colleoni, M., Parolaro, D., Giagnoni, G., 2002. Antiinflammatory action of endocannabinoid palmitoylethanolamide and the synthetic cannabinoid nabilone in a model of acute inflammation in the rat. British Journal of Pharmacology 135, 181–187. 90 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 Costa, B., Conti, S., Giagnoni, G., Colleoni, M., 2002. Therapeutic effect of the endogenous fatty acid amide, palmitoylethanolamide, in rat acute inflammation: Inhibition of nitric oxide and cyclo-oxygenase systems. British Journal of Pharmacology 137, 413–420. Chapman, K.D., 2004. Occurrence, metabolism, and prospective functions of Nacylethanolamines in plants. Progress in Lipid Research 43, 302–327. Cravatt, B.F., Giang, D.K., Mayfield, S.P., Boger, D.L., Lerner, R.A., Gilula, N.B., 1996. Molecular characterization of an enzyme that degrades neuromodulatory fattyacid amides. Nature 384, 83–87. De Filippis, D., D’Amico, A., Cipriano, M., Petrosino, S., Orlando, P., Di Marzo, V., Iuvone, T., 2010. Levels of endocannabinoids and palmitoylethanolamide and their pharmacological manipulation in chronic granulomatous inflammation in rats. Pharmacological Research 61, 321–328. De Mora, F., Puigdemont, A., Torres, R., 2006. The role of mast cells in atopy: What can we learn from canine models? A thorough review of the biology of mast cells in canine and human systems. The British Journal of Dermatology 155, 1109–1123. Galli, S.J., 1997. The mast cell: A versatile effectors cell for a challenging world. International Archives of Allergy and Immunology 113, 14–22. Hammerberg, B., Olivry, T., Orton, S.M., 2001. Skin mast cell histamine release following stem cell factor and high-affinity immunoglobulin E receptor crosslinking in dogs with atopic dermatitis. Veterinary Dermatology 12, 339–346. Hershko, A.Y., Rivera, J., 2009. Mast cell and T cell communication; amplification and control of adaptive immunity. Immunology Letters 128, 98–128. Hoareau, L., Buyse, M., Festy, F., Ravanan, P., Gonthier, M.P., Matias, I., Petrosino, S., Tallet, F., d’Hellencourt, C.L., Cesari, M., Di Marzo, V., Roche, R., 2009. Antiinflammatory effect of palmitoylethanolamide on human adipocytes. Obesity (Silver Spring, MD) 17, 431–438. Hofmann, A.M., Abraham, S.N., 2009. New roles for mast cells in modulating allergic reactions and immunity against pathogens. Current Opinion in Immunology 21, 679– 686. Holgate, S.T., Robinson, C., Church, M.K., 1993. Mediators of immediate hypersensitivity. In: Middleton, E., Reed, C.E., Ellis, E.F., Adkinson, N.F., Yungigner, J.W., Busse, W.W. (Eds.), Allergy: Principles and Practice, fourth Ed. Mosby-Year Book, St. Louis, Missouri, USA, pp. 267–301. 91 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 Jack, D.B., 1996. Aliamides: A new approach to the treatment of inflammation. Drug News and Perspectives 9, 93–98. Lambert, D.M., Di Marzo, V., 1999. The palmitoylethanolamide and oleamide enigmas: Are these two fatty acid amides cannabimimetic? Current Medicinal Chemistry 6, 757– 773. Lambert, D.M., Vandevoorde, S., Jonsson, K.O., Fowler, C.J., 2002. The palmitoylethanolamide family: A new class of anti-inflammatory agents? Current Medicinal Chemistry 9, 663–674. Marsella, R., Nicklin, C.F., 2001. Intradermal skin test reactivity to histamine and substance P is blunted in dogs with atopic dermatitis. Veterinary Dermatology 12, 149– 154. Marsella, R., Joyce, J., Nicklin, C., Lopez, J., 2005. Evaluation of the effects of palmitoylethanolamide on clinical signs in house dust mite allergic high IgE Beagle dogs using a randomized, double blinded, placebo controlled design. Veterinary Dermatology 16, 202 (Abstract from the ACVD/ASVD Congress, 2005, Saratosa, Florida). Matias, I., Pochard, P., Orlando, P., Salzet, M., Pestel, J., Di Marzo, V., 2002. Presence and regulation of the endocannabinoid system in human dendritic cells. European Journal of Biochemistry / FEBS 269, 3771–3778. Mazzari, S., Canella, R., Petrelli, L., Marcolongo, G., Leon, A., 1996. N-(2- hydroxyethyl) hexadecanamide is orally active in reducing edema formation and inflammatory hyperalgesia by down-modulating mast cell activation. European Journal of Pharmacology 300, 227–236. Metz, M., Siebenhaar, F., Maurer, M., 2008. Mast cell functions in the innate skin immune system. Immunobiology 213, 251–260. Metz, M., Maurer, M., 2009. Innate immunity and allergy in the skin. Current Opinion in Immunology 21, 687–693. Muccioli, G.G., Sia, A., Muchowski, P.J., Stella, N., 2009. Genetic manipulation of palmitoylethanolamide: Production and inactivation in Saccharomyces cerevisiae. PLoS ONE 4, e5942. Nødtvedt, A., Bergvall, K., Emanuelson, U., Egenvall, A., 2006. Canine atopic dermatitis: Validation of recorded diagnosis against practice records in 335 insured Swedish dogs. Acta Veterinaria Scandinavica 48, 8. Olivry, T., Moore, P.F., Affolter, V.K., Naydan, D.K., 1996. Langerhans cell hyperplasia and IgE expression in canine atopic dermatitis. Archives of Dermatological Research 288, 579–585. 92 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 Ozalp, A., Barroso, B., 2009. Simultaneous quantitative analysis of Nacylethanolamides in clinical samples. Analytical Biochemistry 395, 68–76. Petrosino, S., Cristino, L., Karsak, M., Gaffal, E., Ueda, N., Tüting, T., Bisogno, T., De Filippis, D., D’Amico, A., Saturnino, C., Orlando, P., Zimmer, A., Iuvone, T., Di Marzo, V., 2010. Protective role of palmitoylethanolamide in contact allergic dermatitis. Allergy 65, 698–711. Queralt, M., Brazis, P., Merlos, M., Puigdemont, A., 1998. Inhibitory effects of rupatadine on mast cell histamine release and skin wheal development induced by Ascaris suum in hypersensitive dogs. Drug Development Research 44, 49–55. Re, G., Barbero, R., Miolo, A., Di Marzo, V., 2007. Palmitoylethanolamide, endocannabinoids and related cannabimimetic compounds in protection against tissue inflammation and pain: Potential use in companion animals. The Veterinary Journal 173, 23–32. Roßbach, K., Stark, H., Sander, K., Leurs, R., Kietzmann, M., Baümer, W., 2009. The histamine H4 receptor as a new target for treatment of canine inflammatory skin diseases. Veterinary Dermatology 20, 555–561. Romagnani, S., 2002. Cytokines and chemoattractants in allergic inflammation. Molecular Immunology 38, 881–885. von Ruedorffer, U., Fisch, R., Peel, J., Roosje, P., Griot-Wenk, M., Welle, M., 2003. Flea bite hypersensitivity: New aspects on the involvement of mast cells. The Veterinary Journal 165, 149–156. Sagar, D.R., Gaw, A.G., Okine, B.N., Woodhams, S.G., Wong, A., Kendall, D.A., Chapman, V., 2009. Dynamic regulation of the endocannabinoid system: Implications for analgesia. Molecular Pain 5, 59. Scarampella, F., Abramo, F., Noli, C., 2001. Clinical and histological evaluation of an analogue of palmitoylethanolamide, PRL 120 (comicronized Palmdirol INN) in cats with eosinophilic granuloma and eosinophilic plaque: A pilot study. Veterinary Dermatology 12, 29–39. Torres, R., Grifols, J., Fondevila, D., de Mora, F., 2003. Dermal exposure to Ag induces sensitization and inflammation, in addition to the immediate response, in the Ascaris suum-hypersensitive dog model of skin allergy. Allergy 58, 262 (Abstract from XXII EAACI Congress, 2003, Paris, France). Torres, R., Grifols, J., Marco, A., de Mora, F., 2006. Sensitization of naive beagles by intradermal injection of an ascaris antigen: Induction of a model of skin allergy. Immunopharmacology and Immunotoxicology 28, 697–702. 93 CAPÍTOL 2 / CHAPTER 2 Ueda, N., Yamanaka, K., Yamamoto, S., 2001. Purification and characterization of an acid amidase selective for N-palmitoylethanolamine, a putative endogenous antiinflammatory substance. The Journal of Biological Chemistry 276, 35552–35557. Wise, L.E., Cannavacciulo, R., Cravatt, B.F., Marun, B.F., Lichtman, A.H., 2008. Evaluation of fatty acid amides in the carrageenan-induced paw edema model. Neuropharmacology 54, 181–188. Wuersch, K., Brachelente, C., Doherr, M., Reist, M., Sattler, U., Forster, U., Bertoni, G., Peel, J.E., Welle, M., 2006. Immune dysregulation in flea allergy dermatitis – A model for the immunopathogenesis of allergic dermatitis. Veterinary Immunology and Immunopathology 110, 311–323. 94 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3: Inhibitory effects of topical adelmidrol on antigeninduced skin wheal and mast cell behavior in a canine model of allergic dermatitis. Santiago Cerrato, Pilar Brazís, Maria Federica della Valle, Alda Miolo and Anna Puigdemont. BMC Veterinary Research 8, 230 (2012). 95 96 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 3. Inhibitory effects of topical adelmidrol on antigen-induced skin wheal and mast cell behavior in a canine model of allergic dermatitis. 3.1. Abstract Adelmidrol is a semisynthetic derivative of azelaic acid and analogue of the anti-inflammatory compound palmitoylethanolamide (PEA). Based upon its physicochemical properties, adelmidrol is suitable for topical application. The main objective of the present study was to evaluate the efficacy of a topical adelmidrol emulsion on early and late inflammatory responses in hypersensitive dogs. Repeated intradermal injections of Ascaris suum extract were performed in both lateral thoracic areas of six conscious hypersensitive Beagle dogs, topically treated during 8 consecutive days. Adelmidrol (2%) was applied to one side and vehicle to the other. Twenty-four hours after the last antigen challenge, two biopsies (adelmidrol- and vehicle-treated side) were obtained for each dog at the antigen injection site. A significant reduction in the antigen-induced wheal areas was observed on the 4th and 7th day of adelmidrol treatment. Moreover, cutaneous mast cell numbers were significantly decreased in biopsies obtained after 8 consecutive days of topical adelmidrol treatment. The results obtained in the present study show that topical treatment with adelmidrol might represent a new therapeutic tool in controlling the early and late allergic inflammatory skin responses in companion animals. 3.2. Introduction Adelmidrol is the diethanolamide derivative of azelaic acid, i.e., naturally occurring dicarboxylic acid that has long proven to be an effective topical treatment for human inflammatory skin disorders (Nazzaro-Porro, 1987), and whose mechanism of action has been extensively investigated (Mastrofrancesco et al., 2010). Similar to 97 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 the anti-inflammatory and anti-nociceptive compound palmitoylethanolamide (PEA) (Keppel et al., 2012; Sasso et al., 2012; De Filippis et al., 2011; Luongo et al. 2011; Truini et al., 2011; Costa et al., 2008; Genovese et al. 2008; Wise et al., 2008; Re et al., 2007; Lo Verme et al., 2005), adelmidrol belongs to the aliamide family (Aloe et al., 1993; Jack, 1996), a group of fatty acid derivatives with cannabimimetic properties, able to control mast cell (MC) hyper-reactivity in several pathophysiological and pathological conditions (Cantarella et al., 2011; De Filippis et al., 2011; Esposito et al., 2011; De Filippis et al., 2008; Re et al., 2007). We have recently found that PEA downmodulates the release of both preformed and newly-synthesized mediators from canine skin MCs challenged with immunologic stimuli (Cerrato et al., 2010). Moreover, the PEA analogue adelmidrol has been shown to negatively control the behavior of canine skin MCs during pathophysiological conditions (i.e. healing of experimental wounds) (Abramo et al., 2008). In particular, a statistically significant increase of intracytoplasmic granular content of dermal MCs was shown in adelmidrol (2%)treated wounds compared to control, thus suggesting the compound is effectively able to down-modulate skin MC degranulation in dogs (Abramo et al., 2008). Furthermore, the local application of adelmidrol confirmed the reduction in MC responses during chronic experimental inflammation, as shown by the significant decrease of mediators such as chymase which are selectively expressed by MCs and intimately involved in skin inflammation (De Filippis et al., 2009). Mast cell hyperactivity is involved in the pathobiology of several canine disorders (Woldemeskel and Rajeev, 2010; Kleinschmidt et al., 2008; Su et al., 1993), including those of a dermatological nature (De Mora et al., 2006; von Ruedorffer et al., 2003). In a canine model of allergic dermatitis, i.e., spontaneous hypersensitivity to the parasite Ascaris suum, the intradermal antigen exposure triggers the immediate degranulation of MCs, resulting in an early phase reaction (EPR), clinically manifested as skin wheals (De Mora et al., 2006; Brazís et al., 2006; Torres et al., 2006; Torres et al., 2003; Brazís et al., 1998; Queralt et al., 1998). The combined actions of newlysynthesized and preformed mediators released by MCs results in the subsequent transcription of inflammatory cytokines and chemokines that ultimately drive the recruitment of inflammatory cells to the site of antigen injection. This process is known 98 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 as the late phase reaction (LPR) and can become chronic (Metz et al., 2008; Olivry et al., 2001). We have recently found that a single oral dose of PEA (10 mg/kg) reduced significantly the antigen-induced skin wheal reaction in hypersensitive Beagle dogs (Cerrato et al., 2012). Moreover, the repeated administration of PEA (5 and 10 mg/kg, intraperitoneal) has been shown to play a protective role against inflammation in experimental allergic dermatitis (Petrosino et al., 2010). Unlike PEA, which is a highly lipophilic compound, adelmidrol is more suited to topical application, because exhibits both hydrophilic and lipophilic features (i.e., amphipathic properties), which facilitates its absorbtion into the skin, whose epidermis is composed of alternating lipophilic and hydrophilic layers. A 4-week topical treatment with adelmidrol 2% emulsion in children affected by mild atopic dermatitis resulted in complete resolution in 80% of cases, with no side effects and no relapses at 8-week follow up (Pulvirenti et al., 2007). In the last decades, the use of topical therapy in veterinary dermatology has increased and is especially recommended for localized allergic skin lesions, where it is currently regarded as a sole therapy or an adjunctive therapy minimizing the need for systemic treatments (Olivry et al., 2010; Rosenkrantz, 2006). Based on the aforementioned background, the aim of the present study was to investigate whether, similar to PEA (Cerrato et al., 2012), adelmidrol was able to limit the inflammatory allergic response upon topical application. 3.3. Material and methods 3.3.1. Drugs, Chemicals, and Reagents Adelmidrol (2%) and vehicle emulsions were purchased by Innovet (Milano, Italy). A. suum extract was purchased from Greer Laboratories (Lenoir, NC, United States). Evans blue dye and histamine diphosphate salt were obtained from SigmaAldrich (St. Louis, MD, United States). 99 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 3.3.2. Animals Six spontaneously hypersensitive Beagle dogs (four females and two males) with mean body weights of 15.2 ± 0.7 kg were used in this study. No drugs or additional treatments were given during the study, except sedatives, administered prior to obtaining the biopsies. All experiments and procedures were performed in accordance with European regulations governing the care and treatment of laboratory animals and were approved by the Animal Care and Use Committee of the Universitat Autònoma de Barcelona. 3.3.3. Experimental protocol The method used was based on measurement of the inhibition of the wheal area induced, in the right and left shaved lateral thoracic areas (25 cm2 per area) of dogs, by intradermal injections of an A. suum extract solution (0.01% w/v), before and after treatments. Topical solutions (4 mL) of adelmidrol 2% and vehicle were applied three times a day for 8 consecutive days in the injected areas. In order to better visualize wheal areas, a 2% w/v Evans blue dye solution in saline was given intravenously (0.4 mL/kg) 30 min before each antigen injection. Three challenges were performed, before (first challenge), on the 4th day (second challenge) and the 7th day (third challenge) of treatment, using a Hamilton syringe (type 701LT) (Hamilton Company, Reno, NV, United States). The results from the first challenge (i.e., performed prior to treatment) were taken as the baseline response. Each intradermal antigen challenge was performed 10 minutes before the second daily treatment application (Fig. 1). Histamine (0.001% w/v) and saline were also injected, as positive and negative controls, respectively. 100 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Figure 1. Schematic representation of the study timeline. 3.3.4 Planimetry Ten minutes after intradermal challenge with A. suum extract solution, wheal areas were traced on an acetate sheet over the reaction site with indelible ink. Areas were then analyzed with an image analyzer MIP 4 ADVANCED (Digital Image System, Barcelona, Spain). 3.3.5. Collection of skin biopsy specimens Twenty-four hours after the third challenge, dogs received a local anaesthesia consisting of a subcutaneous injection of lidocaine (2%) without adrenaline, and two 6mm punch skin biopsies (i.e., adelmidrol- and vehicle-treated side) were collected at injection sites. 101 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 3.3.6. Histopathology All biopsy specimens were fixed in neutral buffered formalin and embedded in paraffin for routine processing. Five μm sections were stained with haematoxylin-eosin and toluidine blue (to visualize MC metachromatic granules). Dermis oedema and cell recruitment were graded semiquantitatively on an arbitrary scale [i.e., -/+ (0-1 cell); ++ (1-3 cells); +++ (3-6 cells); ++++ (>6 cells)], on a x400 total magnification microscope. In particular, MC counts (per unit area) were determined on six randomly selected sections for each of the 3 different dermal layers, identified according to the known vascular plexuses subdivision in the skin, i.e., superficial (just beneath the epidermis), middle (around middle portions of hair follicles and sebaceous glands) and deep dermis (around the inferior portion of hair follicles and dermis/subcutis interface). Histological slides were read blindly with respect to treatment. 3.3.7. Data analysis To guarantee test reproducibility all experiments were performed by the same investigator blinded to the animal’s treatment. Wheal areas were expressed in mm2 as means ± standard error of the mean (mean ± SEM). Response variability in wheal areas was analyzed using the coefficient of variation (CV) before starting the treatments. Results were expressed as the percentage of inhibition observed for each challenge, comparing the antigen wheal area obtained in the same dog in the adelmidrol-treated side or vehicle-treated side versus the areas obtained at baseline (t0). Wheal inhibition was calculated with the following formula, % 100 where t0 area corresponds to baseline value and tn area is the area after adelmidrol or vehicle application, at a given time. 102 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Differences between means were analyzed using an ANOVA test for paired measures and a Tukey’s multiple comparison post-hoc test. Statistical significance was set at P<0.05 and P<0.01. Differences between MC numbers were compared using the Student’s t-test for paired data with a level of significance of P< 0.05 and P< 0.01. Compliance with conditions for applying the aforementioned tests was verified with the Kolmogorov-Smirnov normality test. 3.4. Results 3.4.1. Macroscopic findings In order to assess the repeatability of wheal area measure over time, wheal areas induced by subsequent A. suum extract injections in each dog were studied. Despite the differences observed between dogs (CV > 10%), no within-dog differences were observed (CV < 5%). For this reason, the adelmidrol inhibitory effect in each dog was calculated from its own basal value. Figure 2 shows the mean inhibition percentage of wheal areas induced in hypersensitve Beagle dogs by A. suum extract before and after 3 and 6 consecutive days of topical treatment of adelmidrol or vehicle, in comparison with baseline wheal areas. After 3 and 6 days of topical adelmidrol treatment, a statistically significant reduction in wheal areas was observed (p = 0.001 and p = 0.003), reaching an inhibition of 19.9 ± 2.5 and 36.8 ± 3.5%, respectively. The difference between the adelmidrol inhibitory effect observed on day 4 and 7 was statistically significant (p = 0.025). Conversely, the vehicle did not exert any significant effect on the wheal formation at any time (p = 0.054 and p = 0.3, at the the two observation times respectively) (Fig. 2). 103 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Wheal Inhibition (%) 50 VEHICLE ADELMIDROL 40 ** 30 ** 20 10 0 0 2 4 6 8 time (days) Figure 2. Mean inhibition percentage (± SEM) (n=6) of wheal areas induced in conscious hypersensitive Beagle dogs by A. suum extract observed before, on the 4th and 7th day of treatment with adelmidrol 2% or vehicle. **P<0.01 3.4.2. Microscopic findings Twenty-four hours after the third intradermal allergen challenge (i.e., 8 days after starting treatment) a skin biopsy from each treatment side was obtained and the inflammatory reaction was histologically evaluated. The analysis revealed that oedema was evident within the vehicle-treated area in all 6 cases, while only 2 out of 6 dogs presented oedema in the adelmidrol-treated side. Furthermore, in the adelmidroltreated side a slight, albeit not statistically significant, reduction in the recruitment of eosinophils, lymphocytes, monocytes and neutrophils was observed compared to the vehicle-treated side. Mast cell numbers decreased in almost all biopsies after treatment and for this reason a more accurately quantification was performed. Using toluidine blue staining for dermal MC counts, a highly significant reduction was observed in the adelmidrol-treated side (p = 0.0003) (Fig. 3). Quantitative evaluation of MCs in the three different dermal layers that were studied 104 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 (i.e., superficial, middle and deep dermis) dermis) revealed a significant decrease in MC numbers in the adelmidrol-treated side compared to the vehicle-treated side (Table 1). Figure 3. Mast cells obtained from Beagle skin biopsies after toluidine blue staining (black arrows). Histological sections from the vehicle-treated side (a) and adelmidrol-treated side (b). Table 1. Quantification of mast cells (3 fields of 400X) in biopsies collected after topical vehicle and 2% adelmidrol treatment. Mast cell number Vehicle Adelmidrol (Mean ± SEM) (Mean ± SEM) Superficial 6.6 ± 1.1 3.8 ± 0.6 0.03 Middle 2.9 ± 0.6 1.1 ± 0.3 0.02 Deep 1.3 ± 0.3 0.4 ± 0.2 0.01 P-value Area observed 3.5. Discussion The present study shows, for the first time, that adelmidrol effects are evident in both the EPR and LPR in spontaneous hypersensitive Beagle dogs after intradermal antigen challenge. Topical treatment with adelmidrol (2%) for 3 and 6 consecutive days resulted in a significantly reduced skin wheal response compared to baseline values. Conversely, the vehicle-treated side did not show any significant wheal reduction at 105 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 any treatment time, thus confirming, albeit indirectly, the lack of systemic absorption of adelmidrol after topical application. 3.5.1. Magnitude of the inhibitory effect on skin wheal Adelmidrol topical application inhibited wheal formation by about 20 and 37%, after 3 and 6 days of treatment, respectively. Results were of about the same magnitude as those observed in a previous study performed with a single oral dose of the aliamide parent molecule PEA in hypersensitive Beagle dogs (Cerrato et al., 2012). The administration of PEA before intradermal antigen challenge resulted in a significant 29 and 32% reduction in wheal area, respectively, with doses of 10 and 30 mg/Kg (Cerrato et al., 2012). A number of studies on the inhibitory effects of different drugs on skin wheal response in dogs have been published. The key findings are summarized in Table 2. The effect of corticosteroids (both oral or topical) on intradermally-induced skin wheal ranges from lack of effect (Pucheu-Hatson et al., 2006; Thomas et al., 1999) up to 45% inhibition (Temizel et al., 2011; Ginel et al., 2007; DeBoer and Cooley, 2000; Rivierre et al., 2000), with the only exception of one single study (72% inhibition rate) (Bizikova et al., 2010). Interestingly, similar results are observed in allergic human patients (i.e., 3040% inhibition) (Andersson and Pipkorn, 1987), and better outcomes are known to occur with longer treatment (Pipkorn et al., 1989). The inhibitory effect of oral antihistamines on antigen-induced skin wheal in dogs is on average 50% (Temizel et al., 2011; Queralt et al., 1998), with obviously better results with histamine challenge (Merlos et al., 1997; Queralt et al., 1996) (Table 2). Interestingly, topically applied sodium cromoglycate (i.e., a MC stabilizer agent) inhibits the skin wheal in atopic human patients by only 27% (Edwards et al., 2011). 106 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Table 2. Main studies on the inhibition of skin wheal response in dogs - key findings. Administration route Treatment time Wheal inhibition vs baseline Oral Twice daily for 3 days No effect (PucheuHaston et al., 2006) Topical (conditioner) Twice weekly for 6 weeks No effect (Thomas et al., 1999) Corticosteroids (betamethasone) Topical (otic preparation) Twice daily for 2 weeks 5.9% (Ginel et al., 2007) D. farinae Corticosteroids (betamethasone) Topical (otic preparation) Twice daily for 2 weeks 9% (Ginel et al., 2007) Healthy Beagle dogs Cynodon dactylon Corticosteroids (betamethasone) Topical (otic preparation) Twice daily for 2 weeks 9.8% (Ginel et al., 2007) Healthy Beagle dogs Anti-canine IgE Corticosteroids (hydrocortisone 1%) Topical (conditioner) 3 days 14% (*) (Rivierre et al., 2000) Healthy dogs Anti-canine IgE (different dilutions) Corticosteroids (triamcinolone) Topical (solution) 7 days 24-45% (§) depending on the stimulus concentration (DeBoer and Cooley, 2000) Healthy mixed breed dogs D. farinae Corticosteroids (prednisone) Oral 7 days 41% (Temizel et al., 2011) Atopic MalteseBeagle crossbreed dogs Anti-canine IgE Corticosteroids (hydrocortisone aceponate) Topical (spray) 7 days 72% (Bizikova et al., 2010) Healthy mixed breed dogs D. farinae Antihistamines (cetrizine) Oral 14 days Spontaneously Ascaris hypersensitive Beagle dogs Ascaris suum Antihistamines (rupatadine) Oral Spontaneously Ascaris hypersensitive Beagle dogs Ascaris suum Antihistamines (loratadine) Oral Subjects Intradermal challenge Healthy Beagle dogs Anti-canine IgE Corticosteroids (prednisolone) Dogs with pruritic dermatitis Histamine (5 different dilutions) Corticosteroids (hydrocortisone 1%) Healthy Beagle dogs Histamine Healthy Beagle dogs Drug 107 Ref 49% (Temizel et al., 2011) Single pretreatment dose 35, 67 and 84% (#) (Queralt et al., 1998) Single pretreatment dose 34, 61 and 66% (#) (Queralt et al., 1998) CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Healthy Beagle dogs PAF Antihistamines (rupatadine) Oral Single pretreatment dose 30% to 45% (¥) (Merlos et al., 1997) Healthy Beagle dogs Histamine Antihistamines (rupatadine) Oral Single pretreatment dose 50% to 80% (¥) (Merlos et al., 1997) Histamine Antihistamines (cetrizine, loratadine, rupatadine, levocabastine) Oral Single pretreatment dose 70% to 80% (**) (Queralt et al., 1996) Histamine Antihistamines (cetrizine, loratadine, rupatadine, levocabastine) Oral Single pretreatment dose 70% to 80% (**) (Queralt et al., 1996) Healthy Beagle dogs Healthy Beagle dogs (*) versus placebo group; (§) versus vehicle-treated side; (#) peak activity at 0.1, 1 and 10 mg/Kg respectively, 2 to 4h after administration; (¥) peak activity, 4h after administration, depending on the dose; (**) peak activity, 4h after administration, depending on the compound and the dose. On the whole, one may consider wheal inhibition by topically applied adelmidrol to be almost the same order of magnitude as that of topical corticosteroids and lower than the value achieved after oral administration of antihistamines, whose clinical validity and utility remain doubtful (Olivry et al., 2010). Moreover, similarly to corticosteroids, treatment time could be a crucial factor (Pipkorn et al., 1989) and longer treatment with topical adelmidrol (i.e., over 7 days) could increase the effect size. 3.5.2. The purported mechanism involves mast cell control Mast cells are considered to be major players of EPR (Galli and Tsai, 2010 ; Metz and Maurer, 2009; Brown et al., 2008). Within minutes of antigen exposure, they rapidly secrete performed mediators (e.g., histamine, tryptase, chymase) and membrane-derived eicosanoids leading to the so-called ‘wheal and flare’ reaction of the skin (Galli and Tsai, 2012; Bischoff, 2007). The ability of aliamides (to whose family the tested compound belongs) to down-modulate the release of bioactive mediators 108 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 from MCs (Cerrato et al., 2010; De Filippis et al., 2009; Abramo et al., 2008) may thus represent the mechanism of the inhibitory effect on wheal areas, observed in the present study. Indeed, adelmidrol can down-modulate skin MC degranulation both during pathophysiological canine conditions (Abramo et al., 2008) and in experimental chronic inflammation (De Filippis et al., 2009). Moreover, the significant increase in the percentage inhibition of wheal area observed from the 4th to 7th day of treatment (from about 20 to 37% inhibition) may depend on the purported mechanism of action of the compound, i.e. the down-modulation of hyperactive skin MCs (De Filippis et al., 2009; Abramo et al., 2008), which represents an endogenous tuning mechanism - and thus a gradual, progressive phenomenon - rather than an immediate ‘pharmacological’ switch-off effect (Levi-Montalcini et al., 1996). The present study also demonstrates the inhibitory effect of adelmidrol on the increased MC number observed 24 h after the last antigen challenge (corresponding to the end of the 8-day-treatment). Indeed, the adelmidrol-treated side showed 42%, 62% and 69% less MCs in the superficial, middle and deep dermis respectively, compared to the vehicle-treated side. Although the baseline data are missing (the study was not designed to have t0 biopsies), this finding suggests that adelmidrol limited the LPR by decreasing skin MC hyperplasia following antigen challenge. Thus, both the functional and quantitative control of MCs might explain the observed antiallergic effect of the topical treatment with adelmidrol. Indeed, similar findings emerged from a study on a model of chronic inflammation, where the local administration of adelmidrol both down-modulated MC degranulation and also prevented numerical increase of MC numbers (De Filippis et al., 2009). Interestingly, topical corticosteroids decrease MC numbers in humans (Cole et al., 2001), without any apparent effect on dogs (Bizikova et al., 2010). Whether the effect on MC number observed in the present study depends on the inhibition of MC proliferation or maturation from progenitors, both resident and recruited from circulation, could not be tested by the techniques used in here. Both hypotheses may be possible, since the adelmidrol analogue PEA has been shown to (i) down-modulate keratinocyte production of the inflammatory cytokines (Petrosino et 109 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 al., 2010), responsible for the recruitment of MCs (Romagnani et al., 2002); and (ii) limit MC release of nerve growth factor (Cantarella et al., 2011), a neurotrophin that promotes chemotaxis of MCs as well as their maturation and degranulation (Kawamoto et al., 2002; Sawada et al., 2000; Levi-Monalcini et al., 1996). Moreover, a recent study has shown the existence of an inhibitory ‘‘endocannabinoid tone’’ of skin MC biology, with skin MCs utilizing endocannabinoid signaling to limit not only their own activation/degranulation but also their maturation from resident progenitor cells (Sugawara et al., 2012). This finding is particularly interesting since aliamides share several aspects of their biochemistry, metabolism and pharmacology with endocannabinoids and have been referred to as endocannabinoid-like, cannabimimetic compounds, or even indirect endocannabinoids (De Petrocellis and Di Marzo, 2010; Bradshaw and Walker, 2005). Moreover, endocannabinoid receptors (i.e., CB1 and CB2) have been discovered in the canine skin and found to increase in diseased conditions, such as atopic dermatitis (Campora et al., 2012). Finally, one should also consider that adelmidrol is a lipid amide and epidermal cells express the respective degrading enzymes (e.g., fatty acid amide hydrolase) (Biro et al., 2009). Thus topically applied adelmidrol can partially undergo enzymatic cleavage to release azelaic acid, which in turn might contribute to the observed effect, lessening the inflammatory phenotype of keratinocytes (Mastrofrancesco et al., 2010). Importantly, no sign of irritation or any adverse effect was noticed during the present study. 3.5.3. Practical considerations From a practical point of view, the present findings suggest that adelmidrol could find a place in the management of hypersensitive skin disorders in the dog, where topical treatments are currently preferred to systemic ones for localized lesions characterizing the less severe stages of the disease. Alternatively, adelmidrol could be applied as an adjunct to systemic treatments for a “dual-site action” in selected cases, as suggested for more classical topical tools (Olivry et al., 2010). The most frequently used topical treatments for canine allergic skin diseases are glucocorticoid 110 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 formulations and tacrolimus oinment. Both approaches are effective, even though tacrolimus has a slow onset of action, and both exert adverse effects (i.e., mild irritation, cutaneous atrophy, superficial follicular cysts, and increased susceptibility to skin infection) that, although mild, can prejudice owner compliance and lengthen recovery (Olivry et al., 2010). 3.6. Conclusions Intradermal injection of allergic-inflammatory stimuli, with measurement of immediate wheal reaction and later dermal cellular infiltrates has been considered a useful technique for objectively documenting the anti-inflammatory effect of topical preparations in dogs (DeBoer and Cooley, 2000). The present study evaluated the effect of the topical daily application of the aliamide adelmidrol on the canine skin response to intradermal allergen challenge and confirmed its anti-inflammatory effect. In particular, the tested aliamide significantly reduced both EPR and LPR in hypersensitive dogs. A significant decrease in acute inflammation response and MC numbers was observed, without any sign of irritation or adverse effect. Even though further and more detailed molecular studies are needed to confirm the results and broaden knowledge on the mechanisms involved, the present findings suggest that adelmidrol emulsion could represent a valuable and safe tool in the armamentarium for canine inflammatory allergic skin disorders. The effects on wheal and MC numbers provide a sound basis for an anti-inflammatory drug sparing effect, and predict adelmidrol to be profitable combined with oral treatments for an optimal dual site therapy, i.e. outside-inside approach, currently the most preferred route for managing canine hypersensitive skin disorders (Olivry et al., 2010). 111 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 3.7. Competing interests Alda Miolo is an employee of CeDIS (Science Information and Documentation Centre), Innovet Italia srl. Maria Federica della Valle is a scientific consultant for the same company. None of the other authors declare a conflict of interest. 3.8. Authors' contributions SC and AP carried out the experiments and analyzed the data. AM and MFdV participated in the design of the study and helped to draft the manuscript. AP and PB conceived of the study, and participated in its design and coordination and helped to draft the manuscript. All authors read and approved the final manuscript. 3.9. Acknowledgements This work was supported by Innovet Italia srl. The Authors are grateful to Dr. Stephen D. Skaper (Dipartimento di Scienze del Farmaco, Università degli Studi di Padova) for his valuable help in English-language editing, critical comments and greatly appreciated scientific advice. 3.10. References Abramo, F., Salluzzi, D., Leotta, R., Auxilia, S., Noli, C., Miolo, A., Mantis, P., Lloyd, D.H.; 2008. Mast Cell Morphometry and Densitometry in Experimental Skin Wounds Treated With a Gel Containing Adelmidrol: A Placebo Controlled Study. Wounds 20, 149-157. Aloe, L., Leon, A., Levi-Montalcini, R., 1993. A proposed autacoid mechanism controlling mastocyte behaviour. Agents Actions 39 (Spec. No. C), 145–147. Andersson, M., Pipkorn, U., 1987. Inhibition of the dermal immediate allergic reaction through prolonged treatment with topical glucocorticosteroids. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 79, 345-349. 112 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Biro T, Toth BI, Hasko G, Paus R, Pacher P., 2009. The endocannabinoid system of the skin in health and disease: novel perspectives and therapeutic opportunities. Trends in Pharmacological Sciencis 30, 411-420. Bischoff, S.C., 2007. Role of mast cells in allergic and non-allergic immune responses: comparison of human and murine data. Nature Reviews. Immunology 7, 93-104. Bizikova, P., Linder, K.E., Paps, J., Olivry, T., 2010. Effect of a novel topical diester glucocorticoid spray on immediate- and late-phase cutaneous allergic reactions in Maltese-beagle atopic dogs: a placebo-controlled study. Veterinary Dermatology 21, 70-79. Bradshaw, H.B., Walker, J.M., 2005. The expanding field of cannabimimetic and related lipid mediators. British Journal of Pharmacologoy 144, 459-465. Brazís, P., Barandica, L., García, F., Clough, G.F., Church, M.K., Puigdemont, A., 2006. Dermal microdialysis in the dog: in vivo assessment of the effect of cyclosporin A on cutaneous histamine and prostaglandin D2 release. Veterinary Dermatology 17, 169174. Brazis, P., Queralt, M., de Mora, F., Ferrer, L., Puigdemont, A., 1998. Comparative study of histamine release from skin mast cells dispersed from atopic, ascaris-sensitive and healthy dogs. Veterinary Immunology and Immunopatholology 66, 43-51. Brown, J.M., Wilson, T.M., Metcalfe, D.D., 2008. The mast cell and allergic diseases: role in pathogenesis and implications for therapy. Clinical and Experimental Allergy 38, 4-18. Campora, L., Miragliotta, V., Ricci, E., Cristino, L., Di Marzo, V., Albanese, F., della Valle, M.F., Abramo, F., 2012. Cannabinoid receptor type 1 and 2 expression in the skin of healthy dogs and dogs with atopic dermatitis. American Journal of Veterinary Research 73, 988-995. Cantarella, G., Scollo, M., Lempereur, L., Saccani-Jotti, G., Basile, F., Bernardini, R., 2011. Endocannabinoids inhibit release of nerve growth factor by inflammationactivated mast cells. Biochemical Pharmacology 4:380-388. Cerrato, S., Brazis, P., della Valle, M.F., Miolo, A., Petrosino, S., Marzo, V.D., Puigdemont, A., 2012. Effects of palmitoyethanolamide on the cutaneous allergic inflammatory response in Ascaris hypersensitive Beagle dogs. Veterinary Journal 191, 377-382. 113 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Cerrato, S., Brazis, P., della Valle, M.F., Miolo, A., Puigdemont, A., 2010. Effects of palmitoylethanolamide on immunologically induced histamine, PGD2 and TNFα release from canine skin mast cells. Veterinary Immunolology and Immunopathology 133, 915. Cole, Z.A., Clough, G.F., Church, M.K., 2001. Inhibition by glucocorticoids of the mast cell-dependent weal and flare response in human skin in vivo. British Journal of Pharmacology 132, 286-292. Costa, B., Comelli, F., Bettoni, I., Colleoni, M.P., Giagnoni, G., 2008. The endogenous fatty acid amide, palmitoylethanolamide, has anti-allodynic and anti-hyperalgesic effects in a murine model of neuropathic pain: involvement of CB1, TRPV1 and PPARgamma receptors and neurotrophic factors. Pain 139, 541-550. DeBoer, D.J., Cooley, A.J., 2000. Use of induced cutaneous immediate-type hypersensitivity reactions to evaluate anti-inflammatory effects of triamcinolone topical solution in three dogs. Veterinary Dermatology 11, 25-33. De Filippis, D., Luongo, L., Cipriano, M., Palazzo, E., Cinelli, M.P., de Novellis, V., Maione, S., Iuvone, T., 2011. Palmitoylethanolamide reduces granuloma-induced hyperalgesia by modulation of mast cell activation in rats. Molecular Pain 7, 3. De Filippis, D., D’Amico, A., Cinelli, M.P., Esposito, G., Di Marzo, V., Iuvone, T., 2009. Adelmidrol, a palmitoyethanolamide analogue, reduces chronic inflammation in a carrageenin-granuloma model in rats. Journal of Cellular and Molecular Medecine 13, 1086-1095. De Filippis, D., D’Amico, A., Iuvone, T., 2008. Cannabinomimetic control of mast cell mediator release: new perspective in chronic inflammation. Journal of Neuroendrocrinology 20 (Suppl.1), 20–25. De Mora, F., Puigdemont, A., Torres, R., 2006. The role of mast cells in atopy: what can we learn from canine models? A thorough review of the biology of mast cells in canine and human systems. The British Journal of Dermatology 155, 1109-1123. De Petrocellis, L., Di Marzo, V., 2010. Non-CB(1), Non-CB(2) Receptors for Endocannabinoids, Plant Cannabinoids, and Synthetic Cannabimimetics: Focus on Gprotein-coupled Receptors and Transient Receptor Potential Channels. Journal of Neuroimmune Pharmacology 5, 103-21. Edwards, A.M., Stevens, M.T., Church, M.K., 2011. The effects of topical sodium cromoglicate on itch and flare in human skin induced by intradermal histamine: a 114 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 randomised double-blind vehicle controlled intra-subject design trial. BMC Research Notes 4, 47. Esposito, E., Paterniti, I., Mazzon, E., Genovese, T., Di Paola, R., Galuppo, M., Cuzzocrea, S., 2011. Effects of palmitoylethanolamide on release of mast cell peptidases and neurotrophic factors after spinal cord injury. Brain, Behavior, and Immunty 6, 1099-1112. Galli, S.J., Tsai, M., 2012. IgE and mast cells in allergic disease. Nature Medecine 18, 693-704. Galli, S.J., Tsai, M., 2010. Mast cells in allergy and infection: Versatile effector and regulatory cells in innate and adaptive immunity. European Journal of Immunology 40, 1843-1851. Genovese, T., Esposito, E., Mazzon, E., Di Paola, R., Meli, R., Bramanti, P., Piomeli, D., Calignano, A., Cuzzocrea, S. Effects of palmitoylethanolamide on signaling pathways implicated in the development of spinal cord injury. The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics 326, 12-23. Ginel, P.J., Garrido, C., Lucena, R., 2007. Effects of otic betamethasone on intradermal testing in normal dogs. Veterinary Dermatology 18, 205-210. Jack, D.B., 1996. Aliamides: a new approach to the treatment of inflammation. Drug News and Perspectives 9, 93–98. Kawamoto, K., Aoki, J., Tanaka, A., Itakura, A., Hosono, H., Arai, H., Kiso, Y., Matsuda, H., 2002. Nerve growth factor activates mast cells through the collaborative interaction with lysophosphatidylserine expressed on the membrane surface of activated platelets. Journal of Immunology 168, 6412-9. Keppel Hesselink, J.M., 2012. New Targets in pain, non-neuronal cells, and the role of palmitoylethanolamide. Mini-Review.The Open Pain Journal 5, 12-23. Kleinschmidt, S., Meneses, F., Nolte, I., Hewicker-Trautwein, M., 2008. Distribution of mast cell subtypes and immune cell populations in canine intestines: Evidence for agerelated decline in T cells and macrophages and increase of IgA-positive plasma cells. Research in Veterinary Science 84, 41-48. Levi-Montalcini, R., Skaper, S.D., Dal Toso, R., Petrelli, L., Leon, A., 1996. Nerve growth factor: from neurotrophin to neurokine. Trends in Neurosciencis 19, 514-520. 115 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Lo Verme, J., Fu, J., Astarita, G., La Rana, G., Russo, R., Calignano, A., Piomelli, D., 2005. The nuclear receptor PPAR-a mediates the antiinflammatory actions of palmitoylethanolamide. Molecular Pharmacology 67, 15–19. Luongo, L., Guida, F., Gatta, L., de Novellis, V., Maione, S., 2011. Palmitoylethanolamide systemic treatment reduces spinal and supraspinal formalininduced neuroinflammation and allodynia. Shock 36(suppl1), 22. Mastrofrancesco, A., Ottaviani, M., Aspite, N., Cardinali, G., Izzo, E., Graupe, K., Zouboulis, C.C., Camera, E., Picardo, M., 2010. Azelaic acid modulates the inflammatory response in normal human keratinocytes through PPARgamma activation. Experimental Dermatology 19, 813-820. Merlos, M., Giral, M., Balsa, D., Ferrando, R., Queralt, M., Puigdemont, A., GarciaRafanell, J., Forn, J., 1997. Rupatadine, a new potent, orally active dual antagonist of histamine and platelet-activating factor (PAF). The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics 280, 114-121. Metz, M., Maurer, M., 2009. Innate immunity and allergy in the skin. Current Opinion in Immunology 21, 1-7. Metz, M., Siebenhaar, F., Maurer, M., 2008. Mast cell functions in the innate skin immune system. Immunobiology 213, 251-260. Nazzaro-Porro, M., 1987. Azelaic acid. Journal of the American Academy of Dermatology 17, 1033-1041. Olivry T, DeBoer DJ, Favrot C, Jackson HA, Mueller RS, Nuttall T, Prélaud P; International Task Force on Canine Atopic Dermatitis., 2010. Treatment of canine atopic dermatitis: 2010 clinical practice guidelines from the International Task Force on Canine Atopic Dermatitis. Veterinary Dermatology 21, 233-48. Olivry, T., Dunston, S.M., Murphy, K.M., Moore, P.F., 2001. Characterization of the inflammatory infiltrate during IgE-mediated late phase reactions in the skin of normal and atopic dogs. Veterinary Dermatology 12, 49-58. Petrosino, S., Cristino, L., Karsak, M., Gaffal, E., Udea, N., Tüting, T., Bisogno, T., De Filippis, D., D’Amico, A., Saturnino, C., Orlando, P., Zimmer, A., Iuvone, T., Di Marzo, V., 2010. Protective role of palmitoylethanolamide in contact allergic dermatitis. Allergy 65, 698-711. Pipkorn, U., Hammarlund, A., Enerback, L., 1989. Prolonged treatment with topical glucocorticoids results in an inhibition of the allergen-induced weal-and-flare response 116 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 and a reduction in skin mast cell numbers and histamine content. Clinical and Experimental Allergy 19, 19-25. Pucheu-Haston, C.M., Shuster, D., Olivry, T., Brianceau, P., Lockwood, P., McClanahan, T., de Waal Malefyt, R., Mattson, J.D., Hammerberg, B., 2006. A canine model of cutaneous late-phase reactions: prednisolone inhibition of cellular and cytokine responses. Immunology 117, 177-187. Pulvirenti, N., Nasca, M.R., Micali, G. 2007. Topical adelmidrol 2% emulsion, a novel aliamide, in the treatment of mild atopic dermatitis in pediatric subjects: a pilot study. Acta Dermatovenerologica Croatica, 15, 80-83. Queralt, M., Brazis, P., Merlos, M., Puigdemont, A., 1998. Inhibitory effects of rupatadine on mast cell histamine release and skin wheal development induced by Ascaris suum in hypersensitive dogs. Drug Development Research 44, 49-55. Queralt, M., Merlos, M., Giral, M., Puigdemont, A., 1996. Dual effect of a new compound, rupatadine, on edema induced by platelet-activating factor and histamine in dogs: comparison with antihistamines and PAF antagonists. Drugs Development Research 39, 12-18 Re, G., Barbero, R., Miolo, A., Di Marzo, V., 2007. Palmitoylethanolamide, endocannabinoids and related cannabimimetic compounds in protection against tissue inflammation and pain: potential use in companion animals. Veterinary Journal 173, 23-32. Rivierre C, Dunston SM, Olivry T: Effects of a 1 per cent hydrocortisone conditioner on the prevention of immediate and late-phase reactions in canine skin. Vet Rec 2000, 147:739-742. Romagnani, S., 2002. Cytokines and chemoattractants in allergic inflammation. Molecular Immunology 38, 881-885. Rosenkrantz, W., 2006. Practical applications of topical therapy for allergic, infectious, and seborrheic disorders. Clinical Techniques in Small Animal Practice 21, 106-116. Sasso, O., Russo, R., Vitiello, S., Mattace Raso G., D'Agostino, G., Iacono, A., La Rana, G., Vallée, M., Cuzzocrea, S., Piazza, P.V., Meli, R., Calignano, A., 2012. Implication of allopregnanolone in the antinociceptive effect of N-palmitoylethanolamide in acute or persisten pain. Pain 153, 33-41. 117 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Sawada, J., A. Itakura, A. Tanaka, T. Furusaka, Matsuda, H., 2000. Nervegrowth factor functions as a chemoattractant for mast cells through both mitogenactivated protein kinase and phosphatidylinositol 3-kinase signaling pathways. Blood 95, 2052–2058. Su, M., Chi, E.Y., Bishop, M.J., Henderson, W.R. Jr., 1993. Lung mast cells increase in number and degranulate during pulmonary artery occlusion/reperfusion injury in dogs. The American Review of Respiratory Disease 147, 448-456. Sugawara, K., Biró, T., Tsuruta, D., Tóth, B.I., Kromminga, A., Zákány, N., Zimmer, A., Funk, W., Gibbs, B.F., Zimmer, A., Paus, R., 2012. Endocannabinoids limit excessive mast cell maturation and activation in human skin. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 129, 726-738. Temizel, E.M., Cihan, H., Akhtardanesh, B., Aytug, N., 2011. Effect of prednisolone and cetirizine on D. farinae and histamine-induced wheal and flare response in healthy dogs. Tierärztliche Praxis Kleintiere. Ausgabe K, Kleintiere/Heimtiere 39, 25-30. Thomas, R.C., Logas, D., Radosta, L., Harrison, J. Effects of a 1% hydrocortisone conditioner on haematological and biochemical parameters, adrenal function testing and cutaneous reactivity to histamine in normal and pruritic dogs. Veterinary Dermatology 10, 109-116. Torres, R., Grifols, J., Fondevila, D., de Mora, F., 2003. Dermal exposure to Ag induces sensitization and inflammation, in addition to the immediate response, in the Ascaris suum-hypersensitive dog model of skin allergy. Allergy 58 (Suppl. 74), 262. (Abstract from XXII EAACI Congress, 2003, Paris, France). Torres, R., Grifols, J., Marco, A., de Mora, F., 2006. Sensitization of naive beagles by intradermal injection of an ascaris antigen: induction of a model of skin allergy. Immunopharmacology and Immunotoxicology 28, 697-702. Truini, A., Biasiotta, A., Di Stefano, G., Cesa, S.L., Leone, C., Cartoni, C., Federico, V., Petrucci, M.T., Cruccu, G., 2011. Palmitoylethanolamide Restores Myelinated-Fibre Function in Patients with Chemotherapy-Induced Painful Neuropathy. CNS and Neurological Disorders and Drug Targets 10, 916-920. von Ruedorffer, U., Fisch, R., Peel, J., Roosje, P., Griot-Wenk, M., Welle, M., 2003. Flea bite hypersensitivity: new aspects on the involvement of mast cells. Veterinary Journal 165, 149-156. Wise, L.E., Cannavacciulo, R., Cravatt, B.F., Marun, B.F., Lichtman, A.H., 2008. Evaluation of fatty acid amides in the carrageenan-induced paw edema model. Neuropharmacology 54, 181-188. 118 CAPÍTOL 3 / CHAPTER 3 Woldemeskel, M., Rajeev, S., 2010. Mast cells in canine cutaneous hemangioma, hemangiosarcoma and mammary tumors. Veterinary Research Communications 34, 153-160. 119 120 V. DISCUSSIÓ GENERAL 121 122 DISCUSSIÓ GENERAL V. DISCUSSIÓ GENERAL 5.1. La PEA, els MCs i el seu mecanisme d’acció El paper que desenvolupen els MCs en l’orquestració tant de les reaccions al·lèrgiques com dels processos inflamatoris crònics és ben conegut. Un dels principals objectius de la recerca farmacològica és el control d’aquest procés. Entre els tractaments clàssics dels trastorns al·lèrgics podem trobar el cromoglicat disòdic, que actua inhibint la degranulació dels MCs, els antihistamínics i els antileucotriens, que contrarestant els efectes biològics de certs mediadors alliberats. També els glucocorticoides són efectius en el control dels efectes biològics produïts pel mediadors alliberats pels MCs, però presenten un gran nombre d’efectes secundaris adversos, i en el cas d’aquests últims, fins i tot, poden comportar un risc d’immunosupressió del individu. Per tant, actualment la recerca farmacològica es centra en el desenvolupament de nous fàrmacs que actuïn modulant l’activitat dels MCs més que no pas blocant-la, ja que els MCs desenvolupen a més, un paper fisiològic i homeostàtic (De Filippis et al., 2013). En aquest sentit, la identificació l’any 1992 de l’AEA com el primer eCB va reviure el interès sobre una família de compostos lipídics amb activitat antiinflamatòria que es coneixien ja des dels anys 1950 i a la qual pertany: les NAEs. Aquests compostos, entre els que trobem la PEA, es suggereix que representen una via de senyalització cel·lular evolutivament conservada, ja que els seus processos de síntesi i degradació apareixen funcionalment tant en animals com en plantes (Chapman, 2004; Schmid i Berdyshev, 2002). Per tant, això demostra la importància d’aquest tipus de compostos en les vies de regulació cel·lular tal i com per exemple diferents estudis consideren la PEA com un modulador endogen de l’activació dels MCs. Aquest fet està en consonància amb els resultats obtinguts amb el primer estudi (Cerrato et al., 2010), on diferents concentracions de PEA entre 10-5 M i 10-6 M van inhibir de forma significativa l’alliberació d’histamina (54%), PGD2 (26%) i TNFα (29%), després de l’activació immunològica de MCs cutanis canins amb anti-IgE. 123 DISCUSSIÓ GENERAL En la mateixa línia, el primer estudi in vitro que demostrava la capacitat de la PEA per modular l’activació dels MCs es va publicar per Facci et al. (1995). Aquest estudi mostrava que la PEA, a una concentració de 2.7 x 10-4 M, inhibia un 50% la degranulació de serotonina en la línia cel·lular RHL-2H3, després d’estimular-la amb IgE contra l’haptè de dinitrofenol. El mateix grup en un segon estudi, va corroborar l’efecte de la PEA sobre l’activació del MCs. Així doncs, la PEA, a una concentració de 3 x 10-2 M, va ser capaç de reduir la mort neuronal causada per l’activació dels MCs, en cultius mixtes de neurones del hipocamp i MCs peritoneals de rata, mentre no es va observar efecte sobre la mort neuronal causada per l’activació dels astròcits en absència dels MCs (Skaper et al., 1996). No obstant, altres estudis indiquen que la PEA no té efectes sobre la modulació en l’activació del MCs. Així, Maccarrone et al. (2000) van mostrar que la PEA, a la concentració de 10-2 M, no tenia cap efecte sobre la degranulació espontània de triptasa o induïda a través del ionòfor A23187, en la línia cel·lular de mastòcits humans HMC-1. Per altra banda, un altre estudi amb cèl·lules RBL-2H3 immunològicament estimulades amb IgE contra l’haptè de dinitrofenol, va mostrar com la PEA a la concentració de 0.1 M només produïda una lleugera inhibició de l’alliberació de serotonina i β-hexosaminidasa, mentre que no tenia efecte sobre l’alliberació de TNFα (Granberg et al., 2001). Resultats similars es van obtenir amb MCs peritoneals de rata, on la PEA a les concentracions entre 10-5 i 10-8 M no van alterar l’alliberació espontània d’histamina o induïda per anit-IgE (Lau i Chow, 2003). Contràriament a les observacions realitzades en les cèl·lules HMC-1, un estudi recent ha mostrat que la PEA a les concentracions entre 4 x 10-3 i 4 x 10-5 M inhibien l’alliberació del NGF en més d’un 50% després d’estimular els MCs durant 24h amb miristat acetat de forbol (Cantarella et al., 2011). Aquestes discrepàncies es poden explicar en part per limitacions existents en la caracterització funcional de les diferents línies cel·lulars i dels MCs aïllats de diferents teixits, més que no pas de les limitacions existents en els estudis in vitro en front dels estudis amb models animals. Doncs per exemple, la línia cel·lular de MCs humans 124 DISCUSSIÓ GENERAL HMC-1, no expressa receptors CBs funcionals, mentre que els MCs de rata sí, cosa que en certa mesura podria condicionar la seva resposta davant estímuls concrets durant els tractaments amb PEA. Per altra banda, existeix un cert grau d’heterogeneïtat entre els MCs aïllats de diferents teixits respecte a la morfologia, expressió de proteïnes (com per exemple la triptasa i quimasa), i un diferent grau de sensibilitat en front diferents estímuls immunològics i no immunològics, com per exemple s’ha observat en humans, en que els MCs aïllats de la pell poden ser activats per antigen, compost 48/80 i substància P, mentre que els MCs aïllats del sinus nassals només són activats per estímuls antigènics (Galli et al., 1993). Malgrat les discrepàncies observades en els estudis in vitro on s’ha estudiat l’acció farmacològica de la PEA, els resultats obtinguts han estat una eina clau en el desenvolupament del coneixement del mecanisme d’acció que hi ha darrera de les ben conegudes propietats de la PEA contra la inflamació i el dolor. Així doncs en els darrers anys s’han proposat diferents mecanismes per explicar els efectes antiinflamatoris i analgèsics de la PEA (Re et al., 2007). La primera hipòtesi del mecanisme d’acció del PEA, el mecanisme ALIA, va ser proposada per Aloe et al. (1993), grup dirigit per la premi Nobel del 1996 Rita LeviMontalcini. Concretament, es va observar que realitzant un tractament previ amb PEA, es va reduir de forma significativa la degranulació dels MCs induïts per substància P a l’orella de rates (Aloe et al., 1993). Per tant, es va hipotitzar que la producció local de PEA observada en diversos processos inflamatoris, podria ser una resposta adaptativa per tal de regular l’activació dels MCs i en conseqüència prevenir o limitar el procés inflamatori. D’aquesta manera, es postula que la PEA actua com autocoide local modulant de forma negativa l’activació dels MCs. D’aquest treball va sorgir l’acrònim ALIA (Autocoid Local Inflammation Antagonism), encara que més tard, després d’observar que la PEA també protegia les cèl·lules neuronals contra la toxicitat del glutamat, es va redimensionar el paper protector del PEA, atorgant-li un major abast en front diversos danys. D’aquesta manera l’acrònim ALIA va passar a tenir un sentit més ampli (Autocoid Local Injury Antagonism) (Skaper et al., 1996). Així doncs, els efectes antiinflamatoris de la PEA observats en diversos estudis, suggereixen un efecte modulador en l’activació dels MCs (Facci et al., 1996; Scarampella et al., 2001; Iuvone 125 DISCUSSIÓ GENERAL et al., 2007; Costa et al., 2008; Cerrato et al., 2010). D’aquesta manera la PEA i altres NAEs s’han caracteritzat funcionalment com aliamides Aquest fet també ha estat observat en l’estudi dels MCs cutanis canins induïts amb anti-IgE i tractats amb PEA, on es va produir una inhibició significativa tant de mediadors preformats com de nova síntesi. No obstant, els percentatges més alts d’inhibició (54%) es van obtenir per la histamina, mentre que pels mediadors de nova síntesi (PGD2 i TNFα) els percentatges varen ser menors (26% i 29%, respectivament) (Cerrato et al., 2010). Aquest fet podria ser degut en part per les condicions experimentals de l’estudi, el tipus d’estímul immunològic i l’heterogeneïtat en la resposta dels MCs, com anteriorment s’ha esmentat. En aquest sentit, diferents estudis in vitro amb antihistamínics també mostren una gran variabilitat dels efectes farmacològics sobre la degranulació dels MCs, inclús els mateixos fàrmacs mostren diferents magnituds d’inhibició, a més de necessitar diferents concentracions per assolir percentatges d’inhibició significatius (Cuss, 1999). Church et al., en diferents estudis utilitzant MCs humans de la pell, del pulmó i de l’amígdala, també van mostrar diferents magnituds d’inhibició per la histamina i la PGD2 en funció del fàrmac i del tipus de MCs utilitzats (Church et al., 1997). La segona hipòtesi sobre el mecanisme d’acció de la PEA és l’anomenat, efecte del “seguici” (entourage effect). Alguns mediadors del tipus endocannabinoid-like com la PEA podrien actuar com moduladors al·lostèrics d’altres compostos endògens. D’aquesta manera incrementarien l’activitat d’altres eCBs sobre els seus receptors. Complementàriament, també podrien actuar inhibint la degradació de certs eCBs. D’aquesta manera, la PEA exerciria un control precís sobre l’activitat d’altres lligands endògens, actuant indirectament sobre les seves dianes moleculars (Re et al., 2007). Així doncs, s’ha observat que la PEA inhibeix l’expressió de la FAAH de manera que perllonga la vida mitjana i les accions de l’AEA (Di Marzo et al. 2001; Calignano et al., 1998), que a través l’activació dels receptor CB1 i particularment del CB2 té efectes immunomoduladors (generalment antiinflamatoris) que proporcionen un efecte protector davant processos autoimmunes i altres desordres al·lèrgics (Rossi et al., 2011; Karsak et al., 2007). A més, l’AEA actua inhibint els canals de calci tipus T, que 126 DISCUSSIÓ GENERAL tenen un paper important en la transducció del dolor i que també estan implicats en la inflamació (Lee et al., 2010; Chemin e al., 2001). La PEA també incrementa la unió de l’AEA sobre el receptor TRPV1 (transient receptor potential vanilloid), de manera que facilita l’activació i dessensibilització immediata d’aquest canal (Ho et al., 2008). D’aquesta manera la PEA podria desenvolupar efectes antiinflamatoris, encara que paradoxalment aquests canals actuen com transductors polimodals del dolor i dels estímuls proinflamatoris, participant en la hiperalgèsia produïda per calor i en processos inflamatoris de la pell (Walder et al., 2012; De Petrocellis i Di Marzo, 2010; Ross, 2003; Vandevoorde et al., 2003; Smart et al., 2002 i 2000). Per tant, la PEA es comporta com un “eCB i endovaniloide indirecte” ja que part de les accions que desenvolupa, són mitjançades de forma indirecte per un “seguici” de compostos associats (entourage effects). L’activació dels receptors CBs constituiria la tercera hipòtesis del mecanisme d’acció de la PEA. Al principi la PEA es va classificar com un eCB, ja que es va suggerir que era una agonista del receptor CB2 (Facci et al., 1995), encara que més tard s’ha observat que la PEA presenta una baixa afinitat pels receptor CB1 i CB2 (Lo Verme et al., 2005; De Petrocellis et al., 2002; Griffin et al., 2000; Showalter et al., 1996). Aquest fet es basa en diversos estudis a través dels quals s’ha observat que alguns dels efectes farmacològics de la PEA es poden antagonitzar a través del blocant selectiu SR144528 del receptor CB2 (Conti et al., 2002; Calignano et al., 1998; Jaggar et al., 1998). Basat en aquest fet, es va proposar que les accions del PEA, en concret els efectes analgèsics, podien estar mitjançats a través d’un receptor tipus CB2 encara no caracteritzat, que probablement s’expressés als MCs (Calignano et al., 1998; Facci et al., 1995). Finalment, l’activació dels receptors nuclears de la família PPARs i dels receptors orfes acoblats a proteïna G, constituiria la darrera hipòtesi del possible mecanisme d’acció de la PEA. Estudis recents han mostrat que la PEA és un agonista del receptor nuclear PPARα (O’Sullivan, 2007; Lo Verme et al., 2006 i 2005). Aquest receptor també és antagonitzat pel mateix antagonista SR144528 del receptors CB2 127 DISCUSSIÓ GENERAL que anteriorment hem descrit. Per tant, aquest fet descartaria que els efectes de PEA estiguin mitjançats pels receptors CB2 o d’un nou receptor del tipus CB2. Així mateix, la PEA es postula com un agonista del receptor GPR55 (receptor “orfe” acoblat a proteïna G) (Cantarella et al., 2011; Godleswiki et al., 2009). Aquest tipus de receptor “orfe”, malgrat que la seva biologia no està totalment compresa, semblaria que tindria un paper sobre la inflamació similar als receptors CBs i oposat als receptors TRPV i els canals de calci tipus T (De Petrocellis i Di Marzo et al., 2010). Per tant, emergeix un nou escenari en el que es suggereix que la PEA no només actuaria de forma biunívoca sobre un sol receptor, sinó que exerciria de forma directa i indirecta varis efectes coordinats, a través de varies dianes moleculars, per tal de restablir de nou un estat d’equilibri quan determinats danys o condicions patològiques pertorben l’homeòstasi tissular. En aquest sentit els MCs s’erigeixen com l’element integrador d’aquestes hipòtesis, ja que expressen els receptors CBs, els receptors PPRAα, els receptors vaniloides i els receptors orfes acoblats a proteïna G (Cantarella et al., 2011; Pertwee et al., 2010; Maeyama et al., 2005; Stander et al., 2005; Stander et al., 2004; Samson et al., 2003; Biro et al., 1998; Facci et al., 1995). A més, aquestes hipòtesis es poden considerar en gran mesura mecanismes moleculars complementaris. Per tant, donat que els MCs intervenen en una gran varietat de condicions patològiques, que els eCBs i els compostos endocannabinod-like presenten una gran “promiscuïtat” de dianes moleculars i que les NAEs es produeixen a demanda, es pot hipotitzar que el increment dels nivells dels eCBs i endocannabinoids-like compounds estan modulats de forma local per tal de restablir l’homeòstasi tissular i contrarestar els efectes d’aquests processos. Així, l’ús de les NAEs, i concretament de la PEA pot ser útil en el tractament i control de diferents malalties associades a la hiperactivitat dels MCs com per exemple malalties inflamatòries de la pell tant agudes com cròniques, com és el cas de la DA. En aquest sentit, un cop observats els efectes de la PEA sobre els MCs cutanis canins, l’objectiu va ser avaluar l’eficàcia de la PEA sobre la inflamació produïda en un model de gos de dermatitis al·lèrgica. 128 DISCUSSIÓ GENERAL 5.2. La PEA en el model de dermatitis al·lèrgica en gossos Beagle La utilització de models in vivo permet l’estudi dels mecanismes moleculars i cel·lulars de cert tipus de processos al·lèrgics, així com també l’avaluació de l’eficàcia dels tractaments farmacològics en el control d’aquest tipus de trastorns. Concretament el model de gossos Beagle hipersensibles en front a Ascaris suum és un model útil per l’estudi de processos inflamatoris cutanis immunomitjançats, com és el cas de la dermatitis al·lèrgica (De Mora et al., 2006). Aquest model ha estat àmpliament utilitzat, sobretot als anys 1980 (Hirshman, 1985; Dollery et al., 1987; Woolley et al., 1995) com a model del asma al·lèrgic i com a model de les dermatitis al·lèrgiques (Brazís et al., 1998, Queralt et al., 1998; Brazís et al., 2006, Torres et al., 2006). En aquest model, els gossos presenten una alta titulació de IgEs en front els antígens d’A. suum perquè l’antigen principal (Asc 1) genera reactivitat creuada amb els antígens de Toxocara canis i Toxascaris leonina, paràsits als quals els gossos estan exposats de forma freqüent (Christie et al., 1993; Egli et al., 2002). Per tant, en aquest model, la injecció intradèrmica del extracte d’A. suum inicia la reacció immediata o EPR de la reacció al·lèrgica amb una vasodilatació local, seguida de l’extravasació, que macroscòpicament es manifesta en forma d’una pàpula acompanyada d’eritema. L’àrea de la pàpula és màxima als 10-20 min després de realitzar la injecció intradèrmica de l’antigen. Al cap de 6-12 h s’observa de forma macroscòpica una induració de la regió com a resultat del reclutament cel·lular de la LPR de la inflamació al·lèrgica (Torres et al., 2003), que pot persistir durant dies (Olivry et al., 2001). El desenvolupament de les pàpules en la pell dels gossos Beagle és el resultat de l’acció dels mediadors (principalment histamina) alliberats pels MCs activats. L’antigen dipositat directament en la dermis indueix la degranulació dels MCs després d’unir-se a les IgEs específiques que es troben unides als receptors de membrana dels MCs. Per tant, l’alliberació de mediadors prefomats i mediadors lipídics contribueixen als símptomes aguts i altres símptomes associats amb la EPR. Així doncs, la histamina alliberada induirà l’activació de la microvasculatura dèrmica provocant vasodilatació, que en la pell es traduirà en eritema, i incrementant la permeabilitat vascular donant lloc a la inflammació característica d’aquestes reaccions. A més, també s’activen els nociceptors dels nervis sensorials de la pell produint pruïja (Cevikbas et al., 2007). Per 129 DISCUSSIÓ GENERAL tant, la histamina juga un paper preponderant en les reaccions inflamatòries en la pell dels gossos en forma de pàpules i erupcions (Roßbach et al., 2009). Així doncs, donat que es va demostrar que la PEA era capaç d’inhibir un 54% l’alliberació d’histamina dels MCs immunològicament estimulats, era probable que també podria exercir un control farmacològic en el desenvolupament de les pàpules en aquest model. Així doncs, es va observar que una única dosi oral de PEA, de 10 i 30 mg/kg, va reduir de forma significativa l’àrea de les pàpules induïdes per l’antigen d’A. suum, un 29% i un 32% respectivament, després de 1 i 2 h de l’administració del fàrmac. Resultats similars es van obtenir amb les pàpules induïdes amb anti-IgE canina, amb uns percentatges màxims d’inhibició també al voltant del 32%, tant per la dosi de 10 com de 30 mg/kg després de 2 h de l’administració oral (Cerrato et al., 2012a). En aquest sentit, els efectes inhibitoris de la PEA sobre la formació de les pàpules confirmen els resultats obtinguts en d’altres models animals d’inflamació on els MCs tenen també tenen un paper essencial. Així doncs, un dels primers estudis en un model d’inflamació neurogènica on es van mostrar que els efectes antiinflamatoris de la PEA estaven relacionats amb l’activació dels MCs va ser realitzat per Mazzari et al. (1996). En aquest estudi l’administració d’una dosi oral de 0.1, 1 i 10 mg/kg de PEA va reduir de forma significativa i depenent de dosi la degranulació dels MCs i en conseqüència l’extravasació a l’orella de ratolins induïda per substancia P. Així mateix les mateixes dosis de PEA van reduir l’extravasació en un altre model en ratolí de reacció anafilàctica cutània passiva. Per últim en aquest estudi també es va determinar que la PEA (0.1, 1 i 10 mg/kg) era capaç de reduir l’edema subplantar induït per substancia P, formalina i carraguenina en el model d’inflamació aguda perifèrica en rata. En aquest estudi la PEA es va administrar 1h abans de la inducció de l’edema o extravasació (Mazzari et al., 1996). En la mateixa línia, Conti et al. (2001) van mostrar que en el mateix model, a més de la reducció de l’edema subplantar, també es va reduir l’hiperalgèsia quan es va administrar una dosi oral de PEA (10 mg/kg) 1h abans de la inducció amb carraguenina, mentre que Costa et al. (2002) van mostrar que la PEA (10mg/kg/dia) també era 130 DISCUSSIÓ GENERAL efectiva reduint l’edema quan s’administrava 2h després de la inducció amb carraguenina durant 4 dies. Consistents amb els resultats obtinguts per Mazzari, la PEA (0.2 mg/ratolí, IP) també va reduir l’edema en resposta al compost 48/80 (un altre tipus diferent d’agent promotor de la degranulació dels MCs) demostrant la capacitat de la PEA per inhibir les conseqüències de la degranulació dels MCs in vivo en resposta a diversos estímuls (Jonsson et al., 2006). Per últim, la PEA també es va mostrar eficaç en el control de l’activació dels MCs en un model d’inflamació crònica en rata. En aquest model es va induir la formació d’un granuloma a través de la implantació d’una esponja impregnada de carraguenina i PEA (20, 40 i 80 µg) de forma subcutània. Els resultats van mostrar una reducció de la formació del granuloma, com també una reducció en el número de MCs i en la seva degranluació. Així mateix, en aquests treballs també es va observar una reducció de l’angiogènesi i la hiperalgèsia com a conseqüència del control de la degranulació dels MCs (De Filippis et al., 2010 i 2011). De forma interessant, en aquests estudis es va mostrar una reducció dels nivells endògens tissulars de la PEA durant la formació del granuloma, de manera que la restauració del “to de la PEA” a través de l’administració exògena, va reduir la formació del teixit granulomatós 96 h després de la inducció amb l’estímul. En aquesta línia, els nostres resultats també van mostrar una correlació dels efectes inhibitoris de la PEA sobre l’àrea de les pàpules amb el increment dels seus nivells plasmàtics després de l’administració de la dosi oral de 30 mg/kg. Per tant, aquests resultats suggereixen que la PEA actuaria, almenys en part, sobre l’activació dels MCs i en conseqüència reduiria la resposta inflamatòria en la pell dels gossos Beagle. A més, un dels resultats obtinguts confirmaria un altre mecanisme d’acció descrit anteriorment: l’efecte seguici. Doncs, el increment dels nivells plasmàtics de la PEA després de l’administració oral en els gossos, es va correlacionar amb els efectes inhibitoris sobre l’àrea de les pàpules, però un cop aquests nivells van retornar al seu estat basal, l’acció inhibitòria exercida sobre l’àrea de les pàpules es va perllongar més. Aquest fet, suggereix l’existència d’un mecanisme pel qual la PEA 131 DISCUSSIÓ GENERAL modula els nivells o accions d’altres compostos endògens bioactius, tal i com es proposa en la hipòtesi de l’efecte seguici. Finalment, el fet de no trobar diferències en els percentatges d’inhibició entre les dosis orals de PEA de 10 i 30 mg/kg suggereix la possibilitat de l’existència d’un efecte plateau a la dosi de 10 mg/kg, tal i com també es va observar en un estudi previ en un model d’inflamació aguda en rata (Wise et al., 2008) a on es va veure que l’administració de PEA (12.5, 25 i 50 mg/kg, I.P.) 30 min abans de la inducció de la inflamació amb carraguenina tenia un efecte significatiu sobre la reducció de la inflamació i no hi havia diferències entre les dosis. En aquest mateix estudi també es va observar que a diferència d’altres NAEs, els efectes antiinflamatoris de la PEA no estaven sotmesos a efectes de tolerància desprès de l’administració repetida de dosis altes. Doncs l’administració durant 5 dies consecutius de dues injeccions intraperitoneals de PEA a una dosi alta (50 mg/kg), no van modificar la magnitud dels efectes inhibitoris quan al sisè dia es va induir la inflamació després de 30 min de l’administració de PEA a una dosi menor (25 mg/kg). Tots aquestes fets demostrant el potencial terapèutic de la PEA. 5.3. Bioseguretat i tolerabilitat de la PEA Si bé es cert que estudis recents han demostrat l’eficàcia d’alguns glucocorticoides orals, esteroides tòpics, la immunoteràpia específica per al·lèrgens, la ciclosporina oral i altres inhibidors de la calcineurina en el tractament de malalties al·lèrgiques en el gos (Olivry et al., 2010), aquests fàrmacs presenten certes limitacions. Els glucocorticoides presenten efectes indesitjables a curt termini com la polidípsia, poliúria i polifagia, i quan els tractaments són concurrents i a llarg termini, especialment per la ciclosporina i els glucocorticoides orals, poden produir una immunosupressió del individu associada amb un probable desenvolupament d’infeccions oportunistes severes, que poden afectar tant a la pell com altres òrgans. Els tractaments tòpics a llarg termini amb glucocorticoides i tracolimus també predisposen a un important nombre de trastorns cutanis com l’aprimament i afinament de la pell, calcinosis del cutis, alopècia, predisposició a la demodicosis, 132 DISCUSSIÓ GENERAL etcètera. A més, els inhibidors de la calcineurina, com per exemple la ciclosporina i tacrolimus són tractaments cars, i com hem vist, poden desenvolupar greus efectes adversos. Per altra banda, l’ús dels antihistamínics pel tractament de malalties al·lèrgiques en el gos, com per exemple la DA, presenta una eficàcia clínica limitada, a més d’estar associat als típics efectes adversos de sedació. Per últim, la immunoteràpia específica d’al·lèrgens, malgrat que els estudis realitzats són limitats, sembla ser efectiva i segura en la reducció de la simptomatologia associada als trastorns al·lèrgics, encara que implica un elevat cost econòmic i una important inversió de temps, a més d’altres aspectes tècnics que el propietari ha d’afrontar. No obstant, en certs casos, s’ha observat un increment de la pruïja després de les injeccions de la immunoteràpia, que per tal de controlar-la s’utilitzen glucocorticoides i ciclosporina que podrien produir altres efectes adversos si el tractaments acaben sent llargs. Per tant, és important el desenvolupament de nous fàrmacs amb una major bioseguretat. En aquest sentit, els eCBs, com per exemple la PEA, poden ser una alternativa eficaç i segura. Estudis preliminars van demostrar que la PEA administrada en el medi de cultiu de fibroblasts i queratinòcits, així com també en les dispersions de MCs cutanis canins obtingudes, no presentava efectes citotòxics in vitro a cap de les concentracions testades, que anaven de 10-5 a 10-8 M (Cerrato et al., 2010). Aquestes dades també s’han observat en altres estudis amb diversos tipus cel·lulars confirmant la bioseguretat d’aquest compost. Per exemple, es va observar que la incubació amb PEA (10-4 M) durant 24h, no van afectar la viabilitat cel·lular dels cultius primaris de neurones de ratolí (Skaper et al., 1996), com tampoc es observar cap efecte de toxicitat en cultius primaris d’adipòcits humans després d’incubar durant 24h amb PEA també a una concentració de 10-4 M (Hoareau et al., 2009). A més, es va observar que els efectes farmacològics observats en model de dermatitis al·lèrgica en els gossos Beagle no estaven associats a cap efecte indesitjable així com tampoc a cap dels efectes psicoactius clàssics dels CBs, com per exemple sedació, disminució de l’activitat locomotora, efectes psicotròpics, etcètera (Cerrato et al., 2012a); corroborant les dades observades en estudis clínics en humans i animals. Així, en un estudi clínic amb 17 gats afectats per desordres d’hipersensibilitat a la pell, es van tractar durant 30 dies amb una dosi diària de 20 mg/kg i es va observar una 133 DISCUSSIÓ GENERAL disminució de la pruïja, l’eritema i l’alopècia, mentre que no es va observar cap efecte advers i es va determinar la tolerabilitat com excel·lent, tant pels propietaris com pels investigadors (Scarampella et al., 2001). En dos altres estudis clínics en humans pel tractament del dolor neuropàtic, un amb 600 pacients i l’altre amb 100, es va observar que l’administració oral de PEA (300 o 600 mg/dia) durant 21 dies, no va produir cap alteració dels paràmetres hematològics ni urinaris estudiats i no es van observar altres efectes indesitjables (Canteri et al., 2010; Guida et al., 2010). Finalment, en un tercer estudi clínic en humans, tampoc es van observar efectes adversos després de tractar 26 pacients durant 30 dies a través de l’administració oral de PEA (600 o 1200 mg/dia) (Conigliaro et al., 2011). Malgrat que tots aquests estudis indiquen que l’administració de PEA possiblement no estigui associada al desenvolupament d’efectes adversos, serà necessari realitzar més estudis per confirmar la seva bioseguretat a llarg termini en els gossos després de l’administració repetida durant llargs períodes. 5.4. L’adelmidrol en el tractament tòpic de la dermatitis al·lèrgica Des d’un punt de vista pràctic, en la gestió de trastorns d’hipersensibilitat en els gossos, que tenen una afectació cutània, seria preferible l’ús de tractaments tòpics que no pas tractaments sistèmics, principalment en els primers estadis de les malalties que són menys severs. En aquest sentit, i a diferència de la PEA que és un compost lipofílic, l’adelmidrol és un compost amfipàtic, cosa que facilita la seva absorció a través de la pell. Per aquesta raó, es va realitzar un tercer estudi amb un tractament tòpic amb adelmidrol, que després de 3 i 6 dies de tractament va demostrar un efecte inhibitori sobre la EPR, reduint l’àrea de les pàpules generades amb l’antigen d’A. suum un 20 i un 37% respectivament. Per contra, en el tractament amb vehicle no es va observar cap efecte sobre les àrees de les pàpules confirmant indirectament que l’activitat de l’adelmidrol tòpic es restringia de forma local, demostrant la manca d’absorció sistèmica (Cerrato et al., 2012b). En altres estudis realitzats en diferents models de dermatitis al·lèrgica en gossos s’ha avaluat l’eficàcia de diferents tractaments. Així doncs, en gossos Beagle, una única dosi oral de l’antihistamínic rupatadina (30 mg/kg) 30 min abans de la 134 DISCUSSIÓ GENERAL inducció de les pàpules amb histamina i el factor activador plaquetari, van presentar valors màxims d’inhibició de les àrees de les pàpules al voltant del 80% i 40%, respectivament (Merlos et al., 1997). En un altre estudi amb el mateix model però amb d’altres antihistamínics (rupatadina, cetrizina, levocabastina i loratadina), es van observar uns efectes màxims d’inhibició (78-87%) després de la inducció de les pàpules amb histamina i l’administració prèvia d’una única dosi oral de 10 mg/kg (Queralt et al., 1996). Els percentatges d’inhibició obtinguts en aquests estudis van superiors als obtinguts amb la PEA i l’adelmidrol, però en aquest cas la inducció de les pàpules es va realitzar amb histamina, de manera que l’acció farmacològica observada dels antihistamínics es centrava en la inhibició dels efectes de la histamina injectada sobre altres tipus cel·lulars del microambient tissular, més que no pas en una acció inhibitòria sobre la dreganulació dels MCs de la pell. Per contra, la prednisolona (corticosteroide oral) administrada dos cops al dia durant 3 dies, no va tenir cap efecte sobre les pàpules en gossos Beagle després de la inducció de les pàpules amb anti-IgE canina (Pucheu-Haston et al., 2006). Igualment, la hidrocortisona al 1% (corticosteroide tòpic) aplicada setmanalment durant 6 setmanes en gossos amb dermatitis pruïjosa o aplicada durant 3 dies en gossos Beagle tampoc va tenir efectes o van ser d’un 14% quan es van induir les pàpules amb histamina o anti-IgE canina (Rivierre et al., 2000; Thomas et al., 1999). A més, la betametasona, un altre corticosteroide aplicat en gossos Beagle dos cops al dia durant 2 setmanes a través d’una solució òtica, no va tenir pràcticament efectes sobre les pàpules induïdes amb antígens i anti-IgE canina (Ginel et al., 2007). Per últim, els valors màxims d’inhibició amb els corticosteroides tòpics (45%) es van observar amb un tractament amb una solució de triamcinolona al 0.015% durant 7 dies, després de la inducció amb anti-IgE canina (DeBoer i Cooley, 2000), una magnitud semblant als obtingut amb la PEA i l’adelmidrol, exceptuant un altre estudi on es va obtenir el 72% d’inhibició després de tractar gossos atòpics amb aceponat d’hidrocortisona al 0.0584% durant 7 dies i induir les pàpules amb anti-IgE (Bizikova et al., 2010). Per altra banda, tot i que no es va incloure en els resultats obtinguts en l’article perquè no va ser un dels objectius del protocol original, val la pena esmentar que es va observar una reducció aparent de la pruïja al costat tractat amb adelmidrol en 135 DISCUSSIÓ GENERAL comparació amb el costat tractat amb vehicle, en el que es van observar lesions secundàries autoinduïdes pel gratament. Com anteriorment hem observat, l’efecte màxim de l’acció del tractament amb adelmidrol va ser lleugerament superior a l’obtingut amb una única dosi oral de PEA i a més, es va observar un increment en el percentatge d’inhibició del tercer al sisè dia de tractament amb adelmidrol. Això suggereix un efecte acumulatiu de l’adelmidrol a través d’un mecanisme gradual, més que no pas un efecte farmacològic de desactivació immediata dels MCs. En aquest sentit sembla probable que igualment que s’ha observat amb els corticosteroides, tractaments més llargs poden incrementar la magnitud dels efectes farmacològics de l’adelmidrol. Aquest efecte pot ser degut, almenys en part, a la capacitat d’incrementar l’acció de diferents compostos endògens bioactius a través del “entourage effect”. Per tant, l’aplicació de l’adelmidrol podria contribuir en el control de l’activació dels MCs durant la EPR, prevenint el desenvolupament de la LPR i en el control de malalties inflamatòries cròniques. Com ja hem descrit a la revisió bibliogràfica, l’estímul al·lèrgic produeix l’activació dels MCs, que amb l’alliberament dels diferents mediadors, principalment la histamina, indueixen la EPR amb la formació d’eritema i edema, el desenvolupament de pruïja i que acaba amb una cascada de reaccions desencadenant la LPR amb el reclutament cel·lular (Olivry et al., 2001; Torres et al. 2003). La quimioatracció seqüencial de cèl·lules inflamatòries es va estudiar després de 8 dies de tractament amb adelmidrol i vehicle. Malgrat que es va observar una reducció en l’infiltrat cel·lular (eosinòfils, limfòcits, monòcits i neutròfils), només es va determinar una reducció significativa en el número de MCs en l’àrea tractada amb adelmidrol respecte a la tractada amb el vehicle (Cerrato et al., 2012b). Aquest resultats estan en consonància amb els obtinguts en un estudi amb un model d’inflamació crònica en rata induïda per la implantació d’una esponja impregnada amb carraguenina i 100 µL d’una solució d’adelmidrol al 7%, on es va observar una reducció significativa del número de MCs del 52% després de 96h (De Filippis et al., 2009). Aquestes observacions suggereixen una reducció en el reclutament de MCs i/o en la proliferació, i per tant, una reducció local de quimiocines i factors de creixement dels MCs, secretats tant pels mateixos MCs com per la resta de cèl·lules del teixit. En aquest sentit, hi ha evidències recents que 136 DISCUSSIÓ GENERAL recolzen aquesta hipòtesi. S’ha observat que la PEA modula negativament l’expressió i els nivells de la citoquina MPC-2 (monocyte chemotactitc protein-2), responsable del reclutament dels MCs (Romagnani, 2002) i produïda pels queratinòcits (Petrosino et al., 2010a). A més, els queratinòcits formen part de la primera línia de defensa en front l’ambient, ja que formen part de la barrera epidèrmica i s’ha observat que en resposta a lesions, la llum UV, certs irritants de la pell, etcètera, són capaços d’alliberar més de 30 tipus de citoquines i altres molècules capaces d’incrementar la resposta inflamatòria (Uchi et al., 2000). Concretament els queratinòcits són capaços de segregar diferents citoquines proinflamatòries entre les que trobem la IL-1, IL-6, IL-8 i el TNFα (Gröne, 2002). També, s’ha observat que els queratinòcits en resposta a la histamina produeixen metaloproteinases que poden contribuir en el desenvolupament de lesions cutànies (Gschwandtner et al., 2008; Harvima, 2008). Per tant, els queratinòcits també són cèl·lules importants en la patogènia de les reaccions al·lèrgiques i altres trastorns associats. Així doncs, s’ha observat un increment en la secreció de la IL-1 i del TNFα en els queratinòcits de pacients amb DA (Pastore et al., 2000), mentre que en gossos amb DA s’ha observat un increment en el TNFα en les regions de pell lesionada, suggerint que aquesta desregulació podria estar causada en part pels queratinòcits. Per altra banda, donat que en la pell s’expressen la FAAH i la PAA (Biro et al., 2009), els principals enzims hidrolítics de les NAEs, i que l’adelmidrol pertany a les NAEs, és probable que l’aplicació tòpica d’aquest compost comporti la degradació local i en conseqüència, un increment en els nivells d‘etanolamina (compost biològicament inactiu) i àcid azelaic (compost biològicament actiu). Doncs aquest últim, s’ha observat que exerceix importants propietats antiinflamatòries inhibint l’expressió de la IL-1 i el TNFα en cultius de queratinòcits (Mastofrancesco et al., 2010). Per tant, és probable que el tractament amb adelmidrol exerceixi els seus efectes a través de la inhibicó de l’alliberament dels mediadors dels MCs, i també actuï sobre els queratinòcits a través del metabòlit àcid azelaic. Finalment, s’ha demostrat que la PEA inhibeix l’alliberament del TNFα dels MCs (Cantarella et al., 2011; Cerrato et al., 2010), una neurotrofina que promou la quimiotaxis dels MCs així com també la seva maduració (Sawada et al., 2000; Matsuda 137 DISCUSSIÓ GENERAL et al., 1991). Finalment, un estudi recent ha demostrat que els eCBs redueixen l’activació i maduració dels MCs, regulant l’expressió del SCF (Sugawara et al., 2012), una citoquina crucial pel reclutament, el desenvolupament i la supervivència dels MCs (Demitsu et al. 1999; Finotto et al., 1997; Castells et al., 1996; Costa et al. 1996). Per tant, els eCBs i les aliamides poden exercir un efecte negatiu en el reclutament dels MCs, en la maduració i proliferació, de manera que sembla plausible que l’adelmidrol actuï a aquest nivell, justificant la reducció en el número de MCs. Per tant, la PEA i el seu anàleg sintètic adelmidrol poden ser una eina segura i eficaç en el control de les malalties cutànies associades a la hipersensibilitat dels MCs, que actuarien de forma directa o indirecta a diferents nivells del sistema immunològic de la pell, produint una millora de la simptomatologia associada a aquests trastorns. En la gestió de les malalties d’al·lèrgia en els gossos, l’adelmidrol es pot utilitzar juntament amb tractaments sistèmics, tal i com es realitza amb els compostos tòpics clàssics (Olivry et al., 2010). Els tractaments tòpics són formulacions a base de glucocorticoides i tacrolimus, que malgrat ser efectius, tots dos presenten efectes adversos (Olivry et al., 2010). En aquest sentit l’adelmidrol podria esdevenir una alternativa, encara que és necessari realitzar estudis amb tractaments més llargs per confirmar l’absència de signes d’irritació o altres efectes adversos, no observats durant l’estudi. Per últim, la DA és una malaltia freqüent en els gossos, i un 80% dels que la pateixen, desenvolupen els signes clínics al llarg de l’any i no de forma estacional, requerint un tractament a llarg termini (Scott, 2001). Les estratègies terapèutiques pel maneig dels pacients amb DA inclouen evitar l’exposició als al·lèrgens, el tractament d'infeccions secundàries per bacteris o llevats, la utilització de fàrmacs antipruriginosos tòpics i sistèmics, l’administració àcids grassos essencials, glucocorticoides, ciclosporina, o la immunoteràpia específica d’al·lèrgens. Aquesta darrera, és una teràpia que es basa en l’administració gradual de quantitats creixents d’un extracte dels al·lèrgens causants del quadre clínic, amb l’objectiu de desensibilitzar l’individu perquè en la següent exposició a l’al·lergen, es redueixin els símptomes associats (Bousquet et al., 1998). No obstant, en certs casos al inici d’aquest tractament, l’aparició de símptomes obliga a la utilització d’immunosupressors, i aquests podrien actuar inhibint els mecanismes pels quals 138 DISCUSSIÓ GENERAL actua la immunoteràpia específica d’al·lèrgens, alentint la seva acció terapèutica. La recurrència de la simptomatologia durant la immunoteràpia està sovint associada a infeccions secundàries i al desenvolupament de noves al·lèrgies (Nesbitt et al., 1984), per aquesta raó alguns autors recomanen específicament evitar els glucocorticoides durant aquesta teràpia (Griffin et al., 1993), ja que poden emmascarar la millora dels signes clínics, així com també poden desenvolupar reaccions adverses que requereixen una modificació o supressió del tractament. No obstant, altres autors aconsellen l’administració de prednisona en dosis baixes o en dies alterns (Scott, 2001). Malgrat tot, els efectes dels cotractaments amb immunosupressors durant aquesta teràpia no s’han avaluat a llarg termini en el gos, però la interacció pot ser d'importància. En aquest sentit les NAEs, com per exemple la PEA i el seu anàleg sintètic adelmidrol, poden ser una bona alternativa. Doncs, donat que aquests compostos són molècules que el propi organisme allibera quan es produeix una lesió per tal de restablir l’homeòstasi tissular, és plausible pensar que el seu mecanisme d’acció està dirigit a atenuar la resposta inflamatòria més que nos pas inhibir-la, de manera que a diferència dels immunosupressors clàssics, el tractament amb PEA o adelmidrol durant la immunoteràpia específica d’al·lèrgens no produiria efectes indesitjables ni alteracions de la teràpia que afectin a la seva eficàcia. No obstant, es necessari el desenvolupament de nous estudis que confirmin l’eficàcia i seguretat de la PEA i l’adelmidrol en aquest tipus de tractaments. En conclusió, les propietats farmacològiques de la PEA i el seu anàleg sintètic adelmidrol observades en aquests estudis, confirmen l’acció sobre la modulació del comportament dels MCs (número i activació), més que no pas en el blocatge de la seva degranulació. Així doncs, aquests compostos poden proporcionar un nou impuls en l’estudi de l’acció farmacològica sobre els MCs, com a principals cèl·lules efectores en el desenvolupament dels processos inflamatoris i al·lèrgics tant des de la seva promoció com fins a la cronicitat. Per tant, la PEA i el seu anàleg sintètic adelmidrol poden representar una nova estratègia farmacològica pel tractament dels trastorns al·lèrgics que afecten la pell dels animals de companyia. 139 140 VI. CONCLUSIONS 141 142 VI. CONCLUSIONS Els resultats presentats en aquesta tesi ens permeten arribar a les següents conclusions: 1. La PEA és capaç de modular negativament l’alliberament d’histamina, PGD2 i TNFα dels MCs cutanis canins immunològicament induïts per anti-IgE. Aquest resultats mostren que els efectes beneficiosos de la PEA observats en estudis clínics sobre la inflamació i el dolor són deguts, almenys en part, a la capacitat per inhibir l’alliberació dels mediadors mastocitàris tant reformats com de nova síntesi. 2. El tractament oral amb PEA és eficaç en la reducció de forma significativa de les reaccions al·lèrgiques a la pell en forma de pàpula induïdes tant amb antigen com anti-IgE. Per tant, la PEA pot constituir una nova estratègia terapèutica en el tractament de malalties al·lèrgiques inflamatòries de la pell en els gossos. 3. Els efectes antial·lèrgics observats després de l’administració oral de PEA es correlacionen en el temps amb el increment dels seus nivells plasmàtics. Malgrat això, els efectes antial·lèrgics es perllonguen més enllà després que la concentració de PEA retorni als nivells basals. Aquests fets, evidencien la capacitat de la PEA per modular els nivells i/o l'acció d'altres compostos endògens bioactius a través del mecanisme d’acció anomenat “entourage effect”. 4. El tractament tòpic amb adelmidrol inhibeix significativament la formació de les pàpules induïdes per l’antigen en gossos Beagle hipersensibles, després de 3 i 6 dies de tractament, mentre que el tractament amb vehicle no inhibeix la formació de les pàpules. D’aquesta manera, es confirma de forma indirecta la manca d’absorció sistèmica de l’adelmidrol administrat per via tòpica. Per tant, l’adelmidrol pot constituir un tractament per lesions localitzades a la pell en els animals de companyia. 5. El tractament amb adelmidrol durant 8 dies limita el desenvolupament de la LPR a través d’una reducció de la hiperplàsia dels MCs cutanis després de la indducció amb antigen, possiblement a través de la reducció de la maduració i/o proliferació dels progenitors reclutats de la circulació sanguínia o residents del teixit. 143 144 VII. REFERÈNCIES 145 146 VII. REFERÈNCIES (REVISIÓ BIBLIOGRÀFICA I DISCUSSIÓ) Adams, R., Baker, B.R., Wearn, R.B., 1940. Structure of cannabinol. III Synthesis of cannabinol, 1-hydroxy-3-n-amyl-6,6,9-trimethyl-dibenxopyran. Journal of the American Chemical Society 62, 2204-2207. Adams, I.B., and Martin, B.R., 1996. Cannabis: pharmacology and toxicology in animals and humans. Addiction 91, 1585-1614. Akdis, M., Akdis, C.A., 2007. Mechanisms of allergen-specific immunotherapy. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 119, 780-791. Akdis, C.A., Jutel, M., Akdis, M., 2008. Regulatory effeccts of histamine and histamine receptor expression in human allergic immune responses. Chemical Immunology and Allergy 94, 67-82. Aloe, L., Leon, A., Levi-Montalcini, R., 1993. A proposed autocoid mechanism controlling mastocyte behaviour. Agents Actions 39, C145-C147. André, A., Gonthier, M.P., 2010. The endocannabinoid system: its roles in energy balance and potential as a target for obesity treatment. The International Journal of Biochemistry and Cell Biology 42, 1788-1801. Ashton, C.H., 2001. Pharmacology and effects of cannabis: a brief review. The British Journal of Psychiatry 178: 101-116. Ashton, J.C., Glass, M., 2007. The cannabinoid CB2 receptor as a target for inflammation-dependent neurodegeneration. Current Nneuropharmacology 5, 73-80. Auchampach, J.A., Jin, X., Wan, T.C., Caughey, G.H., Linden, J., 1997. Canine mast cell adenosine receptors: cloning and expression of the A3 receptor and evidence that degranulation is mediated by the A2b receptor. Molecular Pharmacology 52, 846-860. Azizkhan, R.G., Azizkhan, J.C., Zetter, B.R., Folkman, J., 1980. Mast cell heparin stimulates migration of capillary endothelial cells in vitro. The Journal of Experimental Medecine 152, 931-944. Bachur, N.R., Masek, K., Melmon, K.L., Udenfriend, S., 1965. Fatty acids amides of ethanolamine in mammalian tissues. Journal of Biological Chemistry 240, 1019-1024. Basu, S., Ray, A., Dittel, B.N., 2011. Cannabinoid receptor 2 is critical for the homing and retention of marginal zone B linage cells and for efficient T-independent immune responses. Journal of Immunology 187, 5720-5732. Becker, A.B., Chung, K.F., McDonald, D.M., Lazarus, S.C., Frick, O.L., Gold, W.M., 1985. Mast cell tryptase levels in normal canine tissues. The Anatomical Record 213, 477480. Befus, A.D., Dyck, N., Goodacre, R., Bienenstock, J., 1987. Mast cells from the human intestinal lamina propia. Isolation, histochemical subtypes, and functional characterization. Journal of Immunlogy 138, 2604-2610. 147 Biro, T., Maurer, M., Modarres, S., Lewin, N.E., Brodie, C., Acs, G., Acs, P., Paus, R., Blumberg, P.M., 1998. Characterization of functional vanilloid receptors expressed by mast cells. Blood 91, 1332–1340. Biro, T., Toth, B.I., Hasko, G., Paus, R., Pacher, P., 2009. The endocannabinoid system of the skin in health and disease: novel perspectives and therapeutic opportunities. Trends in Pharmacological Sciences 30, 411-420. Bisogno, T., Maurelli, S., Melck, D., De Petrocellis, L., Di Marzo, V., 1997. Biosynthesis, uptake, and degradation of anandamide and palmitoylethanolamide in leukocytes. The Journal of Bioligical Chemistry 272, 3315-3323. Bissonnette, E.Y., Enciso, J.A., Befus, A.D., 1996. Inhibitory effects of sulfasalazine and its metabolites on histamine release and TNF-alpha production by mast cells. Journal of Immunology 156, 218-223. Bissonnette, E.Y., Befus. A.D., 1997. Anti-inflammatory effect of beta 2-agonists: inhibition of TNF-alpha release from human mast cells. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 6, 825-831. Bizikova, P., Linder, K.E., Paps, J., Olivry, T., 2010. Effect of a novel topical diester glucocorticoid spray on immediate- and late-phase cutaneous allergic reactions in Maltese-beagle atopic dogs: a placebo-controlled study. Veterinary Dermatology 21, 70-79. Blair, R.J., Meng, H., Marchese, M.J., Ren, S., Schwartz, L.B., Tonnesen, M.G., Gruber, B.L., 1997. Human mast cells stimulate vascular tube formation. Tryptase is a novel, potent angiogenic factor. The Journal of Clinical Investigation 99, 2691-2700. Bookbinder, P.F., Butt, M.T., Harvey, H.J., 1992. Determination of the number of mast cells in lymph node, bone marrow, and buffy coat cytologic specimens from dogs. Journal of the American Veterinary Medical Association 200, 1648-1650. Bouaboula, M., Poinot-Chazel, C., Bourrié, B., Canat, X., Calandra, B., Rinaldi-Carmona, M., Le Fur, G., Casellas, P., 1995. Activation of mitogen-activated protein kinases by stimulation of the central cannabinoid receptor CB1. The Biochemical Journal 312, 637641. Bousquet, J., Lockey, R., Malling, H.J., 1998. Allergen immunotherapy: therapeutic vaccines for allergic diseases. A WHO position paper. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 102, 558-562. Boyce, J.A., 2007. Mast cells and eicosanoid mediators: a system of reciprocal paracrine and autocrine regulation. Immunological reviews 217, 168-185. Brandt, W., Gürke M., Pabst, G., Khöler, F.E., Schellenbereg, G., Vogtherr, M., 1887. Köhler's Medizinal-Pflanzen in naturgetreuen Abbildungen mit kurz erläuterndem Texte: Atlas zur Pharmacopoea germanica, austriaca, belgica, danica, helvetica, hungarica, rossica, suecica, Neerlandica, British pharmacopoeia, zum Codex medicamentarius, sowie zur Pharmacopoeia of the United States of America. In:, Khöler, F.E. (Ed.). Gera-Untermhaus, Germany, pp. (lam 13). 148 Brazis, P., Queralt, M., de Mora, F., Ferrer, L., Puigdemont, A., 1998. Comparative study of histamine release from skin mast cells dispersed from atopic, ascaris sensitive and healthy dogs. Veterinary Immunology and Immunopatholology 66, 43–51. Brazis, P., Barandica, L., García, F., Clough, G.F., Church, M.K., Puigdemont, A., 2006. Dermal microdialysis in the dog: In vivo assessment of the effect of cyclosporin A on cutaneous histamine and prostaglandin D2 release. Veterinary Dermatology 17, 169– 174. Brown, J.M., Wilson, T.M., Metcalfe, D.D., 2008. The mast cell and allergic diseases: role in pathogenesis and implications for therapy. Clinical and Experimental Allergy 38, 41-118. Burstein, S.H., 1999. The cannabinoid acids: nonpsychoactive derivates with therapeutic potential. Pharmacology and Therapeutics 82, 87-96. Cadas, H., Gaillet, S., Beltramo, M., Venance, L., Piomelli, D., 1996. Biosynthesis of an endogenous cannabinoid precursor in neurons and its control by calcium and cAMP. The Journal of Neuroscience 16, 3934-3942. Calignano A., La Rana, G., Markriyannis, A., Lin, S.Y., Beltramo, M., Piomelli, D., 1997. Inhibition of intestinal motility by anandamide, an endogenous cannabinoid. European Journal of Pharmacology 340, R7-R8. Calignano, A., La Rana, G., Giuffrida, A., La Rana, G., Mackie, K, Freund, T.F., Piomelli, D., 1998. Control of pain initiation by endogenous cannabinoids. Nature 394, 277-281. Calignano, A., Kátona, I., Désarnaud, F., Giuffrida, A., La Rana, G., Mackie, K, Freund, T.F., Piomelli, D., 2000. Bidirectional control of airway responsiveness by endogenous cannabinoids. Nature 408, 96-101. Cantarella, G., Scollo, M., Lempereur, L., Saccani-Jotti, G., Basile, F., Bernardini, R., 2011. Endocannabinoids inhibit release of nerve growth factor by inflammationactivated mast cells. Biochemical Pharmacology 82, 380-388. Canteri, L., Petrosino, S., Guida, G., 2010. Reducción del consumo de antiinflamatorios y analgésicos en el tratamiento del dolor neuropático crónico en pacientes afectados por lumbociatalgia de tipo compresivo y en tratamiento con Normast® 300 mg. Dolor 25, 227-234. Carracedo, A., Lorente, M., Egia, A., Blazquez, C., Garcia, S., Giroux, V., Malicet, C., Villuendas, R., Gironella, M., Gonzalez-Feria, L., Piris, M.A., Iovanna, J.L., Guzman, M., Velasco, G., 2006. The stress-regulated protein p8 mediates cannabinoid-induced apoptosis of tumor cells. Cancer Cell 9, 301–312. Castells, M.C., Friend, D.S., Bunnell, C.A., Hu, X., Kraus, M., Osteen, R.T., Austen, K.F., 1996. The presence of membrane-bound stem cell factor on highly immature nonmetachromatic mast cell in the peripheral blood of a patient with aggressive systemic mastocytosis. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 98, 831-840. 149 Cerrato, S., Brazis, P., della Valle, M.F., Miolo, A., Puigdemont, A., 2010. Effects of palmitoyethanolamide on immunologically induced histamine, PGD2 and TNF alpha release from canine skin mast cells. Veterinary Immunology and Immunopathology 133, 9-15. Cerrato, S., Brazis, P., Della Valle, M.F., Miolo, A., Petrosino, S., Di Marzo, V., Puigdemont, A., 2012a. Effects of palmitoylethanolamide on the cutaneous allergic inflammatory response in Ascaris hypersensitive Beagle dogs. Veterinary Journal 191, 377-382. Cerrato, S., Brazis, P., Della Valle, M.F., Miolo, A., Puigdemont, A., 2012b. Inhibitory effect of topical adelmidrol on antigen-induced skin wheal and mast cell behavior in a canine model of allergic dermatitis. BMC Veterinary Research 8, 230. Cevikbas, F., Steinhoff, A., Homey, B., Steinhoff, M., 2007. Neuroimmune interactions in allergic skin diseases. Current Opinion in Allergy and Clinical Immunology 7, 365-373. Chapman, K.D., 2004. Occurrence, metabolism, and prospective functions of Nacylethanolamines in plants. Progress in Lipid Research 43, 302-27. Chemin, J., Monteil, A., Perez-Reyes, E., Nargeot, J., Lory, P., 2001. Direct inhibition of T-type calcium channels by the endogenous cannabinoid anandamide. The EMBO Journal 20, 7033-7040. Chen, C.C., Grimbaldeston, M.A., Tsai, M., Weissman, I.L., Galli, S.J., 2005. Identification of mast cell progenitors in adult mice. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 102, 11408-11413. Chiappetta, N., Gruber, B. The role of mast cells in osteoporosis. Seminars in arthritis and Rheumatism 36, 32-36. Christie, J.F., Dunbar, B., Kennedy, M.W., 1993. The ABA-1 allergen of the nematode Ascaris suum: epitope stability, mass spectrometry, and N-terminal sequence comparison with its homologue in Toxocara canis. Clinical and Experimental Immunology 92, 125-132. Church et al., 1997 Cindik, E.D., Maurer, M., Hannan, M.K., Müller, R., Hayes, W.C., Hovy, L., Kurth A.A., 2000. Phenotypical characterization of c-kit receptor deficient mouse femora using non-destructive high-resolution imaging techniques and biochemical testing. Technology and Health Care 8, 267-275. Coburn, A.F., Graham, C.E., Haninger, J., 1954. The effect of egg yolk in diets on anaphylactic arthritis (passive Arthus phenomenon) in the guinea pig. The Journal of Experimental Medecine 100, 425-435. Conigliaro, R., Drago, V., Foster, P.S., Schievano, C., Di Marzo, V., 2011. Use of the palmitoylethanolamide in the entrapment neuropathy of the median in the wrist. Minerva Medica 102, 141-147. 150 Conti, S., Costa, B., Colleoni, M., Parolaro, D., Giagnoni, G., 2002. Antiinflammatory action of endocannabinoid palmitoylethanolamide and the synthetic cannabinoid nabilone in a model of acute inflammation in the rat. British Journal of Pharmacology 135, 181-187. Costa, B., Conti, S., Giagnoni, G., Colleoni, M., 2002. Therapeutic effect of the endogenous fatty acid amide, palmitoylethanolamide, in rat acute inflammation: inhibition of nitric oxide and cyclo-oxygenase systems. British Journal of Pharmacology 137, 413-420. Costa, B., Comelli, F., Bettoni, I., Colleoni, M.P., Giagnoni, G., 2008. The endogenous fatty acid amide, palmitoylethanolamide, has anti-allodynic and anti-hyperalgesic effects in a murine model of neuropathic pain: involvement of CB1. TRPV1 and PPARgamma receptors and neurotrophic factors. Pain 139, 541–550. Costa, J.J., Demtri, G.D., Harrist, T.J., Dvorak, A.M., Hayes, D.F., Merica, E.A., Menchaca, D.M., Gringeri, A.J., Schwartz, L.B., Galli, S.J., 1996. Recombinant humans stem cell factor (kit ligand) promotes human mast cell and melanocyte hyperplasia and functional activation in vivo. The Journal of Experimental Medecine 183, 2681-2686. Cota, D., Marsicano, G., Tschöp, M., Grübler, Y, Flachskamm, C., Schubert, M., Auer, D., Yassouridis, A., Thöne-Reineke, C., Ortmann, S., Tomassoni, F., Cervino, C., Nisoli, E., Linthorst, A.C., Pasquali, R., Lutz, B., Stalla, G.K., Pagotto, U., 2003. The endogenous cannabinoid system affects energy balance via central orexigenic drive and peripheral lipogenesis. The Journal of Clinical Investigation 112, 423-431. Cuss, F.M., 1999. Beyond the histamine receptor: effect of antihistamine on mast cells. Clinical and Experimental Allergy 29 (Suppl.), 54-59. Cravatt, B.F., Giang, D.K., Myafield, S.P., Boger, D.L., Lerner, R.A., Gilula, N.B., 1996. Molecular characterization of an enzyme that degrades neuromodulatory fatty-acid amides. Nature 384, 83-87. Croxford, J.L., 2003. Therapeutic potential of cannabinoids in CNS disease. CNS Drugs 17, 179-202. D'Agostino, G., La Rana, G., Russo, R., Sasso, O., Iacono, A., Esposito, E., Mattace Raso, G., Cuzzocrea, S., Lo Verme, J., Piomelli, D., Meli, R., Calignano, A., 2009. Central administration of palmitoylethanolamide reduces hiperalgesia in mice via inhibition of NF-kB nuclear signaling in dorsal root ganglia. European Journal o Pharmacology 613, 54-59. De Filippis, J.L., D’Amico, A., Cinelli, M.P., Esposito, G., Di Marzo, V., Iuvone, T., 2009. Adelmidrol, a palmitoyethanolamide analogue, reduces chronic inflammation in a carrageenin-granuloma model in rats. Journal of Cellular and Molecular Medecines 13, 1086-1095. De Filippis, D., D’Amico, A., Cipriano, M., Petrosino, S., Orlando, P., Di Marzo, V., Iuvone, T., 2010. Levels of endocannabinoids and palmitoylethanolamide and their 151 pharmacological manipulation in chronic granulomatous inflammation in rats. Pharmacological Research 61, 321–328. De Filippis, D., Luongo, L., Cipriano, M., Palazzo, E., Cinelli, M.P., de Novellis, V., Maione, S., Iuvone, T., 2011. Palmitoylethanolamide reduces granuloma-induced hyperalgesia by modulation of mast cell activation in rats. Molecular Pain 7, 3. De Filippis, D., Negro, L., Vaia, M., Cinelli, M.P., Iuvone, T., 2013. New insights in mast cell modulation by palmitoylethanolamide. CNS and Neurological Disorders Drug Targets 12, 78-83. De Mora, F., Puigdemont, A., Torres, R., 2006. The role of mast cells in atopy: what can we learn from canine models? A thorough review of the biology of mast cells in canine and human systems. The British Journal of Dermatology 155, 1109-1123. De Petrocellis, L., Bisogno, T., Ligresti, A., Bifulco, M., Melck, D., Di Marzo, V., 2002. Effect on cancer cell proliferation of palmitoylethanolamide, a fatty acid amide interacting with both the cannabinoid and vanilloid signaling systems. Fundamental and Clinical Pharmacology 16, 297–302. De Petrocellis, L., Di Marzo, V., 2010. Non-CB1, non-CB2 receptors for endocannabinoids, plant cannabinoids, and synthetic cannabimimetics: focus on Gprotein-coupled receptors and transient receptor potential channels. Journal of Neuroimmune Pharmacology 5, 103-121. DeBoer, D.J., Cooley, A.J., 2000. Use of induced cutaneous immediate-type hypersensitivity reactions to evaluate anti-inflammatory effects of triamcinolone topical solution in three dogs. Veterinary Dermatology 11, 25-33. DeBoer, D.J., Marsella, R., 2001. The ACVD task force on canine atopic dermatitis (XII): the relationship of cutaneous infections to the pathogenesis and clinical course of canine atopic dermatitis. Veterinary Immunology and Immunopathology 81, 12391249. DeBoer, D.J., 2004. Canine atopic dermatitis: new targets, new therapies. The Journal of Nutrition 134, 2056S-2061S. Demitsu, T., Kivosawa, T., Kakurai, M., Murata, S., Yaoita, H., 1999. Local injection of recombinant human stem cell factor promotes human skin mast cell survival and neurofibroma cell proliferation in the transplanted neurofibroma in nude mice. Archives of Dermatological Research 291, 318-324. Devane, W.A., Hanus, L., Breuer, A., Pertwee, R.G., Stevenson, L.A., Griffin, G., Gibson, D., Mandelbaum, A., Etinger, A., Mechoulam, R., 1992. Isolation and structure of a brain constituent that binds to the cannabinoid receptor. Science 258, 1946-1949. Di Marzo, V., Fontana, A., Cadas, H., Schinelli, S., Cimino, G., Schwartz, J.C., Piomelli, D., 1994. Formation and inactivation of endogenous cannabinoid anandamide in central neurons. Nature, 372, 686-691. 152 Di Marzo, V., Fontana, A., 1995. Anandamide, an endogenous cannabinomimetic eicosanoid: “killing two birds with one stone”. Prostaglandins, Leukotrienes, and Essential Fatty Acids 53, 1-11. Di Marzo, V., Deutsch, D.G., 1998. Biochemistry of the endogenous ligands of cannabinoid receptors. Neurobiology of Disease 5, 386–404. Di Marzo, V., Melck, D., Orlando, P., Bisogno, T., Zagoory, O., Bifulco, M., Vogel, Z., De Petrocellis, L., 2001. Palmitoylehanolmide inhibits the expression of fatty acids mide hydrolase and enhances the anti-proliferative effect of anandamide in human breast cancer. The Biochemical Journal 358, 249-255. Dinh, T, Carpenter, D., Leslie, F.M., Freund, T.F., Katona, I., Sensi, S.L., Kathuria, S., Piomelli, D., 2002a. Brain monoglyceride lipase participating in endocannabinoid inactivation. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 99, 10819-10824. Dinh, T.P., Freund, T.F., Piomelli, D., 2002b. A role for monglyceride lipase in 2arachidonoylglycerol inactivation. Chemistry and Physics of lipids 121, 149-158. Dollery, C.T., Eady, R., Fuller, R.W., Jackson, D.M., Norris, A., Turner, N.C., Vendy, K., 1985. Bronchial anaphylaxis in Ascaris sensitive dogs. British Journal of Pharmacology 90, 34P. Dvorak, A.M., 2005. Ultrastructural studies of human basophils and mast cells. The Journal of Histochemistry and Cytochemistry 53, 1043-1070. Eder, W., Ege, M., von Mutius, E., 2006. The asthma epidemic. The New England Journal of Medecine 355, 2226-2235. Egli, K.S., Schiessl, B., Roosje, P.J., Seewald, W., Foster, U., Peel, J.E., Welle, M.M., 2002. Evaluation of the usefulness of sensitization to aeroallergens as a model for canine atopic dermatitis in genetically predisposed beagles. American Journal of Veterinary Research 63, 1329–1336. Egozi, E.I., Ferreira A.M., Burns, A.L., Gamelli, R.L., Dipietro, L.A., 2003. Mast cells modulate the inflammatory but not the proliferative response in healing wounds. Wound Repair and Regeneration 11, 46-54. Ehrilch, P., 1877. Beiträge zur Kenntniss der Anilinfärbung und ihrer Verwendung in der mikroskopischen Technik. Archiv für Mikroskopische Anatomie 13, 263-278. Elenkov, I., 2002. Systemic stress-induced Th2 shift and its clinical implication. International Review of Neurobiology 52, 163-185. Elias, P.M., Schmuth, M., 2009. Abnormal skin barrier in the etiopathogenesis of atopic dermatitis. Current Opinion in Allergy and Clinical Immunology 9, 437-446. Elsohly, M.A. and Slade, D., 2005. Chemical constituents of marijuana: the complex mixture of natural cannabinoids. Life Sciences 78, 539-548. 153 Ennis, M., Amon, E.U., Lorenz, W., 1989. Histamine release from canine lung and liver mast cells induced by radiographic contrast media. Agents Actions 27, 101-103. Epps, D.E., Schmid, P.C., Natarajan, V., Schmid, H.H., 1979. N-Acylethanolamine accumulation in infarcted myocardium. Biochemical and Biophysical Research Communications 90, 628-633. Esposito, E., Paterniti, I., Mazzon, E., Genovese, T., Di Paola, R., Galuppo, M., Cuzzocrea, S., 2011. Effects of palmitoylethanolamide on release of mast cell peptidases and neurotrophic factors after spinal cord injury. Brain, Behavoir and Immunity 25, 1099-1112. Facci, L., Dal Toso, R., Romanello, S., Buriani, A., Skaper, S.D., Leon, A., 1995. Mast cells express a peripheral cannabinoid receptor with differential sensitivity to anandamide and palmitoyethanolamide. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 92, 3376-3380. Finotto, S., Mekori, Y.A., Metcalfe, D.D., 1997. Glucocorticoids decrease tissue mast cell number by reducing the production of the c-kit ligand, stem cell factor, by resident cells: in vitro and in vivo evidence in murine systems. The Journal of the Clinical Investigation 99, 1721-1728. Frangogiannis, N.G., Lindsey, M.L. Michael, L.H., Youker, K.A., Bressler, R.B., Mendoza, L.H., Spengler, R.N., Smith C.W., Entman, M.L., 1998. Resident cardiac mast cells degranulate and release preformed TNF-alpha, initiating the cytokine cascade in experimental canine myocardial ischemia/reperfusion. Circulation 98, 699-710. Franklin, A., Parmentier-Batteur, S., Walter, L., Greenberg, D.A., Stella, N., 2003. Palmitoylethanolamide increases after focal ischemia and potentiates microgial cell motility. The Journal of Neuroscience 23, 7767-7775 Fuller, R., Johnson, M., Bye, A., 1995. Fluticasone propionate – an update on preclinical and clinical experience. Respiratory Medecine 89, 3-18. Galiègue, S., Mary, S., Marchand, J., Dussossou, D., Carriere, D., Carayon, P., Bouaboula, M., Shire, D., Le Fur, G., Casellas, P., 1995. Expression of central and peripheral cannabinoid receptors in human immune tissues and leukocyte subpopulations. European Journal of Biochemistry 232, 54-61. Galli, S.J., 1997. The Paul Kallos Memorial Lecture. The mast cell: a versatile effectors of cell for a challenging world. International Archives of Allergy and Immunology 113, 14-22. Galli, SJ, Kalesnikoff, J., Grimbaldeston, M.A., Piliponsky, A.M., Williams, C.M., Tsai, M., 2005. Mast cells as “tunable” effector and immunoregulatory cells: recent advances. Annual Review of Immunology 23, 749-786. Galli, S.J., Tsai, M., Piliponsky, A.M., 2008. The development of allergic inflammation. Nature 454, 455-454. 154 Galli, S.J., Tsai, M., 2010. Mast cells in allergy and infection: versatile effector and regulatory cells in innate and adaptive immunity. European Journal of Immunology 40, 1843-1851. Gaoni, U., Mechoulam, R., 1964. Isolation, structure elucidation and partial synthesis of an active constituent of hashish. Journal of the American Chemical Society 86, 16461647. Garcia-Ovejero, D., Arevalo-Martin, A., Petrosino, S., Docagne, F., Hagen, C., Bisogno, T., Watanabe, M., Guaza, C., Di Marzo, V., Molina-Holgado, E. The endocannabinoid system is modulated in response to spinal cord injury in rats. Neurobiology of Disease 33, 57-71. Gaudenzio, N., Espagnolle, N., Mars, L.T., Liblau, R., Valitutti, S., Espinosa, E., 2009. Cell-cell cooperation at the T helper cell/mast cell immunological synapse. Blood, 114, 4979-4988. Geha, R.S., Jabara, H.H., Brodeur, S.R., 2003. The regulation of immunoglobulin E classswitch recombination. Nature Reviews. Immunology 3, 721-732. Gilfillan, A.M., Tkaczyk, C., 2006. Integrated signaling pathways for mast-cell activation. Nature Reviews. Immunology 6, 218-230. Ginel, P.J., Garrido, C., Lucena, R., 2007. Effects of otic betamethasone on intradermal testing in normal dogs. Veterinary Dermatology 18, 205-210. Godlewski, G., Offertáler, L., Wagner, J.A., Kunos, G., 2009. Receptors for acylethanolamides-GPR55 and GPR119. Prostaglandins and Other Lipid Mediators 89, 105-297. Gomez Del Pulgar, T., De Ceballos, M.L., Guzman, M., Velasco, G., 2002. Cannabinoids protect astrocytes from ceramide-induced apoptosis through the phosphatidylinositol 3-kinase/protein kinase B pathway. The Journal of Biological Chemistry 277, 3652736533. Granberg, M., Fowler, C.J., Jacobsson, S.O., 2001. Effects of the cannabimimetic fatty acid derivatives 2-arachidonoylglycerol, anandamide, palmitoylethanolamide and methanandamide upon IgE-dependent antigen-induced beta-hexosaminidase, serotonin and TNF alpha release from rat RBL-2H3 basophilic leukaemic cells. NaunynSchmiedeberg’s Archives of Pharmacology 364, 66–73.Grassberger, M., Steinhoff, M., Schneider, D., Luger, T.A., 2004. Pimecrolimus -- an anti-inflammatory drug targeting the skin. Experimental Dermatology 13, 721-730. Griffin CE., 1993. Canine atopic disease. In: Griffin, C.E., Kwochka, K.W., MacDonald, J.M. (Eds.). Current Veterinary Dermatology: The Science and Art of Therapy. Mosby Year Book, St. Louis, USA, pp. 99–120. Griffin, G., Tao, Q., Abood, M.E., 2000. Cloning and pharmacological characterization of the rat CB(2) cannabinoid receptor. Journal of the Pharmacology and Experimental Therapeutics 292, 886–894. 155 Griffin, C.E., DeBoer, D.J., 2001. The ACVD task force on canine atopic dermatitis (XIV): clinical manifestations of canine atopic dermatitis. Veterinary Immunology and Immunopathology 81, 255-269. Grimbaldeston, M.A., Nakae, S., Kalesnikoff, J., Tsai, M., Galli, S.J., 2007. Mast cellderived interleukin 10 limits skin pathology in contact dermatitis and chronic irradiation with ultraviolet B. Nature Immunology 8, 1095-1104. Gröne, A., 2002. Keratinocytes and cytokines. Veterinary Immunology and Immunopahtology 88, 1-12. Gschwandtner, M., Purwar, R., Wittman, M., Bäumer, W., Kietzmann, M., Werfel, T., Gutzmer, R., 2008. Histamine upregulates keratinocyte MMP-9 production via the histamine H1 receptor. The Journal of Investigative Dermatology 128, 2783-2791. Guida, G., de Martino, M., de Fabiani, A., Cantieri, L., Alexandre, A., Vassallo, G.M., Rogai, M., Lanaia, F., Petrosino, S., 2010. La palmitoiletanolamida (Normast®) en el dolor neuropático crónico por lumbociatalgia de tipo compresivo: estudio clínico multicéntrico. Dolor 25, 35-42. Guillemin, R., Ling, N., Burgus, R., Bloom, F., Segal, D., 1977. Characterization of the endorphins, novel hypothalamic and neurohypophysial peptides with opiate-like activity: evidence that they induce profound behavioural change. Psychoenuroendocrinology 2, 59-62. Gutiérrez, T., Farthing, J.N., Zvonok, A.M., Makriyannis, A., Hohmann, A.G., 2007. Activation of peripheral cannabinoid CB1 and CB2 receptors suppresses the maintenance of inflammatory nociception: a comparative analysis. British Journal of Pharmacology 150, 153-163. Hakim-Rad, K., Metz, M., Maurer, M., 2009. Mast cells: makers and breakers of allergic inflammation. Current Opinion in Allergy and Clinical Immunology 9, 427-430. Halliwell, R., 2006. Revised nomenclature for veterinary allergy. Veterinary Immunology and Immunopathology 114, 2007-2008. Hammerberg, B., Olivry, T., Orton, S.M., 2001. Skin mast cell histamine release following stem cell factor and high-affinity immunoglobulin E receptor cross-linking in dogs with atopic dermatitis. Veterinary Dermatology 12, 339–346. Hansen, H.S., Moesgaard, B., Hansen, H.H., Petersen, G., 2000. N-Acylethanolamines and precursor phospholipids-relation to cell injury. Chemistry and Physics of Lipids 108, 135-150. Harvima, I.T., 2008. Induction of matrix metalloproteinase-9 in keratinocytes by histamine. The Journal of Investigative Dermatology 128, 2748-2750. Hashimotodani, Y., Ohno-Shosaku, T., Kano, M., 2007. Endocannabinoids and synaptic function in the CNS. The Neuroscientist 13, 127-137. 156 Herkenham, M., Lynn, A.B., Little, M.D., Johnson, M.R., Melvin, L.S., de Costa, B.R., Rice, K.C.., 1990. Cannabinoid receptor localization in brain. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 87, 1932-1936. Herkenham, M., Lynn, A.B., Johnson M.R., Melvin, L.S., de Costa, B.R., Rice, K.C., 1991. Characterization and localization of cannabinoid receptors in rat brain: a quantitative in vitro autoradiographic study. The Journal of Neuroscience 11, 563-583. Hillier, A., Griffin, C.E., 2001. The ACVD task force on canine atopic dermatitis: Incidence and prevalence. Veterinary Immunology and Immunopahtology 81, 147-151. Hirai, H., Tanaka, K, Yoshie, O., Ogawa, K., Kenmotsu, K., Takamori, Y., Ichimasa M., Sugamura, K., Nakamura, M., Takano, S., Nagata, K., 2001. Prostaglandin D2 selectively induces chemotaxis in T helper type 2 cells, eosinophils, and basophils via seventransmembrane receptor CRTH2. The Journal of Experimental Medecine 193, 255-261. Hirshman, C.A., 1985. The basenji-greyhound dog model of asthma. Chest 87S, 172S178S. Ho, W.S., Barnett, D.A., Randall, M.D., 2008. “Entourage” effects of Npalmitoylethanolamide and N-oleoylethanolamide on vasorelaxation to anandamide occur through TRPV1 receptors. British Journal of Pharmacology 155, 837-846. Hoareau, L., Buyse, M., Festy, F., Ravanan, P., Gonthier, M.P., Matias, I., Petrosino, S., Tallet, F., d'Hellencourt, C.L., Cesari, M., Di Marzo, V., Roche, R., 2009. Antiinflammatory effect of palmitoylethanolamide on human adipocytes. Obesity (Silver Spring) 17, 431-438. Holgate, S.T., Robinson, C., Church, M.K., 1993. Mediators of immediate hypersensitivity. In: Middelton, Jr. (Ed.). Allergy: Principles and Practice. St. Louis, USA, pp. 267-301. Holgate, S.T., Church, M.K., 1995. Allergy. In: Holgate, S.T., Church, M.K., (Eds.). Allergy, Mosby-Wolfe Publishing, London, United Kingdom. Holgate, S.T., 1999. The epidemic of allergy and asthma. Nature 402, B2-B4. Howlett, A.C., Mukhopadhyay, S., 2000. Cellular signal transduction by anandamide and 2-arachidonoylglycerol. Chemistry and Physics of Lipids 108, 53–70. Howlett, A.C., Breivogel, C.S., Childers, S.R., Deadwyler, S.A., Hampson, R.E., Porrino, L.J., 2004. Cannabinoid physiology and pharmacology: 30 years of progress. Neuropharmacology 47, 345-358. Hsu, C.L., Nielsen, C.V., Bryce, P.J., 2010. IL-33 is produced by mast cells and regulates IgE-dependent inflammation. PLoS One 5, e11944. Hungness. S.I., Akin, C., 2007. Mastocytosis: advances in diagnosis and treatment. Current Allergy Asthma Reports 7, 248-254. 157 Irani, A.A., Nilsson, G., Ashman, L. K., Schwartz, L.B., 1995. Dexamethasone inhibits the development of mast cells from dispersed human fetal liver cells cultured in the presence of recombinant human stem cell factor. Immunology 84, 72-78. Ishizuka, T., Matsui, T., Okamoto, Y., Ohta, A., Shichijo, M., 2004. Ramatroban (BAY U 3405): a novel dual antagonist of TXA2 receptor and CRTh2, a newly indentified prostaglandin D2 receptor. Cardiovascular Drug Reviews 22, 71-90. Iuvone, T., De Filippis, D., D’Amico, A., Petrosino, S., Di Marzo, V., 2007. Protective role of aliamides and endocannabinoid system during lambda-carrageenan-induced granuloma formation. In: Proceedings 3rd International Conference on ‘‘Phospholipase A2 and Lipid Mediators’’, Sorrento, Italy, pp. 143.Jacob, A. and Todd, A. R., 1940. Cannabis indica. Part II. Isolation of cannabidiol from Egyptian hashish. Observations on the structure of cannabinol. Journal of the American Chemical Society, 649-653. Jacobsson, S.O., Fowler, C.J., 2001. Characterization of palmitoylethanolamide transport in mouse Neuro-2a neuroblastoma and rat RBL-2H3 basophilic leukaemia cells: comparison with anandamide. British Journal of Pharmacology 132, 1743-1754. Jaggar, S.I., Hasnie, F.S., Sellaturay, S., Rice, A.S., 1998. The anti-hyperalgesic actions of the cannabinoid anandamide and the putative CB2 receptor agonist palmitoylethanolamide in visceral and somatic inflammatory pain. Pain 76, 189-199. Johnson, M., 1998. Development of fluticasone propionate and comparison with other inhaled corticoesteroids. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 101, S434S439. Jonsson, K.O., Vandevoorde, S., Lambert, D.M., Tiger, G., Fowler, C.J., 2001. Effects of homologues and analogues of palmitoylethanolamide upon the inactivation of the endocannabinoid anandamide. British Journal of Pharmacology 133, 1263-1275. Jonsson, K.O., Persson, E., Fowler, C.J., 2006. The cannabinoid CB(2) receptor selective agonist JWH133 reduces mast cell oedema in response to compound 48/80 in vivo but not the release of betahexosaminidase from skin slices in vitro. Life Sciencies 78, 598– 606. Kambayashi, T., Baranski, J.D., Baker, R.G., Zou, T., Allenspach, E.J., Shoag, J.E., Jones, P.L., Koretzky, G.A., 2008. Indirect involvement of allergen-captured mast cells in antigen presentation. Blood 111, 1489-1496. Kambayashi, T., Allenspach E.J.,Chang, J.T., Zou, T., Shoag, J.E., Reiner, S.L., Canton, A.J., Koretzky, G.A., 2009. Inducible MHC class II expression by mast cells supports effector and regulatory T cell activation. Journal of Immunology 182, 4686-4695. Kanaoka, Y., Boyce, J.A., 2004. Cysteinyl leukotrienes and their receptors: cellular distribution and function in immune and inflammatory responses. Journal of Immunology 173, 1503-1510. Karsak, M., Gaffal, E., Date, R., Wang-Eckhardt, L., Rehnelt, J., Petrosino, S., Starowicz, K., Steuder, R., Schlicker, E., Cravatt, B., Mechoulam, R., Buettner, R., Werner, S., Di 158 Marzo, V., Tüting, T., Zimmer, A., 2007. Attenuation of allergic contact dermatitis through the endocannabinoid system. Science 316, 1494-1497. Kawakami, T., Ando, T., Kimura, M., Wilson, B.S., Kawakami, Y., 2009. Mast cell in atopic dermatitis. Current Opinion in Immunology 21, 666-678. Kay, A.B., 2000. Overview of allergy and allergic diseases: with a view to the future. British Medical Bulletin 56, 843-864. Kay, A.B., 2001. Allergy and allergic diseases. First of two parts. New England Journal of Medecine 344, 30-37. Keppel-Hesselink, J.M., 2012. New targets in pain, non-neuronal cells, and the role of palmitoylethanolamide. The Open Pain Journal 5, 12-23. Kinet, J.P., 2007. The essential role of mast cells in orchestrating inflammation. Immunological Reviews 217, 5-7. King, S.J., Miller, H.R., Newlands, G.F., Woodbury R.G., 1985. Depletion of mucosal mast cell protease by corticosteroids: effect on intestinal anaphylaxis in the rat. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 82, 1214-1218. Kitamura, Y., Ito, A., 2005. Mast cell-commited progenitors. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 102, 11129-11130. Kovalik, M., Thoday, K.L., van den Broek, A.H., 2012. The use of ciclosporin in veterinary dermatology. Veterinary Journal 193, 317-325. Kraft, S., Kinet, J.P., 2007. New developments in FcεRI regulation, function and inhibition. Nature Reviews. Immunology 7, 365-378. Kube, P., Audige, L., Kuther, K., Welle, M., 1998. Distribution, density and heterogeneity of canine mast cells and influence of fixation techniques. Histochemistry and Cell Biology 110, 129-135. Kuehl, F.A.Jr., Jacob, T.A., Ganley, O.H., Ormond, R.E., Meisinger, M.A.P., 1957. The identification of N-(2-hydroxyethyl)-palmitamide as a naturally occuring antiinflammatory agent. Journal of the American Chemical Society 79, 5577-5578. Lambert, D.M., Vandevoorde, S., Jonsson, K.O., Fowler, C.J., 2002. The palmitoylethanolamide family: a new class of anti-inflammatory agents? Current Medecinal Chemistry 9, 663-74. Larché, M., Akdis, C.A., Valenta, R., 2006. Immunological mechanism of allergenspecific immunotherapy. Nature Reviews. Immunology 6, 761-771. Lau, A.H., Chow, S.S., 2003. Effects of cannabinoids receptor agonist on immunologically induced histamine release from rat peritoneal mast cells. European Journal of Pharmacology 464, 229–235.Lawson, J.A., Senthilselvan, A., 2005. Asthma epidemiology: has the crisis passed? Current Opinion in Pulmonary Medecine 11, 7984. 159 Lee, M.J., Shin, T.J., Lee, J.E., Choo, H., Koh, H.Y., Chung, H.J., Pae, A.N., Lee, S.C., Kim, H.J., 2010. KST5468, a new T-type calcium channel antagonist, has an antinociceptive effect on inflammatory and neuropathic pain models. Pharmacology, Biochemistry and Behavior 97, 198-204. Li, H.L. and Lin, H., 1974. An archeological and historical account of cannabis in China. Economic Botany 28, 437-447. Liu, J., Farmer, J.D.Jr, Lane, W.L., Friedman, J., 1991. Calcineurin is a common target of cyclophilin-cyclosporin A and FKBP-FK506 complexes. Cell 66, 807-815. Lo Verme, J., Fu, J., Astarita, G., La Rana, G., Russo, R., Calignano, A., Piomelli, D., 2005. The nuclear receptor PPAR-a mediates the anti-inflammatory actions of palmitoylethanolamide. Molecular Pharmacology 67, 15–19. Lo Verme, J., Russo, R., La Rana, G., Fu, J., Farthing, J., Mattace-Raso, G., Meli, R., Hohmann, A., Calignano, A., Piomelli, D., 2006. Rapid broad-spectrum analgesia through activation of peroxisome proliferator-activated receptor-alpha. The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics 319, 1061-1061. Long, D.A., Martin, A.J., 1956. Factor in arachis oil depressing sensitivity to tuberculin in B.C.G.-infected guineapigs. Lancet 270, 464-466. Luongo, L., Guida, F., Gatta, L., de Novellis, V., Maione, S., 2011. Palmitoylethanolamide systemic treatment reduces spinal and supraspinal formalininduced neuroinflammation and allodynia. Shock 36 (Suppl.), 22. Lynn, A.B., Herkenham, M., 1994. Localization of cannabinoid receptors and nonsaturable high-density cannabinoid binding sites in peripheral tissues of the rat: implications for receptor-mediated immune modulation by cannabinoids. The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics 268, 1612-1623. Mackie, K., Hille, B., 1992. Cannabinoids inhibit N-type calcium channels in neuroblastoma-glioma cells. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 89, 2825-3829. Maccarrone, M., Fiorucci, L., Erba, F., Bari, M., Finazzi-Agrò, A., Ascoli, F., 2000. Human mast cells take up and hydrolyze anandamide under the control of 5-lipoxygenase and do not express cannabinoid receptors. FBS Letters 468, 176-180. Maeyama, K., Emi, M., Tachibana, M., 2005. Nuclear receptors as targets for drug development: peroxisome proliferator-activated receptor gamma in mast cells: its roles in proliferation and differentiation. Journal of Pharmacological Sciences 97, 190194. Marshall, J.S., 2004. Mast-cell responses to pathogens. Nauture Reviews. Immunology 4, 787-799. Masek, K., Perlík, F., Klíma, J., Kahlich, R., 1974. Prophylactic efficacy of N-2hydroxyethyl palmitamide (impulsin) in acute respiratory tract infections. European Journal of Clinical Pharmacology 7, 415-419. 160 Mastrofrancesco, A., Ottaviani, M., Aspite, N., Cardinali, G., Izzo, E., Graupe, K., Zouboulis, C.C., Camera, E., Picardo, M., 2010. Azelaic acid modulates the inflammatory response in normal human keratinocytes through PPARgamma activation. Experimental Dermatology 19, 813-820. Matias, I., Gonthier, M.P., Petrosino, S., Docimo, L., Capasso, R., Hoareau, L., Monteleone, P., Roche, R., Izzo, A.A., Di Marzo, V., 2002. Role and regulation of acyethanolamides in energy balance: focus on adipocytes and beta-cells. British Journal of Pharmacology 152, 676-690. Matias, I., Carta, G., Murru, E., Petrosino, S., Banni, S., Di Marzo, V., 2007. Effect of polyunsaturated fatty acids on endocannabinoid and N-acyl-ethanolamine levels in mouse adipocytes. Matsuda, L.A., Lolati, S.J., Brownstein, M.J., Young, A.C., Bonner, T.I., 1990. Structue of a cannabinoid receptor and functional expression of the cloned cDNA. Nature 346, 561-564. Matsuda, H., Y. Kannan, H. Ushio, Y. Kiso, T. Kanemoto, H. Suzuki, Kitamura, Y., 1991. Nerve growth factor induces development of connective tissue-type mast cells in vitro from murine bone marrow cells. The Journal of Experimental Medecine 174. 7-14. Matsumoto, I., Inoue, Y., Shimada, T., Aikawa, T., 2001. Brain mast cells act as an immune gate to the hypothalamic-pituitary-adrenal axis in dogs. The Journal of Experimental Medecine 194, 71-78. Maurer, M., Fischer, E., Handjiski, B., von Stebut, E., Algermissen, B., Bavandi, A., Paus, R., 1997. Activated skin mast cells are involved in murine hair follicle regression (catagen). Laboratory Investigation 77, 319-322. Maurer, M., Theoharide, T., Granstein, R.D., Bischoff, S.C., Bienenstock, J., Henz, B., Kovanen, P., Piliponsky, A.M., Kambe, N., Vliagoftis, H., Levi-Schaffer, F., Metz, M., Miyachi, Y., Befus, D., Forsythe, P., Kitamura, Y., Galli, S., 2003. What is the physiological function of mast cells? Experimental Dermatology 12, 886-910. Mazzari, S., Canella, R., Petrelli, L., Marcolongo, G., Leon, A., 1996. N-(2hydroxyethyl)hexadecanamide is orally active in reducing edema formation and inflammatory hyperalgesia by down-modulating mast cell activation. European Journal of Pharmacology 300, 227-236. Mechoulam, R., Ben-Shabat, S., Hanus, L., Ligumsky, M., Kaminski, N.E., Schatz, A.R., Gopher, A., Almog, S., Martin, B.R., Compton, D.R., Pertwee, R.G., Griffin, G., Bayewitch, M., Barg, J., Vogel, Z., 1995. Identification of an endogenous 2monoglyceride, present in canine gut, that binds to cannabinoid receptors. Biochemical Pharmacology 50, 83-90. Merlos, M., Giral, M., Balsa, D., Ferrando, R., Queralt, M., Puigdemont, A., GarciaRafanell, J., Forn, J., 1997. Rupatadine, a new potent, orally active dual antagonist of histamine and platelet-activating factor (PAF). The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics 280, 114-121. 161 Milgrom, H., Fick, R.B. Jr, Su J.Q., Reimann, J.D., Bush, R.K., Watrous, M.L., Metzger, W.J., 1999. Treatment of allergic asthma with monoclonal ant-IgE antibody. rhuMAbE25 Study Group. The New England Journal of Medecine 341, 1966-73. Moesgaard, B., Petersen, G., Jaroszewski, J.W., Hansen, H.S., 2000. Age dependent accumulation of N-acyl-ethanolamine phospholipids in ischemic rat brain. A (31)P NMR and enzyme activity study. Journal of Lipid Research 41, 985-990. Molina-Holgado, E., Vela, J.M., Arevalo-Martin, A., Almazan, G., Molina-Holgado, F., Borrell, J., Guaza, C., 2002. Cannabinoids promote oligodendrocyte progenitor survival: involvement of cannabinoid receptors and phosphatidylinositol-3 kinase/Akt signaling. The Journal of Neuroscience 22, 9742–9753. Moon, T.C., St Laurent C.D., Morris, K.E., Marcet, C., Yoshimura, T., Sekar, Y., Befus, A.D., 2009. Advances in mast cell biology: new understanding of heterogeneity and function. Mucosal Immunology 3, 111-128. Moqbel, R., Walsh, G.M., Macdonald, A.J., Kay, B., 1986. Effect of disodium cromoglycate on activation of human eosinophils and neutrophils following reversed (anti-IgE) anaphylaxis. Clinical Allergy 16, 73-83. Morimoto, M., Tsujimura, T., Kanamura, Y., Kitamura, Y., Matsuda, H., 1998. Expression of c-kit and stem cell factor mRNA in liver specimens from healthy adult dogs. American Journal of Veterinary Research 59, 63-66. Mu, J., Zhuang, S.Y., Kirby, M.T., Hampson, R.E., Deadwyler, S.A., 1999. Cannabinoid receptors differentially modulate potassium A and D currents in hippocampal neurons in culture. The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics 291, 893-902. Muccioli, G.G., Stella, N., 2008. Microglia palmitoylethanolamide. Neuropharmacology 54, 16-22. produce and hydrolyze Muccioli, G.G., Sia, A., Muchowski, P.J., Stella, N., 2009. Genetic manipulation of palmitoylethanolamide: Production and inactivation in Saccharomyces cerevisiae. PLoS ONE 4, e5942. Muccioli, G.G., 2010. Endocannabinoid biosynthesis and inactivation, from simple to complex. Drug Discovery Today 15, 474-483. Munro, S., Thomas, K.L., Abu-Shaar, M., 1993. Molecular characterization of a peripheral receptor for cannabinoids. Nature 365, 61-65. Muramatsu, M., Katada, J., Hayashi, I., Majima, M., 2000. Chymase a proangiogenic factor. A possible involvement of chymase-angiotensin dependent pathway in the hamster sponge angiogenesis model. The Journal of Biological Chemistry 275, 55455552. Nagasaka, A., Matsue, H., Matsushima, H., Aoki, R., Nakamura, Y., Kambe, N., Kon, S., Uede, T., Shimada, S., 2008. Osteopontin is produced by mast cells and affects IgEmediated degranulation and migration of mast cells. European Journal of Immunology 38, 489-499. 162 Nazzaro-Porro, M., 1987. Azelaic acid. Journal of the American Academy of Dermatology 87, 1033-1041. Nesbitt, G.H., Kedan, G.S., Caciolo, P., 1984. Canine atopy. Part II. Management. Compendium on Continuing Education for the Practicing Veterinarian 6, pp. 264–78. Nødtvedt, A., Bergwall, K., Emanuelson, U., Egenvall, A., 2006. Canine atopic dermatitis: validation of recorded diagnosis against practice records in 335 insured Swedish dogs. Acta Veterinaria Scandinavica 48, 8. Noli, C., Miolo, A., 2001. The mast cell in wound healing. Veteinary Dermatology 12, 303-313. Noviana, D., Mamba, K., Makimura, S., Horii, Y., 2004. Distribution, histochemical and enzyme histochemical characterization of mast cells in dogs. Journal of Molecular Histology 35, 123-132. Nutall, T.J., Knight, P.A., McAleese, S.M., Lamb, J. R., Hill, P.B., 2002. Expression of TH1, TH2, and immunosuppressive cytokine gen transcripts in canine atopic dermatitis. Clinical and Experimental Allergy 94, 789-795. O’Shaughnessy, W.B., 1938-1940. On the preparations of the Indian hemp (Cannabis indica); their effects on the animal system in health, and their utility in the treatment of tetanus and other convulsive diseases. Transactions of the Medical and Physical Society, Bengal 71-102, 421-426. O’Sullivan, S.E., 2007. Cannabinoids go nuclear: evidence for activation of peroxisome proliferator-activated receptors. British Journal of Pharmacology 152, 576-582. Olivry, T., Moore, P.F., Affolter, V.K., Naydan, D.K., 1996. Langerhans cell hyperplasia and IgE expression in canine atopic dermatitis. Archives of Dermatological Research 288, 579-585. Olivry, T., Naydan, D.K., Moore, P.F., 1997. Characterization of the cutaneous inflammatory infiltrate in canine atopic dermatitis. The American Journal of Dermopathology 19, 477-486. Olivry, T., Dunston, S.M., Murphy, K.M., Moore, P.F., 2001. Characterization of the inflammatory infiltrate during IgE-mediated late phase reactions in the skin of normal and atopic dogs. Veterinary Dermatology 12, 49-58. Olivry T, DeBoer DJ, Favrot C, Jackson HA, Mueller RS, Nuttall T, Prélaud P; International Task Force on Canine Atopic Dermatitis., 2010. Treatment of canine atopic dermatitis: 2010 clinical practice guidelines from the International Task Force on Canine Atopic Dermatitis. Veterinary Dermatology 21, 233-48. Osborne, M.L., Sommerhoff, C.P., Nadel, J.A., McDonald, D., 1989. Histochemical comparison of mast cells obtained from the airways of mongrel dogs and Basenjigreyhound dogs by bronchoalveolar lavage. The American Review of Respiratory Disease 140, 749-755. 163 Osei-Hyiaman, D., DePetrillo, M., Pacher, P., Liu, J., Radaeva, S., Bátkai, S., HarveyWhite, J., Mackie, K., Offertáler, L., Wang, L., Kunos, G., 2005. Endocannabinoid activation at hepatic CB1 receptors stimulates fatty acid synthesis and contributes to diet-induced obesity. Journal of Clincal Investigation 115, 1298-1305. Ozalp, A., Barroso, B., 2009. Simultaneous quantitative analysis acylethanolamides in clinical samples. Analytical Biochemistry 395, 68–76. of N- Pache, I., Rogler, G., Felley, C., 2009. TNF-alpha blockers in inflammatory bowel diseases: practical consensus recommendations and user’s guide. Swiss Medical Weekly 139, 278-287. Pastore, S., Mascia, F., Giustizieri, M., Giannetti, A., Girolomoni, G., 2000. Pathogenetic mechanisms of atopic dermatitis. Archivium Immunologiae et Therapiae Experimentalis 48, 497-504. Patalano, F., Ruggieri, F., 1989. Sodium cromoglycate: a review. The European Respiratory Journal 6 (Suppl.), 556s-560s. Pearce, F.L., Befus, A.D., Gauldie, J., Bienenstock, J., 1982. Mucosal mast cells II. Effects of anti-allergic compound on histamine secretion by isolated intestinal mast cells. Journal of Immunology 128, 2481-2486. Peeters, D., Day, M.J., Clercx, C., 2005. Distribution of leucocyte subsets in bronchial mucosa from dogs with eosinophilic bronchopneumopathy. Journal of comparative pathology 133, 128-135. Perlik, F., Raskova, H., Elis, J., 1971. Anti-inflammatory properties of N(2-hydroxyethyl) palmitamide. Acta Physiologica Academiae Scientirarum Hungaricae 39, 395-400. Pertwee, R.G., 1997. Pharmacology of cannabinoid CB1 and CB2 receptors. Pharmacology & Therapeutics 74, 129-180. Pertwee, R.G., Howlett A.C., Abood, M.E., Alexander, S.P., Di Marzo, V., Elphick, M.R., Greasley, P.J., Hansen, H.S., Kunos, G., Mackie, K., Mechoulam, R., Ross, R.A., 2010. International Union of Basic and Clinical Pharmacology. LXXIX. Cannabinoid receptors and their ligands: beyond CB1 and CB2. Pharmacological Reviews 62, 588-631. Petrosino, S., Di Marzo, V., 2009. Anandamide and Other Acylethanolamides. In: Tettamanti, G., Goracci, G. (Eds.). Handbook of neurochemistry and molecular neurobiology. Neural Lipids, 3rd edition, Springer, New York, USA, pp.75-98. Petrosino, S., Cristino, L., Karsak, M., Gaffal, E., Udea, N., Tüting, T., Bisogno, T., De Filippis, D., D’Amico, A., Saturnino, C., Orlando, P., Zimmer, A., Iuvone, T., Di Marzo, V., 2010a. Protective role of palmitoylethanolamide in contact allergic dermatitis. Allergy 65, 698-711. Petrosino, S., Iuvone, T., Di Marzo, V., 2010b. N-palmitoyl-ethanolamine: Biochemistry and new therapeutic opportunities. Biochimie 92, 724-727. 164 Pipkorn, U., Hammarlund, A., Enerback, L., 1989. Prolonged treatment with topical glucocorticoids results in an inhibition of the allergen-induced weal-and-flare response and reduction in skin mast cell numbers and histamine content. Clinical and Experimental Allergy 19, 19-25. Pucheu-Haston, C.M., Shuster, D., Olivry, T., Brianceau, P., Lockwood, P., McClanahan, T., de Waal Malefyt, R., Mattson, J.D., Hammerberg, B., 2006. A canine model of cutaneous late-phase reactions: prednisolone inhibition of cellular and cytokine responses. Immunology 117, 177-187. Pushparaj, P.N., Tay, H.K, H’Ng, S.C., Pitman, N., Xu, D., McKenzie, A., Liew, F.Y., Melendez, A.J., 2009. The cytokine interleukin-33 mediates anaphylactic shock. Proceedings of the National Academy of Science of the United States of America 106, 9773-9778. Queralt, M., Merlos, M., Giral, M., Puigdemont, A., 1996. Dual effect of a new compound, rupatadine, on edema induced by platelet-activating factor and histamine in dogs: comparison with antihistamines and PAF antagonists. Drugs Development Research 39, 12-18. Queralt et al., 1998; Queralt, M., Brazis, P., Merlos, M., Puigdemont, A., 1998. Inhibitory effects of rupatadine on mast cell histamine release and skin wheal development induced by Ascaris suum in hypersensitive dogs. Drug Development Research 44, 49–55. Rao, K.N., Brown, M.A. Mast cells: multifaceted immune cells with diverse roles in health and disease. Annals of the New York Academy of Sciences 1143, 83-104. Re, G., Barbero, R., Miolo, A., Di Marzo, V., 2007. Palmitoylethanolamide, endocannabinoids and related cannabimimetic compounds in protection against tissue inflammation and pain: Potential use in companion animals. Veterinary Journal 173, 23-32. Rivera, J., Gilfillan, A.M., 2006. Molecular regulation of mast cell activation. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 117, 1214-1225. Rivierre, C., Dunston, S.M., Olivry, T., 2000. Effects of a 1 per cent hydrocortisone conditioner on the prevention of immediate and late-phase reactions in canine skin. Veterinary Records 147:739-742. Rodríguez de Fonseca, F., Navarro, M., Gómez, R., Escuredo, L., Nava, F., Fu., MurilloRodríguez, E., Giuffrida, A., Lo Verme, J., Gaetani, S., Kathuria, S., Gall, C., Piomelli, D., 2001. An anorexic lipid mediator regulated by feeding. Nature 414, 209-212. Romagnani, S., 2002. Cytokines and chemoattractants in allergic inflammation. Molecular Immunology 38, 881-885. Rosenkrantz, W., 2006. Practical applications of topical therapy for allergic, infectious, and seborrheic disorders. Clinical Techniques in Small Animal Practise 21, 106-116. 165 Ross, R.A., 2003. Anandamide and vanilloid TRPV1 receptors. British Journal of Pharmacology 140, 790-801. Roßbach, K., Stark, H., Sander, K., Leurs, R., Kietzmann, M., Baümer, W., 2009. The histamine H4 receptor as a new target for treatment of canine inflammatory skin diseases. Veterinary Dermatology 20, 555–561. Rossi, S., Furlan, R., De Chiara, V., Muzio, L., Musella, A., Motta, C., Studer, V., Cavasinni, F., Bernardi, G., Martino, G., Cravatt, B.F., Lutz, B., Maccarrone, M., Centonze, D., 2011. Cannabinoid CB1 receptors regulate neuronal TNF-α effects in experimental autoimmune encephalomyelitis. Brain, Behavior and Immunity 25, 12421248. Samson, M.T., Small-Howard, A., Shimoda, L.M., Koblan-Huberson, M., Stokes, A.J., Turner, H., 2003. Differential roles of CB1 and CB2 cannabinoid receptors in mast cells. Journal of Immunology 170, 4953–4962. Sasso, O., Russo, R., Vitiello, S., Mattace Raso G., D'Agostino, G., Iacono, A., La Rana, G., Vallée, M., Cuzzocrea, S., Piazza, P.V., Meli, R., Calignano, A., 2012. Implication of allopregnanolone in the antinociceptive effect of N-palmitoylethanolamide in acute or persistent pain. Pain, 153:33-41. Sawada, J., A. Itakura, A. Tanaka, T. Furusaka, Matsuda, H., 2000. Nerve growth factor functions as a chemoattractant for mast cells through both mitogen-activated protein kinase and phosphatidylinositol 3-kinase signaling pathways. Blood 95, 2052–2058. Scarampella, F., Abramo, F., Noli, C., 2001. Clinical and histological evaluation of an analogue of palmitoylethanolamide, PRL 120 (comicronized Palmdirol INN) in cats with eosinophilic granuloma and eosinophilic plaque: a pilot study. Veterinary Dermatology 12, 29-39. Schäbitz, W.R., Giuffrida, A., Berger, C., Aschoff, A., Schwaninger, M., Schwab, S., Piomelli, D., 2002. Release of fatty acid amides in a patient with hemispheric stroke: a microdialysis study. Stroke 33, 2112-2114. Schmid, P.C., Kuwae, T., Krebsbach, R.J., Schmid, H.H., 1997. Anandamide and other Nacylethanolamines in mouse peritoneal macrophages. Chemistry and Physics of Lipids 87, 103-110. Schmid, H.H., Berdyshev, E.V., 2002. Cannabinoid receptor-inactive Nacylethanolamines and other fatty acid amides: metabolism and function. Prostaglandins, Leukotriens, and Essential Fatty Acids 66, 363-76. Scott, D.W., 2001. Skin immune system and allergic skin disease. In: Scott, D.W., Miller, W.H., Griffin, C.E. (Eds). Muller & Kirk’s Small Animal Dermatology, 6th edition, WB Saunders, Philadelphia, USA, pp. 543-666. Sheerin, A.H., Zhang, X., Saucier, D.M., Corcoran, M.E., 2004. Selective antiepileptic effects of N-plamitoyethanolamide, a putative endocannabinoid. Epilepsia 45, 11841188. 166 Showalter, V.M., Compton, D.R., Martin, B.R., Abood, M.E., 1996. Evaluation of binding in a transfected cell line expressing a peripheral cannabinoid receptor (CB2): identification of cannabinoid receptor subtype selective ligands. The Journal of Pharmacology and Experimental Therapeutics 278, 989–999. Shull, R.M., Suggs, S.V., Langley, K.E., Okino, K.H., Jacobsen, F.W., Martin, F.H., 1992. Canine stem cell factor (c-kit ligand) supports the survival of hematopoietic progenitors in long term canine marrow culture. Experimental Hematology 20, 111811124. Silverstein, A.M., 2000. Clemens Freiherr von Pirquet: explaining immune complex disease in 1906. Nature Immunology 1, 453-455. Skaper, S.D., Buriani, A., Dal Toso, R., Petrelli, L., Romanello, S., Facci, L., Leon, A., 1996. The ALIAmide palmitoylethanolamide and cannabinoids, but not anandamide, are protective in a delayed postglutamate paradigm of excitotoxic death in cerebellar granule neurons. Proceedings of the National Academy of Sciences of the United States of America 93, 3984-3989. Smart, D., Gunthorpe, M.J., Jerman, J.C., Nasir, S., Gray, J., Muir, A.I., Chambers, J.K., Randall, A.D., Davis, J.B., 2000. The endogenous lipid anandamide is a full agonist at the human vanilloid receptor (hvr1). British Journal of Pharmacology 129, 227–230. Smart, D., Jonsson, K.O., Vandevoorde, S., Lambert, D.M., Fowler, C.J., 2002. ‘Entourage’ effects of n-acyl ethanolamines at human vanilloid receptors. Comparison of effects upon anandamide-induced vanilloid receptor activation and upon anandamide metabolism. British Journal of Pharmacology 136, 452–458. Smith, S.J., Piliponsky, A.M., Rosenhead, F., Elchalal, U., Nagler, A., Levi-Schaffer, F., 2002. Dexamethasone inhibits maturation, cytokine production and Fc epsilon RI expression of human cord blood-derived mast cells. Clincal and Experimental Allergy 32, 906-913. Soll, A.H., Toomey, M., Culp, D., Shanahan, F., Beaven, M.A., 1988. Modulation of histamine release from canine fundic mucosal mast cells. The American Journal of Physiology 254, G40-G48. Stander, S., Moormann, C., Schumacher, M., Buddenkotte, J., Artuc, M., Shpacovitch, V., Brzoska, T., Lippert, U., Henz, B.M., Luger, T.A., Metze, D., Steinhoff, M., 2004. Expression of vanilloid receptor subtype 1 in cutaneous sensory nerve fibers, mast cells, and epithelial cells of appendage structures. Experimental Dermatology 13, 129– 139. Stander, S., Schmelz, M., Metze, D., Luger, T., Rukwied, R., 2005. Distribution of cannabinoid receptor 1 (CB1) and 2 (CB2) on sensory nerve fibers and adnexal structures in human skin. Journal of Dermatological Science 38, 177–188. Stella, N., Piomelli, D., 2001. Receptor-dependent formation of endogenous cannabinoids in cortical neurons. European Journal of Pharmacology 425, 189-196. 167 Su, M., Chi, E.Y., Bishop, M.J., Henderson, W.R.J., 1993. Lung mast cells increase in number and degranulate during pulmonary artery occlusion/reperfusion injury in dogs. The American Review of Respiratory Disease 147, 448-456. Sugawara, K., Biró, T., Tsuruta, D., Tóth, B.I., Kromminga, A., Zákány, N., Zimmer, A., Funk, W., Gibbs, B.F., Zimmer, A., Paus, R., 2012. Endocannabinoids limit excessive mast cell maturation and activation in human skin. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 129, 726-738. Sugiura, T., Kondo, S., Sukagawa, A., Tonegawa, T., Nakane, S., Yamashita, A., Ishima, Y., Waku, K., 1996. Transacylase-mediated and phosphodiesterase-mediated synthesis of N-arachidonoylethanolamine, an endogenous cannabinoid-receptor ligand, in rat brain microsomes. Comparison with synthesis from free arachidonic acid and ethanolamine. European Journal of Biochemistry 240, 53-62. Szabó, A., Boros, M., Kaszaki, J., Nagy, S., 1997. The role of mast cell in mucosal permeability changes during ischemia-reperfusion injury in the mast cell intestine. Shock 8, 284-291. Temizel, E.M., Cihan, H., Akhtardanesh, B., Aytug, N., 2011. Effect of prednisolone and cetirizine on D. farinae and histamine-induced wheal and flare response in healthy dogs. Tierärztliche Praxis Kleintiere. Ausgabe K, Kleintiere/Heimtiere 39, 25-30. Theoharides, T.C., Kempuraj, D., Tagen, M., Conti, P., Kalogeromitro, D., 2007. Differential release of mast cell mediators and the pathogenesis of inflammation. Immunological Reviews 217, 65-78. Thomas, R.C., Logas, D., Radosta, L., Harrison, J. Effects of a 1% hydrocortisone conditioner on haematological and biochemical parameters, adrenal function testing and cutaneous reactivity to histamine in normal and pruritic dogs. Veterinary Dermatology 10, 109-116. Tizard, I.R., 2000. Helper T cells and their response to antigen. In: Veterinary immunology (Ed.). Veterinary Immunology, an Introduction, 6th edition, WB Saunders, Philadelphia, USA, pp. 98-109. Tore, F., Tuncel, N., 2009. Mast cells: target and source of neuropeptides. Current Pharmaceutical Design 15, 3433-3345. Torres, R., Grifols, J., Fondevila, D., de Mora, F., 2003. Dermal exposure to Ag induces sensitization and inflammation, in addition to the immediate response, in the Ascaris suum-hypersensitive dog model of skin allergy. Allergy 58, 262 (Abstract from XXII EAACI Congress, 2003, Paris, France). Torres, R., Grifols, J., Marco, A., de Mora, F., 2006. Sensitization of naive beagles by intradermal injection of an ascaris antigen: Induction of a model of skin allergy. Immunopharmacology and Immunotoxicology 28, 697–702. Touwn, M., 1981. The religious and medicinal uses of Cannabis in China, India and Tibet. Journal of Psychoactive Drugs 13, 23-34. 168 Tsou, K., Brown, S., Sanudo-Pena, M.C., Mackie, K., Walker, J.M., 1998. Immunohistochemical distribution of cannabinoid CB1 receptors in the rat central nervous system. Neuroscience 83, 393-411. Uchi, H., Terao, H., Koga, T., Furue, M., 2000. Cytokines and chemokines in the epidermis. Journal of dermatological Science 24, S29-S38 Ueda, N., Tsuboi, K., Uyama, T., 2010. N-acylethanolamine metabolism with special reference to 4 N-acylethanolamine-hydrolyzing acid amidase (NAAA). Progress in Lipid Research 49, 299-315. Vandevoorde, S., Lambert, D.M., Smart, D., Jonsson, K.O., Fowler, C.J., 2003. NMorpholino- and n-diethyl-analogues of palmitoylethanolamide increase the sensitivity of transfected human vanilloid receptors to activation by anandamide without affecting fatty acid amidohydrolase activity. Bioorganic and Medicinal Chemistry 11, 817–825. von Pirquet, C., 1906. Allergie. Münchener Medizinische Wochenschrift 53, 1457-1458. von Recklinghausen, F., 1863. Uber Eiter-und Bindegewebskorperchen. Virchows Archiv 28, 157. von Ruedorffer, U., Fisch, R., Peel, J., Roosje, P., Griot-Wenk, M., Welle, M., 2003. Flea bite hypersensitivity: new aspects on the involvement of mast cells. Veterinary Journal 165, 149–156. Walder, R.Y., Radhakrishnan, R., Loo, L., Rasmussen, L.A., Mohapatra, D.P., Wilson, S.P., Sluka, K.A., 2012. TRPV1 is important for mechanical and heat sensitivity in uninjured animals and development of heat hypersensitivity after muscle inflammation. Pain 153, 1664-1672. Wallis, R.S., 2008. Tumour necrosis factor antagonists: structure, function, and tuberculosis risks. The Lancet Infectious Diseases 8, 601-611. Walter, L., Franklin, A., Witting, A., Moller, T., Stella, N., 2002. Astrocytes in culture produce anandamide and other acylethanolamides. The Journal of Biological Chemistry 277, 20869-20876. Weller, K., Foitzik, K., Paus, R., Syska, W., Maurer, M., 2006. Mast cells are required for normal healing of skin wounds in mice. FASEB Journal 20, 2366-2368. Westlake, T.M., Howlett, A.C., Bonner, T.I., Matsuda, L.A., Herkenham, M., 1994. Cannabinoid receptor binding and messenger RNA expression in human brain: an in vitro receptor autoradiography and in situ hybridization histochemistry study of normal aged and Alzheimer's brains. Neuroscience 63, 637-652. Williams, C.M., Galli, S.J., 2000. The diverse potential effector and immunoregulatory roles of mast cells in allergic disease. The Journal of Allergy and Clinical Immunology 105, 847-859. 169 Wise, L.E., Cannavacciulo, R., Cravatt, B.F., Marun, B.F., Lichtman, A.H., 2008. Evaluation of fatty acid amides in the carrageenan-induced paw edema model. Neuropharmacology 54, 181-188. Woelkart, K., Salo-Ahen, O.M., Bauer, R., 2008. CB receptor ligands from plants. Current Topics in Medicinal Chemistry 8, 173–186. Wollenberg, A., Bieber, T., 2000. Atopic dermatitis: from the genes to skin lesions. Allergy 55, 205-213. Woolley, M.J., Lane, C.G., Ellis, R., Stevens, W.H., Woolley, K.L., O’Byrne, P.M., 1995. Role of airway eosinophils in the development of allergen-induced airway hyperresponsiveness in dogs. American Journal of Respiratory and Clinical Care Medicine 152, 1508-1512. Yamamoto, K., 2000. Electron microscopy of mast cells in the venous wall of canine liver. The Journal of Veterinary Medical Science 62, 1183-1188. 170